Crítica a la raó assembleària

Posted on 8 Agost 2011

1


[Aquest delirant text -que ningú no hauria de prendre’s a la valenta- d’en Joan Pere versionant a Kurt Tucholsky  va servir per obrir un programa de La Fleca]

Nou Barris és un petit indret del món on les assemblees estan a l’ordre del dia, formant part del paisatge com les palmeres plenes de cotorres o l’estàtua de la República. Agafeu tres veïns a l’atzar, feu-los seure al voltant d’una taula on no manqui la cervesa i un tema de conversa, i ja teniu una assemblea! Només cal que algú, entre glop i glop, prengui nota de l’acta… Ai, si les mares veiessin pel forat del pany, com són les assemblees!

Ens reunim en aquells moments que permet la vida laboral (en l’extraordinari cas de tenir aquest mena de vida), sacrificant les hores de lleure en les quals seríem a casa gaudint de selectes productes televisius, com ara ‘Gran hermano’ o “¡Qué tiempo tan feliz!”. L’assemblea roba hores de son, suma mals de cap a la vida moderna, ens allunya de la parella i sovint ens deixa el sabor amarg d’una reunió en què les coses no han fluït i, tot tornant a casa, el cap embriagat no pot estar-se de repassar allò que s’ha escoltat i allò que s’ha pronunciat, trobant miraculosament la resposta adequada quan ja és massa tard perquè algú l’escolti, no diguem que hi estigui d’acord…

Observeu vint persones per separat: assenyades, dialogants, capacitades per expressar allò que pensen, respectuoses, compromeses amb uns ideals ben elevats, amb una clara voluntat d’honorar el dret de reunió. Ajunteu-les en un local, doneu inici a una assemblea i, aleshores, d’aquelles vint persones virtuoses no en restarà res: transformades en un monstre de molts caps però on no es veuen indicis de cap cervell, discutiran per fer-se escoltar per sobre de les molestes veus adverses, repetiran afirmacions fins a perdre l’alè, aprofitaran qualsevol moment per dur a terme un parlament interminable i ideològicament desgavellat, i si per a tal fi cal tractar temes que allunyin l’objecte pràctic de l’assemblea, no passarà res. Mentre quatre xerren, discuteixen i expressen les seves idees, la resta -la gran majoria de les persones assembleàries- romandrà en silenci, com si escoltessin concentrats els arguments dels uns i dels altres. En realitat, però, mai no hi haurà la certesa que aquesta majoria silenciosa no estigui rumiant què estarà passant a ‘Gran hermano’, consolant-se perquè, al cap i a la fi, l’assemblea és la vida en directe.

I així, les hores aniran passant, les cerveses desapareixeran coll avall una rere l’altra, el fum del tabac i els porros entelarà la vista i empudegarà la roba, i l’ordre del dia de l’assemblea quedarà cada cop més difuminat a mesura que la persona que du les funcions de secretaria es desespera…

Quins avantatges, doncs, aporta l’experiència assembleària? Principalment, aprendre a superar col·lectivament els entrebancs i maldecaps, a fer-se escoltar i a escoltar allò que la resta de persones tenen per explicar, respectar els torns i no agabellar la paraula com una possessió exclusiva, perdre aquella vergonya que es barreja amb la por a parlar en públic, i altres habilitats comunicatives que són (o poden ser) de gran importància. Tanmateix, hi ha un punt que va més enllà d’aquestes competències adquirides gràcies a l’experiència assembleària: discutir i configurar la realitat compartida, descobrint tot d’una que molts dels problemes no són individuals malgrat que sempre els haguem viscut de portes cap endins, sinó que són de caràcter col·lectiu i que, per tant, les probables solucions passen per organitzar-se de forma col·lectiva.

Extractes del diari d’un assembleari d’esperit lliure

… Avui m’he callat perquè si se m’escalfa la boca, l’hagués tingut amb en XXX. Quin cabró, que està fet! Quan ha dit que algú s’havia compromès a trucar als grups de música, estic convençut que ho deia per mi, però el molt brètol ni m’ha mirat…”

Benvolgut diari, t’estimo. Ets l’únic ésser del món que sé que no em fallarà mai, mai, mai. Estic pensant deixar d’anar a l’assemblea de XXX, i muntar un col·lectiu format exclusivament per tu i la Reina Sofia, que té cara de bona persona i força saludable malgrat tenir la sang blava. Clar, jo també formaré part d’aquest col·lectiu! Tots tres junts, canviarem aquest món de merda! Que n’aprenguin!”

… T’estimo diari… Vaig borratxo… massa cervesa… No recordo res de l’assemblea…, me’n vaig a masturbar una estona, abans d’anar al llit”

… Una altra assemblea a les fosques…. I ja van quatre! La comissió externa diu que ens hem d’ocupar els de la comissió local, però bé que cal sortir a l’exterior per comprar el fluorescent!! O volen que el fabriquem nosaltres? És una situació complicada, dimonis! Estem redactant un protocol d’actuació per casos com aquests, però sense llum després no hi ha forma de llegir els gargots que hem escrit… És increïble l’actitud d’en XXX: sense passar per assemblea, ha decidit comprar un fluorescent! L’assemblea és l’òrgan decisiu i sobirà del col·lectiu! Ja es pot ficar el seu fluorescent per on li càpiga… Aquí la comissió externa i la local hem anat a una. Clar, com a cada comissió estem la mateixa gent…”    

Posted in: La Fleca