15-O: DE LA INDIGNACIÓ…

[Article publicat a Revista Rambla / Fotos preses de http://www.martapujol.com/ ]

Més de 800 ciutats, més de 70 països. A grans mals, grans remeis. Són temps foscos que no prometen res de bo. Els mercats financers s’han apoderat d’aquest planeta, com abans fessin amb Namek. La solució tal vegada passada per regularitzar-los, sotmetre’ls a unes normes que avantposin el benestar de la majoria sobre els beneficis de quatre privilegiats. No obstant això, qui li encasquetarà el cascavell al felí ultralliberal? quants ratolins seran necessaris? El passat 15 d’octubre milions de ratolins amb cascavell buscaven gat (i alguns el van trobar).

A les 16h -amb una mica de retràs- unes quatre-centes persones emprenien, des de la Plaça de la República (abans, de Llucmajor), l’inici de la columna nord de Barcelona; aquesta convocatòria havia congregat a més persones que la del passat 19 de Juny. En el xamfrà on el Passeig de Pi i Molist desemboca en el de Fabra i Puig, dues camionetes de BCNeta van saludar la manifestació amb solidaris tocs de clàxon. Quinze minuts després del seu inici, gràcies al bon ritme imprès, la columna de Nou Barris arribava a la Meridiana, on ja l’esperava la de Sant Andreu. En el precís instant en què els últims cotxes prenien la sortida de Barcelona i el tràfic quedava tallat, les columnes de Nou Barris i Sant Andreu es van llançar l’una sobre l’altra amb desfermada joia, al crit de “El poble unit, mai serà vençut!”. Davant aquesta escena, feia falta posseir el cor d’Alessio Rastani perquè a un no se li posés la pell de gallina. El trànsit quedà tallat en sentit la Plaça dels Glòries Catalanes; no obstant això, en una exhibició de poder, els manifestants també van ocupar els carrils en direcció sortida de Barcelona, sortejant els cotxes aturats. Fet i fet, era una Meridiana presa per persones que havien recuperat el plaer de recuperar el carrer. I d’aquí els rostres somrients, satisfets.

«QUAN PUGI EL PA, CANVIAREM LES PANCARTES PER TORXES»

A. Costa, de 34 anys, qüestionat sobre si aquesta protesta global servirà per a alguna cosa, respon lacònic: “Per reafirmar-nos nosaltres mateixos”. Quan part dels manifestants canten la coneguda tonada: “Artur Mas, a quina mútua vas?”, Costa sentencia amb mala baba: “ A la Mútua Madrilenya”. A Navas de Tolosa es sumen les columnes del Guinardó, Horta i El Carmel. Aquesta última columna arrossega a ‘La Carmela’, una bella i treballada guillotina, que té com a fi seccionar un xoriço amb les cares de l’actual president del govern espanyol i del que amb tota probabilitat li succeirà en el càrrec. Tornant a les tonades, el càntic “Li diuen democràcia i no ho és” que en el fons denota una sorpresa decebuda, va tenir també la seva rèplica quan es va entonar un “Aquesta democràcia és una fal·làcia”, que passa de la sorpresa a la definició. De la mateixa manera, no era igual convidar als veïns que s’ho miraven des dela balconada amb el vergonyós (per tímid) “No nos mires, únete”, que amb el decidit “Vecino, despierta, el pueblo está en tu puerta”. Clar que, al final, tot és qüestió d’opinions. El recorregut va encarar la Gran Via de les Corts Catalanes havent-se incorporat a la Plaça de les Glòries la columna del Poble Nou. Un home, en veure que gargotejo en una llibreta, em diu en to de confidència: “Quan pugi el pa, que pujarà, canviarem les pancartes per torxes”. Els murs de la Monumental, plaça de toros muda, són el lloc apropiat per a una altra pintada exprès: “La tortura no és cultura”. Al pas pel carrer Sardenya esclata un petit tumult: esbroncs i improperis dirigits a un agent secret -o a un xaval amb la mala sort de semblar un secreta-, que acaba expulsat de la manifestació.

«CORREU LA VEU: ELS NOSTRES ENS VAN A COMPTAR»

Passeig de Gràcia es troba col·lapsat per una multitud estancada, immòbil. I Plaça de Catalunya és un autèntic cacau, on resulta impossible fer un pas. Amb tot, la capçalera de la manifestació ja es troba pel carrer Aragó, avançant i detenint-se tractant de no trencar la unitat de la marxa. La pancarta de la capçalera resa: “Jo també estava al Parlament bloquejant les retallades. Puig dimissió”. “Puig dimissió? Puig a la paredassa”, exclama una senyora que no oculta el seu malestar. Un home d’uns setanta anys amb bicicleta dribla als manifestants, mentre els informa: “Correu la veu: els nostres ens van a comptar”. Qui són els nostres?, pregunto per si de cas. “La gent de Comunicació de l’Acampada Barcelona”, obtinc per resposta. En efecte, a l’espera del gruix de la manifestació, vuit persones han dividit en les mateixes parts el carrer Aragó, encarregant-se cadascuna de mesurar amb un comptador manual les persones que transiten entre elles. El tradicional ball de xifres ja estava servit: 60.000 persones segons la Guàrdia urbana, 100.000 segons alguns diaris i 250.000 segons l’organització. Resulta evident que la qüestió quantitativa té un interès merament relatiu, però una tradició és una tradició. Sigui com fora, “entre tanta gent no veig al president” corejaven els manifestants. En doblegar Aragó pel Passeig de Sant Joan, a l’equip de música de la capçalera sonava l’emblemàtica “No somos nada” de la Polla Records: “Quieres identificarnos / tienes un problema…”. I en la mateixa cantonada, un tipus de 1’80 m, vestit d’uniforme escolar, amb ulleres i bigotet de Guàrdia Civil, llueix uns cartells que carreguen contra Florentino Pérez, Gallardón, Rouco Varela i Esperanza Aguirre. Vladimir, que així es diu el jove, explica succintament el per què de la seva estrafolaria indumentària: cridar l’atenció sobre el cas de la barriada madrilenya de la Puerta de Hierro, on famílies veïnes de tota la vida sofreixen l’assetjament de l’administració pública, en el que Vladimir considera un cas evident d’especulació immobiliària.

DE TORNADA A NOU BARRIS

Quinze ‘furgones’ dels Mossos d’Esquadra custodien la seu de la Conselleria d’Interior, a la travessia del carrer Diputació i Passeig de Sant Joan. Els manifestants li dediquen una xiulada ensordidora, però res més. A Àusias Marc, tinc ocasió de saludar a l’historiador Ferran Aisa. L’arribada a Arc de Triomf -punt final de la convocatòria- és antecedida per la breu explicació d’una noia de l’organització sobre què ocorrerà a continuació. La manifestació prendrà tres rutes diferents per a la realització de tres accions amb objectius específics: la de Sanitat, de color blanc, emprendrà un recorregut per Lluís Companys; la d’Educació, identificada pel color vermell, avançarà per Ronda de Sant Pere; i l’acció pel dret a l’Habitatge, de verd, que farà via pel carrer Trafalgar. Davant la impossibilitat de seguir les tres, opto per l’opció verda. Tres joves activistes desvien la circulació de cotxes per Trafalgar; no duen uniforme, però els conductors dels vehicles no tenen cap altra alternativa que seguir les seves indicacions. Al carrer D’Ortigosa, a punt d’arribar a Via Laietana, un indigent d’uns quaranta anys mira el pas d’aquesta marxa per l’habitatge amb un somriure indiferent, com si pensés que per a ell ja arriba tard. A les 19:44 hores, els membres de la Associació 500×20, abillats amb armilles reflectores grogues, organitzen un dispositiu que condueix als participants d’aquesta marxa cap al metro: línia 4 sentit Trinitat Nova, destinació Plaça de la República (abans, de Llucmajor). Moltes cares reflecteixen cansament després de realitzar el recorregut de la manifestació, però la veritat és que el suspens de l’acció en la qual ara es veuen embarcats sembla suficient reconstituent com para no defallir.

FI A UNA MANIFESTACIÓ MUNDIAL AMB RECORREGUT CIRCULAR

Mai abans -i en cas que no sigui així, no dubtin a informar-nos- una manifestació que hagués començat a Nou Barris arribava a la seva fi amb el nombre de participants multiplicat per quatre: de les 400 persones que havien arrencat a les 16h a la Plaça de la República (abans, de Llucmajor), almenys 1500 persones tornaven a aquest popular i reivindicatiu districte per dur a terme -per fi- una acció directa. Els veïns de Nou Barris presents s’ho miraven tot amb cares que barrejaven incredulitat i felicitat. Al cor del barri de Verdum, al carrer Almagro, un edifici buit durant els últims 5 anys anava a ser ocupat. Però aquesta ja és matèria per a una altra crònica. 

Etiquetat: 15-O, 15M, 19-J, 500x20, acció directa, Crisi, indignació, Manifestació, Nou Barris, okupació

Posted in: Article