Ferran Aisa: “El 15-M és anarquisme, tot i que no li cal aquesta etiqueta”

Posted on 1 Octubre 2011

1


[Entrevista publicada en llengua castellana a la Revista Rambla]

L’historiador i poeta Ferran Aisa, veí del Raval (encara que, per raons vinculades a la transformació urbanística, ja no hi resideix), és autor de magnífics llibres que il·luminen el nostre passat més proper i revolucionari; si tenen ocasió, per exemple, no deixin de llegir “La cultura anarquista a Catalunya” (Edicions de 1984). Potser el passat els sorprengui retornant-los la mirada a través de certes similituds amb els temps que corren avui dia. Ferran Aisa, moderat en el seu to de veu, amb una disposició que convida, més que a cosir-li a preguntes, a xerrar de manera relaxada  i gaudir de la canya de cervesa, escoltant les seves reflexions i coneixements entorn del moviment llibertari, el paper dels sindicats, la vinculació simbòlica entre la CNT i el Barça, el 15-M… 

Molt oportunament, Ferran Aisa ens cita a la llibreria “La Rosa de Foc”, al carrer Joaquín Costa; un d’aquests carrers del Raval que encara són un goig per als sentits: populós, desendreçat, gairebé es diria que fins i tot els turistes perden la seva condició passejant per Joaquín Costa, la qual cosa s’agraeix. I per si no n’hi hagués prou, en aquesta via urbana es troba “La Rosa de Foc”, una llibreria fantàstica i altament aconsellable per a totes aquelles persones interessades en la dissidència del pensament hegemònic. Quan pregunto si, després de la defunció de l’historiador Josep Termes, podem considerar-li com el seu successor, a Aisa sembla que li pugui la modèstia, encara que acaba reconeixent que: “Per a mi no és cap deshonor. La temàtica és molt semblant: hem estudiat el moviment obrer, el catalanisme popular…”. Ferran Aisa es troba preparant el seu proper llibre, que apareixerà en aquest mes d’octubre: “Barcelona balla”, un llibre il·lustrat amb gran quantitat de fotografies, que recollirà la música i el ball de Barcelona al llarg de dos segles.

La seva obra fa un recorregut per Salvat-Papasseït, la revolució de 1937, la cultura anarquista a Catalunya, el Raval; també hi ha poesia… Ens podria dir quin és el denominador comú?

N’hi ha dos: un és Barcelona i l’altre la cultura popular, en especial la provinent del moviment obrer de tipus llibertari.

Per quina raó el moviment llibertari arrelà amb tant d’éxit a Catalunya?

Té a veure amb tot el moviment associatiu que va aparèixer a partir de la Revolució Industrial, al segle XIX, i les organitzacions que van fer els treballadors. No només a nivell de defensa laboral, sinó també culturals al crear tota mena d’organismes, com per exemple els ateneus i els orfeons. I a partir d’aquí, teatre, literatura… Tot un moviment associatiu que era fet pels obrers. Podríem dir que era la cultura obrera de tipus catalanista; com deia el mateix Termes, que va defensar aquesta arrel.

Sembla que aquí només ha estat catalanista la burgesia, quan aquí les arrels estan amb el Clavé, el Valentí Almirall, i més cap aquí, a principis del segle XX, amb Felip Cortiella, que era un anarquista i home de teatre, que va traduir Ibsen al català, i va escriure poemes i obres que realment tenien un significat llibertari, però que estaven fetes i pensades en català. Tot això ha quedat ara una mica diluït. Tanmateix, marca un tarannà d’una feina feta al llarg d’una sèrie d’anys, que anà germinant en la força del moviment llibertari.

La burgesia no és que no expliqui la Història: la segresta i se la fa seva. Sobretot el poder. I així, els que estem a sota, l’hem de refer. Això ho va fer el moviment cultural anarquista, i encara ha quedat alguna cosa. Si no en quedés res, ja estaríem vençuts. Pot ser que actualment es trobi soterrat, però existeix. La tradició la té, i sempre que surt, ho fa en aquest ramal llibertari. Potser a Madrid la branca va per una banda més política; aquí sempre és amb aquest tarannà més àcrata.

Què en destacaria com aspecte positiu del moviment llibertari?

La pedagogia. La idea de crear escoles. Era una cosa que venia del segle XIX, amb la Internacional, que deia que el moviment obrer havia de crear escoles, cooperatives, ateneus, etcètera. A principis de segle, a part de l’escola Moderna, hi hauran escoles racionalistes. I fins i tot, dins l’escola normal, hi hauran escoles privades que agafaran molt d’aquest esperit, des de l’escola horaciana, l’escola Mont d’or, l’escola Vallaparadís… Són escoles amb uns mestres que, sense anarquistes, mantenen aquest esperit. Són escoles amb un esperit emancipador, amb la voluntat de crear consciències lliures dins la societat en què es viu. Amb això té molt a veure en Ferrer i Guàrdia, les escoles del segle XIX, o les escoles laiques que hi van haver en paral·lel a aquest moviment.

I l’aspecte negatiu, de l’anarquisme?

No en sabria dir-te, quin és l’aspecte negatiu. N’hi ha molts, de negatius, però en quin sentit?

Per exemple, se l’associa amb el terme utòpic, com a irrealitzable,… Vostè considera que és així?

L’anarquisme és un comportament, una filosofia. Jo entenc l’anarquisme més com una filosofia ètica, que no pas com un pensament que s’ha d’aplicar. S’entren en moltes contradiccions, amb la societat i amb el propi ésser humà. Tal vegada, com deia Malatesta, “quan tothom sigui anarquista, arribarà l’anarquisme”. És molt difícil imposar l’anarquisme, perquè primer s’ha de ser anarquista. És una feina molt llarga i de consciència individual de les persones.

Com a utopia, els mateixos anarquistes -un cop tingueren força-, eren contraris a dir-se utòpics, perquè consideraven que la utopia era quelcom irrealitzable. A un nivell kropotnià, ells volien col·lectivitzar les terres, les fàbriques, els serveis… I això ja no és una utopia, és una realitat. La única cosa seria prescindir del capital i que la gent s’organitzi, es federi i puguin fer funcionar una societat, no com fa el capitalisme amb grans concentracions, sinó a un nivell en què les ciutats i pobles fossin més petits per tal que la gent hi pogués viure.

És això el que li manca al moviment sorgit al maig: fer propostes concretes i realitzables?

Estem analitzant el 15-M amb una perspectiva massa curta, històricament molt difícil. Pensa que ara s’està analitzant, sobretot, de 1939 en darrere. La part més recent, encara que hi ha treballs d’anàlisi, és massa propera. La perspectiva ha de ser més ample. És massa aviat, no tan sols per valorar-lo, sinó per a què tingui més força i faci un salt qualitatiu. Ara té la raó, però li falta aquell punt en que la gent deixi d’influenciar-se per les televisions. És el que va fer l’anarquisme: d’acord que no hi havia televisions, però hi havien altres coses, com ara l’Església. L’Església tenia molt de poder en aquells moments, i trencar amb aquest poder va ser realment important.

A més, considero que el 15-M és una cosa molt diversa, i té molts aspectes: cada ciutat i cada poble és diferent, els barris també. El 15-M és una paraula que no està estructurada. És un moviment però l’estructuració no existeix.

Ara qui té el poder és la televisió i el Barça…

L’organització que ha recollit a Barcelona l’esperit de la CNT ha estat el Barça. Per què? La CNT era qui aglutinava a la gent als anys 30. A la CNT no li calia ni televisió, posava un anunci a la “Soli” i apareixien 200.000 persones al carrer. El 19 de juliol, un cop vam guanyar, i van sortir els cotxes al carrer, anaven fent allò de: “pi-pipipí-pipi-pí”, que vol dir “CNT, CNT, FAI”. I ara, quan guanya el Barça, fan el mateix. Ja m’ho explicava el meu pare: “Això ja ho feien al 36”. Les banderes, en lloc de blau-granes, eren negres i vermelles. I l’himne no era el “Tot el camp és un clam…”, sinó “A las barricadas”. Tot això, ja ho va analitzar un altre ravalenc, com era el Vázquez Montalbán, dient que el Barça era una mena d’almogàvers.

Durant la guerra civil, es varen fer moltes conferències parlant de l’esport, del futbol. Hi havia el Comité Català d’Esport Popular, que feia conferències i on es parlava de futbol. I hi participava el delegat del Barça, perquè aleshores estava més o menys col·lectivitzat. I es parlava que el futbol havia de ser amateur, i que els futbolistes professionals havien de cobrar un sou com un treballador tècnic i que les entrades als camps havien de ser molt més econòmiques, d’on es trauria per pagar els sous dels futbolistes. I la resta de recaptació, serviria per pagar l’esport popular.

S’hauria de tornar a plantejar aquest debat: el no pot ser que el futbol segueixi en aquesta òrbita de tants milions, i que això ha de desaparèixer.

Trobes que el 15-M a Barcelona té una vessant àcrata?

I tant! Potser també a Madrid, no dic pas que no. La part de l’assemblearisme, el suport mutu, tota aquesta solidaritat envers altres col·lectius… És completament llibertari. El que passa, sota el meu parer, és que aquest moviment té només tres sortides: una, és convertir-se en un partit polític: “estem dins d’aquest marc i lluitem, a veure què passa”; l’altra, és potenciar els barris, convertint-se no en una entitat veïnal, sinó per sobre d’aquestes entitats veïnals, una organització integral dels barris. I la tercera, que tingui uns objectius revolucionaris, i que marqui un camí: “Nosaltres no volem aquest sistema, volem aquest altre, i per assolir-ho ho farem d’aquesta manera i d’aquesta altra”. De manera pacífica, jo no dic que hagin de… Això ho agafaran els contraris, oi? Els contraris sempre agafaran les armes per esclafar-nos, per esclafar qualsevol moviment que s’oposi a ells.

I com aquí, penso que el problema no és només a la política, sinó la societat en què vivim, d’un canvi real, no hauria de sorgir un partit polític. Un partit polític el primer que farà, serà canalitzar-ho pels camins que segueix aquesta democràcia segrestada, i no podran fer res. La societat del benestar és per a una minoria, dins d’una minoria dins d’una minoria del món. Aquest tipus de societat no és la del benestar: és la societat de l’espectacle, per un cantó, que ja deien els situacionistes; i per un altre, és una societat totalment segrestada per la burgesia i que fa el que li ve en gana. La democràcia, avui en dia, no és una democràcia lliure. Està totalment lligada al capital, i els governs són titelles dels que manen realment, que són els mercats. I els mitjans de comunicació, igual: hi ha uns que manen i s’ha acabat.

I l’aspecte del moviment obrer, on queda?

Considero que el 15-M és per sobre del moviment obrer. Avui en dia molta gent ni es considera obrera, no sap ni què vol dir ‘obrer’. Els hi han venut la moto que tenen una hipoteca i que tenen de tot, i fins fa poc semblava que en aquest país tothom fos capitalista. Al 15-M hi ha estudiants, professionals lliberals, autònoms, que no són directament obrers. Clar que també estan explotats, però no hi ha aquella reivindicació obrera del sindicat del segle XX. Crec que el 15-M és un moviment més ampli.

Penso que això també té a veure amb la tendència dels anys 70 de parlar del ‘sindicalisme integral’. -que defensaven els ‘apaches’, com Luis Andrés Edo-, enfront del sindicat obrer. La idea del moviment integral abraçava molt més que no les lluites obreres: el feminisme, l’homosexualitat, l’ecologia, la contracultura, etc. Tot això sobrepassava el moviment obrer.

Penso que el 15-M lliga més amb el sindicalisme integral, que no amb una ortodòxia sindical com CC.OO o la CNT. El 15-M s’entronca molt amb una cosa que es va perdre durant la Transició, que va ser aquest moviment integral de caràcter revolucionari que venia del maig del 68, que no pas amb aquest sindicalisme obrer dels darrers anys. No dic que, anant més enrere, no trobéssim un moviment anarcosindicalista revolucionari.

Esmentaves fa un moment que el 15-M podia recuperar per als barris el crèdit que les AA.VV. semblen haver perdut en els darrers anys, tornant una mica a la dinàmica de les AA.VV. ‘canyeres’ de la Transició…

Dinàmica que va ser trencada precisament pel moviment polític. En un moment determinat, es va desmobilitzar tot. Un cop s’havia produït l’estabilització del sistema democràtic burgès, es va anar tirant enrere l’associacionisme, el sindicalisme, el moviment més contracultural, i al final, no va quedar res. La gent de les mateixes AA.VV. van ser captades pels ajuntaments i els partits polítics (el PSUC, el PSC i de tot arreu). Jo havia estat a l’associació de veïns del Raval, i en aquella època ja era controlada per gent de diferents partits. Per exemple, el president era del Partit del treball (PT), i va anar a parar al PSC. Tots es van anar col·locant i els que anàvem de lliures, som els que vam quedar penjats. A vegades, tot parlant amb algun company, “si en lloc d’entrar a la CNT, haguéssim entrat en un partit polític, ara estaríem col·locats”.

Entre el sorgiment del 15-M i els fastigueig envers els sindicats majoritaris com UGT i CC.OO., no pot beneficiar a sindicats com la CNT o la CGT per situar-se en la primera plana?

Els sindicats estan tots desacreditats, i inclouria també a la CNT i a la CGT. Per diferents raons: uns, perquè s’han venut, i els altres, perquè la gent té memòria hi ha vist moltes baralles internes. A banda, no sé si havent un moviment com el 15-M caldria un sindicat… Jo no ho veuria. No veuria un moviment anarcosindicalista, quan al carrer hi ha un moviment de gent fort demanat gairebé el mateix. I a més, aglutina sense sigles a molta gent.

Penso que la gran errada del moviment llibertari ha estat no adonar-se del que van fer les organitzacions, en els segles XIX i XX: quan una d’elles anava enrere o era reprimida, elles mateixes es reconstituïen. I el fet de convertir a la CNT en gairebé unes sigles que no es poden tocar, situades en un altar, penso que és completament anti-anarquista. L’anarquisme sempre ha anat creant, de noves, organitzacions que serveixen en aquell moment determinat. Una organització no hauria de ser mai una cosa enquil·losada, perquè si no l’anarquisme queda enquilosat. L’anarquisme ha d’estar per sobre. I considero que el 15-M és molt més anarquista en aquest sentit, i si continua per aquest camí: de solidaritat, acció directa, suport mutu, assembleari… Tot això és anarquisme. No els hi cal l’etiqueta, perquè ja ho estan fent. És una organització sense bandera. Hi ha un llibre, publicat per la Tusquets, de Carlos Semprún Maura que es diu: “Ni dios, ni amo, ni CNT”.

Precisament, el conseller d’Interior, Felip Puig, en una entrevista a El País feta al febrer d’enguany, declarava que els dos reptes per a la seguretat a Catalunya eren, per una banda, l’islamisme radical i, per l’altra, un neoanarquisme revolucionari.

Això em recorda molt al que va dir Martín Villa en els anys 70. Martín Villa va dir que el que més li preocupava, no era la ETA, sinó els joves llibertaris de Barcelona. I a partir d’aquí va venir el ‘cas Scala‘, i tota la manipulació que hi va haver per acabar amb el moviment anarquista.

Aleshores, pensa que el conseller sobredimensionava el paper actual de l’anarquisme?

Sí, home, clar. Si aquest anarquisme existeix, jo no el veig tan perillós. No és un anarquisme nihilista, com va ser a finals del segle XIX, que es dediqui a fer esclatar bombes. En canvi, jo trobo molt més radical a l’hora d’enfrentar-se als poders del capital, de la burgesia, de l’estat i de la policia. Però jo no veig que vagin posant bombes. Fins i tot, quan van haver els fets del Parlament, que van dir: “Han pasado la línea roja”, en realitat van ser unes empentes i poc més… Si tu mires què ha passat a d’altres llocs, hi ha hagut molta més violència, sovint responent a una violència estatal. Aquí no n’hi ha hagut: una vegada van cremar un cotxe, però mai no se sap qui pot fer això. I ara a Berlín he vist que estan cremant cotxes cada dia.

Aquí quan hi ha una paperera que crema representa que és la fi de la civilització…

Sí, sí, perquè disposen d’aquests mitjans de comunicació, i els hi és fàcil crear aquest aspecte de que “aquesta gent són terroristes”. Però vaja, sempre ho han dit de l’anarquisme. Sempre que el capital troba a algú que és un perill real, el que fa és defensar-se directament atacant-lo, impedint que pugui créixer. És el que va significar el procés de Montjuïc a finals del segle XIX. Què va ser el procés de Montjuïc? Va haver l’atemptat de corpus que no es va saber mai qui va ser, però va servir per reprimir tot el moviment. No solament el que era d’acció directa, sinó també el moviment cultural, les cooperatives, els sindicats, les editorials, les escoles, etc. Van tancar a tothom. Però es va tornar a refer.

Abans feies esment dels mitjans de comunicació: és evident que cada cop són més necessaris mitjans de comunicació populars, allunyats dels grups empresarials que dominen les grans capçaleres.

Sí, home, clar. Si tornem a parlar de l’anarquisme, la seva importància va ser la creació d’una societat paral·lela. Hi havia el món capitalista, la gent estava involucrada perquè treballava a la fàbrica, però dins la fàbrica es creà el sindicat. El sindicat ja era una força important de solidaritat obrera. I per una altra banda, fora de la fàbrica, van crear cooperatives als barris; és molt important la tasca als barris (i als pobles). A cada barri hi havia una cooperativa, un centre cultural o un ateneu, una escola, revistes, etcètera. Era una ciutat paral·lela. Botigues on es podia comprar més barat, ateneus amb biblioteques i on discutir, fer teatre, excursions,… Era un lloc on socialitzar, en lloc d’estar tancat a casa.

En aquells temps, la gent vivia i treballava al mateix barri. El capitalisme també s’ha cuidat d’això: crear polígons industrials i urbanitzacions, i que la gent visqui en una punta i treballi a l’altra. Aquest creixement és impossible en aquest planeta. Si tothom en aquest planeta seguís aquest sistema capitalista, necessitaríem tres planetes. I només en tenim un.

Però el capitalisme té noms i cognoms, oi?

Sempre poden variar, però sempre és el capital. És com allò que deien del nord i del sud: al nord, està el poder; i al sud, la pobresa. Aquesta idea és geogràfica, però no tan sols física, sinó també ideològica.

Per anar acabant, voldria que ens fessis menció del paper dels ‘maquis’, com en Facerías o en Sabaté. Els més sincers resistents al règim de Franco semblen haver caigut en l’obli, i en segons quins indrets d’Espanya, se’ls representa popularment com gairebé monstres que berenaven infants…

Forma part d’aquesta revisió de la història, i segons la qual hi ha coses que són políticament correctes i d’altres, no. I dins el context actual, sembla que la història dels ‘maquis’ no és gaire correcta, de la mateixa manera que passa amb l’anarquisme, la CNT o el POUM. La història sempre s’ha fet en basa a la ideologia de qui la pot fer, i sobretot la universitat ha estat marcada pel marxisme. Tot el que no era políticament correcte s’ha anat abandonant. La gent no estudiava l’anarquisme: si volies fer una tesi sobre l’anarquisme, ningú te la pagava. Si volies fer una tesi sobre el PSUC, aleshores sí que hi havien diners. Per estudiar Marx, sí, però Bakunin… Res, no interessa.

I la darrera: fa un temps, vaig tenir l’ocasió d’entrevistar al també historiador Xavier Díez, qui fa servir una expressió -que penso que mereix fer fortuna- per referir-se a la Transició espanyola com a “Segona Restauració borbònica”. Què en pensa?

Va ser una Restauració borbònica, sí, té raó. N’he parlat moltes vegades jo també, perquè aquesta restauració cada cop és més clara: dos partits, lliberal i conservador, i el Borbó al mig.

Posted in: Entrevista