Diumenge de futbol a Nou Barris

En la Revista R@mbla publicado en castellano

Per Sònia Moritz

El partit de tornada contra el biscaí Sestao River Club corresponent al playoff final d’ascens a Segona Divisió B. La Monta necessitava una remuntada gens desgavellada: en el duel d’anada, l’equip basc es va apuntar un avantatge mínim. Aconseguiria la Monta aixecar el resultat advers, reservant-se així un lloc a la categoria de bronze?

Breu semblança de la Muntanyesa, on potser s’aprengui alguna cosa nova de Nou Barris

La Monta, el Club de Futbol Montañesa, mal catalanitzat com Muntanyesa, quan en català correcte hauria de ser Muntanyenca, va ser fundada l’any 1927 com a Peña Montañesa, al Bar Montañés, al carrer Jaume Pinent, per un grup de gent entre els quals hi havia Joan Carreras i Joan Ferrer, jugador i primer president respectivament. Des de la seva fundació, l’equip groc-i-negre, ja que sempre ha vestit unes camises amb ratlles grogues i negres -molt al estil de les abelles, comença a jugar futbol a uns terrenys, que havien sigut unes vinyes, del que ara és el barri de Verdum. La Revolució i la posterior Guerra Civil interromp el sa exercici de l’esport futbolístic; les circumpstàncies exigien tasques menys grates. Un cop Franco instal·lat a la poltrona, els jugadors del CF Montañesa va tornar xutar la pilota. Durant els anys 50, el governador civil de la província de Barcelona Felipe Acedo Colunga (famós per participar en el cop d’estat de Sanjurjo, per ser el fiscal militar en els consells de guerra que seguiren a la Revolució d’Astúries de 1934, per reprimir d’una manera extrema les vagues de tramvies barcelonines i per ser destituït després dels Fets del Palau de la Música -protagonitzats, entre d’altres, per Jordi Pujol) ordena, amb motiu del Congrés Eucarístic, al falangista alcalde de Barcelona Antonio María Simarro Puig expropiar el terreny de joc per construir-hi els anomenats Habitatges del Governador, uns blocs de pisos precaris de 20 metres quadrats pensats per allotjar els barraquistes de la Diagonal. A la Monta no li va quedar més remei que mudar-se on a dia d’avui segueix: al Camp de les Roquetes o, com es denomina oficialment, Estadi Municipal de Nou Barris (també es coneix popularment com La Bombonera), del barri de La Prosperitat, en qualitat d’inquilins. L’època de la postguerra i del franquisme van marcar aquesta zona del nord-est de la capital de Catalunya donant lloc a l’aparició d’una nova perifèria urbana arquitectònicament anàrquica, sent un punt d’acolliment d’una part important de la immigració obrera castellana (“els altres catalans” que diria Candel) i la Monta, com a club esportiu del barri no podia estar exempta d’aquestes transformacions.

Encara que no ho sembli, hi ha vida més enllà del Barça, hi ha futbol més enllà de l’Espanyol i dels Segona A catalans: Nàstic, Girona, Sabadell i Barça B. Com la Monta, centenars d’equips per categories regionals i comarcals es calcen les botes cada cap de setmana; i tot i no tenir cabuda al Mundo Deportivo o a l’Sport, hi ha moltíssima intrahistòria local, política, personal; i moltíssims projectes, maldecaps, frustracions, equilibris econòmics, càntics, victòries i gols repartits per tota contrada. A Nou barris hi ha vida futbolera i futbolística; hi ha l’Acadèmia de futbol de la Damm, el CE Canyelles (el següent equip en categoria al districte), l’Alzamora CF, l’EE Guineueta, el CCD Turó de la Peira i el Racing de Vallbona; i en el seu dia van haver-hi també el Santa Engràcia, el Construcciones, el Vilagrossa i el Roquetes. Darrerament però, és la Monta la que mou més passions i porta el nom de Nou Barris a molts terrenys de joc. Va estar a punt de desaperèixer a finals dels anys 90 però actualment el club no pateix pel seu futur. Més enllà dels derbis amb el Canyelles, l’Alzamora o el Guineueta (tot i fer temps que ja no coincideixen en categoria), els grans rivals clàssics de la Monta han sigut sempre l’Horta i l’Europa, també el Júpiter i a voltes la Gimnàstica Iberiana. Ultimament però, s’ha generat una rivalitat prou important amb el CD Masnou, entre altres coses, degut al litigi de fa unes temporades entre els dos clubs pel fet que la Monta va jugar durant uns segons i per error involuntari amb 12 jugadors al camp. Amb el UE Sant Andreu hi ha molt bon rotllo, almenys entre aficions. L’entranyable Bodega Eduardo ja s’ha convertit en l’epicentre dels tifosi i és la seu, des de fa uns mesos, de la primera penya de la Montañesa, la penya “Al Hueco”: Somos la Monta, somos de la Prospe, la peña Al Huevo, tu no te equivoques! Durant tots aquests anys, molts jugadors han defensat els colors noubarriencs; potser el jugador que ha arribat més lluny passant per la Monta ha estat Àngel Morales, ex Espanyol, Nàstic o Granada, però no ha deixat tanta empremta al barri ni a la grada de Via Júlia com jugadors com Barrecha, Rico, Boada, Perico, Emilio, Saavedra, Quillo o algun jugador de la plantilla actual com Villegas, Araújo, Ramírez o San José.

La temporada

Hi ha futbolistes que viuen a Gavà Mar, Castelldefels o Pedralbes i tenen comptes corrents a Andorra o a l’Illa de Man. A l’altre extrem tenim al entrenador de la Monta, Miki Carrillo “el Ferguson de Nou Barris” i dos dels seus jugadors, el capità José M. Villegas i l’extrem Xavi Giménez, que treballen plegats al port de Barcelona com a estibadors per arribar decentment a finals de mes. Altres, com el central Xavi Valls que és enginyer de camins de professió, segueix jugant en un equip de barri. Altres estudien, treballen i comparteixen pis. Per sota de Segona B és complicat trobar-hi contractes professionals -en tot cas algun contracte privat aïllat- i tots els diners que es mouen són justificats com a dietes. I és que els jugadors de la Monta han cobrat de mitjana 350€ mensuals. Juguen a futbol perquè els hi agrada. Res a veure amb els supercontractes, els jets privats, el pay-per-view i la publicitat que es mou per Primera Divisió o Lliga BBVA (nom oficial que ens remet als veritables amos).

La Montañesa ha passat en només vuit temporades de Preferent a somiar en la Segona B, categoria que mai ha disputat. I és que l’arribada a la banqueta de Miki Carrillo de la mà del president Emilio Llamas ha estat providencial. Provinent del Júpiter, Carrillo amb només 27 anys va agafar l’equip en la temporada 2003/04 a Preferent i l’ha fet pujar, tot i tenir un pressupost molt humil -el més baix de Tercera (65.000€ i en temps de crisi)- i tampoc grans noms a les plantilles, a Primera Catalana i a Tercera Divisió. També és cert, que el pas de camp de terra a gespa artificial ha ajudat molt a consolidar el joc de l’equip i a evitar lesions greus. Amb el subcampionat de Tercera Divisió Grup V d’aquesta temporada 2010/11 -el campió ha estat el Llagostera-, la Monta s’ha erigit en el segon equip no professional de la capital catalana, per davant d’històrics com l’Europa, el Martinenc, el Sants, l’Horta, el Poble Sec o el Júpiter, només superada pel Sant Andreu. Amb l’èpica gesta d’aquesta temporada, l’equip groc-i-negre ha disputat la fase d’ascens a Segona B en el seu debut a Tercera, primer eliminant al playoff d’ascens al FC Cartagena-La Unión (filial del FC Cartagena) i després al Rayo Cantabria (filial de Racing de Santander) als penals amb remuntada inclosa a casa.  Finalment, li va tocar disputar la tercera i última eliminatòria contra el Sestao River Club, l’hereu del mític Sestao Sport Club, amb la tornada a Via Júlia i amb la retransmissió de BTV. El resultat de l’anada a Las Llamas va ser un 2-1, un resultat que permetria a la Monta ascendir amb un assequible 1-0 a Nou Barris.

#eldiadelamonta

La Bombonera presentava aqueslla tarda assolellada de diumenge un aspecte espectacular, amb 3.000 espectadors a la graderia. Tot era a punt. Durant el transcurs dels primers 45 minuts, els de Miki Carrillo van fer el més difícil: igualar l’eliminatòria amb un penal que San José va transformar en el minut 8. El partit transcorria pel mig camp, i de sobte un altre penal per unes mans en la defensa basca. Però San José la va llençar al pal. I després el revés. Dos gols en dos minuts del Sestao River. El cim quedava lluny per la Monta. Ja sense res a fer, Xavi Valls va marcar el gol de l’empat a 2 en el temps afegit, el gol del pundonor. Fi. El Sestao ho va celebrar, i ho va fer a la gespa. Nou Barris era una festa. Els sestaoarras i els noubarriencs, malgrat algun hooligan neofranquista, ho celebraven junts. Uns l’ascens, els altres l’excel·lent temporada. Un exemple preciós d’esportivitat que mereix prendre’s com a exemple.

Fi de curs (“fins l’any que ve”)

La Monta tornarà a jugar la temporada que ve a Tercera, però serà una Monta consolidada i respectada. L’equip (Marc Ramírez (p), Raúl Barriendos, Edu Aljama, Gerard Creus, Rubén Giménez, Joan Roig, Edu San José, Quim Araújo, José M. Villegas, Alberto Padilla, Xavi Valls, Edgar Allueva (p), Albert Comas, Achille Oubougou, Ferran Melich, Fasih Ur Rehman, Raúl Hernández, Miguel Rubio, Xavi Giménez i els canterans Elias Carreras i Dani Capafons) s’ho ha guanyat a pols. Gran part de culpa d’aquest èxit cal atorgar-la a l’afició, al jugador número 12, que aquesta temporada rarament ha baixat dels mil seguidors per partit, i Al Hueco, que ha sigut la veu de La Bombonera. Ara amb l’èxit i el triomf tothom se’n recorda de la Monta, especialment els polítics del Districte, que han visitat el Municipal de Nou Barris per fer-se la foto, quan durant tot l’any ni s’hi han acostat. Tanmateix, el club que ara compta amb més 300 socis, continua formant joves del barri i fent d’ambaixador de Nou Barris i del futbol modest de Barcelona arreu de l’Estat espanyol. Ningú ja a Nou Barris podrà oblidar el 2011, l’any en què una heroica i històrica Monta va debutar a Tercera Divisió, va jugar el playoff, es va erigir en el segon equip no professional de Barcelona i va somiar.

Etiquetat: La Fleca

Posted in: Article, La Fleca