Àlvarez (UGT): “Vull una organització sindical que faci por al capital”

Posted on 25 Octubre 2011

0


[Entrevista publicada a la Revista Rambla en llengua castellana]

Entrevista amb Josep Maria Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, en la qual aquest històric del sindicalisme català ens parla de la crisi actual, de la probable victòria del PP el 20-N, del 15M, de les subvencions, de les relacions amb els sindicats minoritaris, etcètera. 

La cinquena planta de la seu de la UGT a Catalunya es mostra diàfana, amb predomini del color blanc, taules fosques sobre un sòl d’un color proper al grana (en cap cas vermell). El disseny lineal remitent a la bauhaus. El despatx de Josep Maria Àlvarez disposa de sortida a una terrassa àmplia, enorme, que aboca la seva mirada sobre Montjuïc. La vista és privilegiada. A l’interior del despatx, entre diferents quadres, una fotografia presideix l’espai: situat en la paret rere la seva taula de treball, un retrat de diversos Brigadistes Internacionals de l’any 1938. Àlvarez li guanya a un per proximitat. Fa veritables esforços per comunicar correctament el que pensa. No obstant això, aquesta és una entrevista en la qual l’optimisme -permetin-me l’ocurrència- està de vaga indefinida. Queden avisades.

Oficialment, 566.496 persones aturades a Catalunya. Quin panorama.

‘Oficialment’ vol dir la gent que s’ha inscrit al registre. Darrere de cadascuna d’aquestes persones hi ha una situació, darrere de cadascuna d’aquestes famílies hi ha un drama. Realment estem davant d’una situació molt i molt preocupant, que anirà a més, perquè ara la cobertura de subsidi encara la mantenen entre un 60 i un 70% (que cobren l’atur o algun tipus de protecció), però això anirà minvant. I amb la perspectiva de creació d’ocupació -que és zero-, la situació és dramàtica.

La perspectiva d’ocupació és zero?

Jo crec que sí. A la gent no se li pot dir coses que no corresponen, i que no es corresponguin amb les expectatives que hi ha. Primer: aquesta idea que amb polítiques velles es pot arreglar la situació econòmica que hi ha, és falsa. Quan jo sento algú que diu: “Això ho arreglarem com ho vam arreglar al 1996”. No diguem tonteries! Al 1996 aquest era un país que ja s’estava recuperant econòmicament, era un país que sortia d’una crisi pròpia i que era empés per la Unió Europea. I ara estem en una crisi global, per tant, que un país tot sol no s’en sortirà. Una crisi, a més, a on les solucions de dretes no aconsegueixen fer que sortim de la crisi, i si són d’esquerres la única cosa que fan és que la gent tingui més cobertures, però aleshores hi ha problemes amb el dèficit i amb el deute perquè s’inverteix en les persones. Si no es comencen a situar elements des del punt de vista global, la sortida de la crisi, en definitiva, serà molt difícil. No dic que no tindrem moments millors, però… A vegades explico això i la gent riu, però reflecteix força el que en penso: hem passat de refundar el capitalisme o d’anul·lar l’economia de mercat, a que el problema és la pensió de la iaia que cobra 500 euros, o del noi que no arriba als 1000 euros. Aquesta és la realitat a la que estem.

Actualment tenir allò que fa uns anys s’anomenava ‘contratos basura’ seria un cop de ‘sort’ per molta gent…

És així. I malauradament l’any vinent, no sé com estarem. Perquè la gent ha de ser conscient que el moment que ens toca viure, és un moment de lluita. Nosaltres som una organització -els sindicats majoritaris- que, durant els darrers 30 anys, la gent ens valorava per les coses que aconseguíem. I Déu n’hi do, la de coses que hem aconseguit! Perquè a vegades som molt injustos, i no ho dic per mi, sinó per la gent que treballa al sindicat. Ara hem de dir a la gent que viu un temps en que la únioca cosa que podem oferir és un lloc on lluitar. Ja veurem que aconseguirem, però no serà tan ràpid com ho va ser en el passat. És dur, però, o partim d’aquesta base…

…O ens estem enganyant.

Efectivament. Durant els últims anys, allò que jo puc denominar -en termes simples- el sindicalisme més de despatx, de moqueta, de negociació, ens ha donat fruïts molt importants per a la classe treballadora d’aquest país, ens ha donat drets que avui estem intentant de mantenir. Però ara, aquesta mena de sindicalisme és estèril, no serveix de res. Dels despatxos no en traurem res; només de la mobilització, de l’organització dels treballadors, que la gent tingui il·lusió i esperança a partir de la lluita. Jo crec que és aquest el moment que vivim. Per això, a la teva pregunta, què t’he de dir? El que sí sé és que si els joves es queden a casa, no solucionaran el seu problema. Perquè no és el problema d’una persona, és un problema col·lectiu, social. I només hi ha una manera de fer front a aquesta situació, que és a partir de la lluita, de l’organització, i de fer saber que som més i tenim més raons.

D’acord, però fixi’s: vostè en parla com a problema col·lectiu, malgrat que avui en dia, molt sovint, trobem que dues persones que realitzen una mateixa feina tenen sous dispars, prebendes i drets laborals diferents, etcètera. La fragmentació del mercat laboral ha arribat a tal punt, que seria qüestionable si té sentit un sindicat de classe.

I tant que té sentit, un sindicat de classe. Més que mai. Però s’ha produït la fragmentació perquè, sobretot, hi ha alguns que estan molt interessats a visualitzar la fragmentació, no per a què els estiguin avall tinguin els drets dels que són a dalt (que és el que pretenem nosaltres), sinó per a que qui està a dalt perdi els drets guanyats. Aquest és el tema de fons. No és vol fer el ras per la part de dalt, que és el que volem, sinó “escolta, saps què? Anem a rebaixar les condicions de tothom”. Quan el senyor Mas diu al Parlament de Catalunya que s’ha d’anar al contracte únic, el nivell en drets laborals d’aquest contracte estarà gairebé per terra.

Ben segurament el Partit Popular sortirà triomfal de la comesa electoral del proper 20-N. Aquí a Catalunya, la presidenta del PPC, la Sra. Alícia Sánchez-Camacho, ha deixat entreveure que el principal objectiu del nou govern de Rajoy serà una gran reforma laboral que flexibilitzi més el mercat laboral. Considera vostè que és positiu flexibilitzar més encara aquest mercat laboral? I quin paper jugaran els sindicats davat aquest panorama?

Primer, crec que el Partit Popular, si no explica què pensa fer, després que no ens demani moderació. Després que no ens digui que hem d’empassar-nos perquè tenen majoria parlamentària. Més o menys, hi ha una part de gent que sabem -quan parlen de ‘flexibilitzar’- de què és sinònim això. Però també hi ha una majoria de gent que pot no saber què vol dir això. I com els sindicats no ens presentem a les eleccions, un cop passin, estarem ben situats igual que ho estem avui, si la majoria de la ciutadania no va votar a un programa concret amb unes mesures concretes, per poder combatre-les. Això passarà.

Diot això, tot el que sigui desregular més les relacions laborals al nostre país, no aporta res. Ni aporta res al benestar de les persones, ni aportarà res a l’economia del país. I no crearà ni un lloc de treball.

Vol dir? El PP afirma que amb aquestes mesures es crearan molts llocs de treball…

Cadascú pot dir el que vulgui, però aquí hi ha unes evidències. Aquí hi ha hagut una reforma del mercat de treball, fa un any, que permet que un empresari acomiadi per dotze dies l’any i gairebé per qualsevol motiu. S’ha fet una reforma aquest mes d’agost, que permet encadenar els contractes temporals de manera indefinida. I hi ha una reforma que permet la contractació de joves fins als trenta anys amb un contracte de formació amb un 75% del sou. Aleshores, per què no es crea ocupació? No es crea perquè el mercat sigui rígid, no és veritat. No es crea ocupació, senzillament, perquè no hi ha consum, no hi ha crèdit. I les empreses no produeixen per desar-ho en un magatzem, produeixen per vendre. Per tant, si no hi ha sortida no es crearà ocupació.

A partir d’aquí, clar, no sé si la proposta del PP és rebaixar els sous, com alguns analistes afirmaven al començament de la crisi, que deien que la solució -com no podia ser devaluar la moneda- era devaluar els salaris; parlaven entre el 15 i el 20%, segons deien. Si es rebaixa el sou un 25% no sé si es crearà ocupació o no, però jo ja miraré que no es rebaixi. La rebaixa de salaris ens porta a una permanent rebaixa de salaris: no te fi. Som un país que produïm productes que tenen poc valor afegit, som un país on el que produïm gairebé sempre es pot fer en un país més al sud on la gent guanya molt menys. Per tant, nosaltres no podem anar rebaixant els salaris, perquè vol dir rebaixar la qualitat de vida, vol dir rebaixar les expectatives de la gent, pensant que amb això ens salvarem, quan hi ha països del sud que poden fer el mateix que tu però amb un cost més barat.

A on trobem el nínxol per poder ensortir-nos? Formant a la gent. Una gran part de la gent que està aturada no té més formació que els estudis primaris. La formació és una gran eina per ensortir-nos d’aquesta situació. I què hem de fer? produir amb una mica més de qualitat i de valor afegit. Valor afegit és país amb prestigi, amb marca. A vegades, la gent pensa que valor afegit és una altra. Quan a Oliana encara es produien petits electrodomèstics de la Taurus, hi havia una cadena que sortien dos secadors de cabell: un marca Taurus i un altre marca Rowenta. Vaig fer la cadena, des del principi fins al final, i resulta que la única diferència que hi havia entre un secador Taurus i un Rowenta era la carcassa, que la de Rowenta era més de disseny. Però al sortir d’allà, als pocs dies, vaig anar a una botiga a veure quina era la diferència de preu entre un i altre: la diferència era d’un 40% més car el Rowenta. I la gent per què comprava el Rowenta? Doncs perquè té el valor afegit de ser alemany. I la gent està disposada a pagar més per un producte alemany, perquè els hi sembla que és millor, encara que s’hagi produit amb els mateixos “ingredients” i a la mateixa cadena de producció. Això és el valor afegit. Aleshores, aquí és on nosaltres hem de trobar el futur com a país.

Hi ha una cosa en tot això que em fa soroll. S’ha dit de la meva generació que és la “més preparada de la història d’aquest país”, la més formada, etcètera. I no es veu per en lloc que la formació tota sola hagi aportat un plus de valor afegit…

La història del nostre país és la que és, i que sigui la generació més ben formada no vol dir que sigui la generació que necessitem i que estigui a l’alçada. I és possible que el país hagi avançat més amb el seu desig d’estar al nivell del marc europeu, que realment pel fons del país. Això és possible. Allò que es diu a vegades d’estirar més el braç que la màniga.

En tot cas, jo crec que el nostre país ara té una millor base que la que tenia fa uns quants anys. Ara del que es tracta, en tot cas, amb aquesta situació de crisi, és que les decisions que es prenen no van a la direcció adequada: el procés de retallades a la universitat -que és on es fa una part important de la investigació del país-, les retallades que s’estan fent en general a la investigació, les retallades al sistema educatiu, o fins i tot a la sanitat que té una part de recerca… Vol dir no portar el país a la direcció que toca per sortir de la crisi a la que estem.

Ara fa un moment, vostè afirmava que una part de la gent sí que sap de què és sinònim la ‘flexibilització’ del mercat laboral que pretén el Partit Popular. Li agraïria que ens ho expliqués.

El PP està plantejant de manera clara i nítida un programa ultralliberal, que és el mateix que ha fracassat a Irlanda, per exemple, dient: “El que hem de fer és pagar menys impostos, com que pagarem menys, pagaran més persones, i d’aquesta manera sortirem de la crisi”. Doncs no, això no funcionarà. No ens en sortirem d’aquest embolic pagant menys impostos, perquè ja som un país que paga pocs impostos. En general tothom, sobretot els més rics. Si ens comparem amb els països que habitualment ens agrada compara-nos, com ara Alemanya o els països nòrdics, o França fins i tot, paguen molts impostos.

En aquest país hi ha una història col·lectiva que diu que com menys es paga millor. I un treballador ha de tenir consciència que si no paga impostos, pitjor per ell. El que reps tu en relació al que has pagat és molt més. I jo puc negociar un conveni collonut, fantàstic, però si no tinc un país equilibrat tot això que puc guanyar en un dia, ho perdo en cinc minuts. Si no tinc un sistema públic de salut de qualitat, la gent haurà d’anar a la sanitat privada i no se’n sortirà perquè no tindrà recursos per molt que guanyi a l’empresa. Pagar impostos no és dolent, és bo.

Jo vaig estar en contra de la reforma fiscal que va fer Zapatero dels 400 euros. I beneficiava sobretot a les classes populars. Un rebaixa fiscal de 400 euros lineal, vol dir que a un que té un sou baix és molt, però per un que té un sou molt alt no és res. Per tant, era una rebaixa que beneficiava a qui beneficiava. I jo vaig estar en contra. Perquè jo crec que no es pot fer això, que aquest país té molts forats per tapar, per arreglar. I primer és això que anar repartint els diners d’aquesta manera que al cap i a la fi no té un efecte positiu sobre el conjunt de la població.

Ara, el drama a Espanya, no són els treballadors. El drama són les persones que no treballen amb una nòmina, no tenen un sou, per entendre’ns, ja siguin autònoms (denominats professions liberals, en alguns casos), i les grans fortunes o directius d’empreses que no cotitzen amb el salari, sinó que han muntat una empresa on tenen la caixa, acollint-se al règim fiscal de la S.A., no al del IRPF. I ja no diguem les SICAV, que són aquestes agrupacions de més de 100 milions d’euros, per a que no cotitzin a la hisenda pública. Aquí es on caldria entrar per a que la gent prengui consciència què es que defrauden tots aquests, que no són els assalariats, que no són els que tenen nòmina. En el cas català estem parlant de vora 17.000 milions d’euros, que és prop del 40% de deute que té la Generalitat avui en dia. I en el cas d’Espanya, estem parlant de vora 43.000 milions d’euros. Recaptant això, que la pròpia hisenda pública situa en aquest nivell, Espanya no tindria el problema de dèficit públic que té.

Aquí és on s’ha de fer pedagogia: amb menys impostos es pot fer més? Doncs no. Tants caps, tants barrets. Si no tens, no podràs fer. Per tant, penso que PP anirà prenent polítiques des d’aquest punt de vista i fent coses semblants. I Duran i Lleida, que sempre és al davant d’aquestes matèries, ja fa uns mesos que va anar situant, dient que en aquest país la gent no vol treballar perquè cobra molt a l’atur, per tant la segona cosa que volen fer és treure la cobertura de l’atur per desocupació…

Així s’incendien els carrers.

La gent ha de saber que això pot passar. I jo crec que això passarà i s’incendiaran els carrers. Les polítiques que volen implantar, són les polítiques que han fracassat. Era Irlanda, era Portugal, era Grècia…. No sé si vosaltres heu llogat alguna vegada un cotxe, però a mi em passà que vaig llogar un cotxe i la factura venia d’Irlanda. Estava feta a Irlanda, on l’impost de societats és el 12%. De moment, això fa patxoca, però tot és un bluf. Perquè quan l’Estat ha de fer front a les necessitats que té la ciutadania, no hi ha res.

A l’Assemblea de Delegats de la UGT del 5 d’Octubre, tinc entès que hi va participar el Col·lectiu Inflexió fent una crida a que la UGT es sumés al moviment originat el 15 de maig d’enguany.

Nosaltres no cal ni que fem un apropament perquè ja en formem part d’aquest moviment. És veritat que per raons que es poden explicar -algunes imputables a nosaltres, i d’altres imputables als grups organitzats del 15-M- hi ha hagut un interès especial en separar els dos sindicats de classe i situar-nos dins el paquet de les organitzacions que teòricament combat el 15-M. Això és impossible que es pugui materializar. Primer, perquè al 15-M hi ha molta gent de la nostra organització; hi ha molta gent de CC.OO. Perquè som els que estem, i per tant, nosaltres nutrim moltíssimes organitzacions del teixit productiu, i nutrim entre cometes, perquè la gent no és tan sols que sigui nostra: està afiliada al sindicat però és tan autònoma com quan està al sindicat. No hi ha consigna. Però les dues o tres vegades que vaig anar a Plaça Catalunya, vaig trobar molta gent del sindicat. I que estaven allà perquè el moviment 15-M és un moviment d’esperança, d’il·lusió, de renovació, d’aire fresc. I no podem ser aliens en aquest moviment, al contrari. Hem de fer tot el possible per enfortir-lo.

No obstant això, sí que hi ha una certa animadversió respecte als dos sindicats majoritaris, amb consignes que critiquen a Toxo i a Méndez, per exemple.

A mi no perquè sóc poc important… A veure, primer, aquí hi ha alguns sindicats petits…

Com ara?

Doncs com la CGT o USTEC… Jo ja sé que és més fàcil anar a Plaça Catalunya a conviure-hi que anar a una assemblea de la SEAT. Per tant, han anat allà a esgarrapar vots. Jo ja entenc que això forma part de la realitat. Per tant, ja sé que alguns s’hauran fet il·lusions que aquest moviment ens arraconaria i ens trauria del mapa als nostres sindicats i s’implantarien els seus. Quina és la realitat? Comparar els sindicats amb la política ho fa algú que té mala intenció o una completa ignorància. Sabeu quanta gent ens vota cada quatre anys? Prop de 400.000 treballadors a Catalunya. Sabeu quants delegats i delegades tenim? 25.000.

Sabeu quina és la diferència entre el sindicalisme i la política? Els nostres delegats, cada dia, esmorzen amb els seus companys. Ningú ens pot dir: “És que esteu als despatxos”.

Però la realitat, o la imatge que d’ella és té de forma generalitzada, és que els dos sindicats majoritaris, en aquests darrers 30 anys, han estat negociant i miri on ens ha portat.

Sí, però això només és una part de la pel·lícula. Reconec que aquest sistema és pervers. Per què? Doncs perquè la gent ens ha valorat durant molt de temps -i una part de la gent també ho fa avui en dia- per les coses que assolíem. I clar, jo per aconseguir coses, he de negociar, i he de signar coses, i per tant, he d’aparèixer al costat del president de la generalitat, o de l’alcalde de Barcelona, o del ministre de torn que sigui. Això és el que més es critica d’una banda. Però és la meva feina.

El que nosaltres segurament no hem fet és explicar-nos tan bé com caldria. I reconec que alguns dels darrers acords que hem signat, que no els hauríem d’haver signat.

Per exemple?

Les pensions. I no els hauríem d’haver signat, no pel contingut (que sortirem al carrer, inclosos els del 15M, a defensar-lo), que de totes les reformes europees que s’han fet és la millor. Però potser no l’hauria d’haver signat, perquè no l’hem explicat. No hem tingut capacitat. Hi ha tot un seguit de mitjans molt poderosos que s’han encarregat de matxacar-nos -per cert, bona part de la ultradreta-. No l’hauríem d’haver signat perquè la majoria de la gent no l’ha entès, quan penso que aquest acord és un bon acord. Ho torno a dir: no passarà molt de temps, abans que haguem de sortir tots, els del 15M també, a defensar-lo.

Caram, marxarem d’aquí amb la moral ben alta.

És que és el que penso. Quan veig el que passa a Itàlia, el que passa a França, el que passa a Alemanya,… Doncs no podríem haver fet el que han fet els francesos: moltes vagues, no signar cap acord, i els hi han fotut una reforma molt pitjor que la que tenim a casa nostra. Podríem haver fet el mateix; potser estaríem més immaculats, potser una part de la gent no ens criticaria.

Fins ara, nosaltres sempre hem cregut que és millor signar-ho que no signar-jo. Però començo a tenir dubtes. Hi ha una campanya absolutament indigna contra les organitzacions sindicals i contra els seus dirigents. Per una raó molt senzilla: som els últims que quedem organitzats. I si ens treuen del mig… Tindrem moviments que podran acampar, però l’organització no hi serà. Per això aquestes campanyes de “Aquests són uns pesseteros, viuen de la subvenció”.

Què hi ha de cert, en això?

Aquí hi ha una cosa molt clara: tot això està publicat i no es pot enganyar a la gent. Si una de les coses que fem els sindicats -i crec que molt dignament i que s’ha de fer- és formar als treballadors i a les treballadores, amb recursos que són de l’Estat però que són dels treballadors i de les treballadores, no sé perquè no ho hauríem de fer. Per què ho ha de fer la iniciativa privada? Per què ho han de fer les acadèmies sense cap mena de control, molt sovint amb una qualitat infinitament inferior a la que tenim nosaltres? Però el titular dels mitjans de comunicació és: “250 milions d’euros de subvenció pels sindicats”. En alguns casos, continues llegint i no saps per a què són,. En altres, la lletra petit diu: per formació.

Primera qüestió: en el cas dels diners per formació de la UGT de Catalunya, ni entren a la UGT. Es queden en un institut, que es diu IDFO, que és el s’ocupa de contractar el personal de formació, de fer la justificació… Per cert, si algú entra a la pàgina web d’aquest institut, trobarà la liquidació dels cursos de formació professional dels últims anys, amb el que costen els cursos, les hores, la temàtica, el número d’alumnes,… Ara, no he llegit cap titular que digui que l’Esglèsia catòlica rep no sé quantes subvencions, per exemple, per a les escoles concertades. L’Esglèsia ha de tenir escoles pagades per l’Estat i un sindicat no pot fer formació professional per als treballadors i les treballadores?

Segona qüestió: què més coses fem els sindicats? Hi ha dues línies més. Una, que en el cas català, no arriba als 2 milions d’euros, i que és una subvenció per una raó molt senzilla: aquest és un país , que on la Constitució ens obliga a negociar els convenis per a tots els treballadors i treballadores, i si no podem cobrar-li a la gent que no està afiliada, el cost que té la negociació col·lectiva, algú l’haurà de pagar. No ho pagaran els afiliats! Els afiliats pagaran la seva part, però no tenen perquè pagar la del conjunt. Com en el cas de la negociació col·lectiva i de la participació institucional, la UGT de Catalunya participa a més de 600 taules (que tenen a veure amb el PIRMI, amb la formació professional, etc), que són de caràcter general i no només per als afiliats, doncs suposo que ha d’estar sufragat, com per cert ho estan de part de l’Administració, que els hi paguem tots dels nostres impostos. Aquestes són les subvencions que hi ha.

I l’altra línia?

L’altra línia són els programes que treballem amb l’Administració on s’ha de justificar els recursos amb la gent contractada per a fer la feina. De què parlem? Per exemple: tècnics de prevenció de riscos laborals. Nosaltres tenim signat un acord amb ADIGSA per a fer un control de la seguretat de les obres d’ADIGSA. Pagàvem als tècnics, però els diners d’aquest acord anaven directament per a contractar persones, perquè l’Administració no ho faria perquè hi ha pocs inspectors. I segurament aquest control ens ha ajudat a prevenir molts accidents laborals.

També hi ha exemples de polítiques socials: tenim una oficina oberta, que és de l’Administració, on la gent es pot apropar a informar-se, qui vulgui estigui o no afiliat. Aquestes són les subvencions que tenim. En cap cas, són subvencions que tinguin aquest caràcter de gent apalancada… A mi no em paga el sou el sindicat, sinó l’empresa on estic treballant. Quan plegui de la UGT, m’aniré a treballar a l’empresa que he treballat sempre, que es diu Alstom. Bueno, qui paga el meu sou bàsicament són els meus companys del comité d’empresa, que part de les hores sindicals que tenen, les deixen per a que jo tingui dedicació complerta.

El paper dels ‘alliberats’ és també força criticat, malgrat que Catalunya és on menys n’hi ha.

Hi ha una legislació general, que diu que els treballadors triem uns representants sindicals, i en funció de la grandària de l’empresa tenen una disponibilitat; això a les privades i a les administracions. Com que el número de representants té una relació amb el número de treballadors, però no és proporcional, i quan passa de mil treballadors, el nombre de persones escollides com a representants és de dos per cada mil, el que es fa és un acord entre els representants dels treballadors i l’empresa que amplia el crèdit horari.

En el cas del sector públic -que és el que ha aparegut a Madrid-, la Comunidad de Madrid després de reduir les hores de sindicals, de carregar-se els acords signats amb Gallardón, s’han quedat amb uns mil representants per a 200.000 treballadors. Doncs bé: després d’aquesta reducció, a Catalunya encara tenim la meitat dels que tenen a Madrid. N’hi ha de tots els sindicats -alguns també dels que van estar a Plaça Catalunya, que són funcionaris alliberats de la Generalitat.

La gent ha de ser conscient que hi ha un atac de la ultradreta tan fort, segurament és perquè saben que som persones que treballen pel bé comú. Un alliberat és una persona que dedica el seu temps, en comptes de fer la seva feina habitual, a defensar els seus companys i companyes. En alguns casos és per jornada complerta, en altres són 15 hores mensuals,… En general, un alliberat sindical és una persona que sap que per dedicar-se a aquesta feina de defensa col·lectiva de drets perdrà tota oportunitat de promoció dins la seva empresa. Torno a parlar de mi, i podria parlar de milers casos més; no sóc exemple de res: jo sóc un ‘fulano’ que va sortir de la maquinista per dedicar-se a les tasques del sindicat com a oficial de segona, i a l’Alstom sóc oficial de primera assimilat, que vol dir que per antiguitat he passat d’oficial de segona a primera. Però si algú veu la fitxa de quan vaig entrar a La Maquinista l’any 1975, era oficial de tercera. Molts companys del sindicat continuen tenint la mateixa categoria que tenien a l’entrar a l’empresa. En aquest país tu no trobes molta gent que estigui disposada a perdre oportunitats, a córrer el risc de ser acomiadat, a tenir dificultats familiars, sacrificant hores i diners… Per tant aquesta campanya de calúmnies és lo pitjor de lo pitjor.

El diari ABC, el passat 3 d’Octubre, va publicar una entrevista amb Inger Berggren Garnacho, en la qual afirmava que: “A Espanya vaig veure el que mai a Suècia: líder sindical amb xofer”.

La veritat és que hi ha pocs dirigents que tinguin xòfer.

Vosté en té?

No. No tinc, i no tindré. Tot això és molt relatiu: aquesta companya tindrà algun motiu per dir-ho, però, per exemple, el fet de no tenir xòfer a vegades em fa l’efecte que em fa perdre més temps conduint el cotxe i aparcant-lo. No tinc xòfer perquè no m’ho he plantejat, hi ha coses a la vida que no les trobo…, però no critico a qui en tingui. Depèn quina salut tinguis, en primer lloc, quant et moguis en cotxe, etcètera.

Jo no he estat a Suècia de viatge sindical, però a Alemanys els sindicalistes tenen xòfer.

Aquest titular de l’ABC el consideraria dins de la campanya mediàtica de la dreta contra els sindicats?

No estic defensat corporativament a tots els dirigents dels sindicats. D’apalancats n’hi ha a tot arreu, segur que n’hi ha. A vegades no posaria la mà en el foc per mi, com ho faré pel veí. El que cal fer és apartar a la persona que no es mereixi ocupar un càrrec de responsabilitat, i això sovint ho fa la pròpia gent de les empreses.

El moviment del 15M ens ha vingut molt bé per tenir un cert sotrac. Lo d’acomodar-te és molt fàcil. Jo no nego tota la crítica, h i ha coses que cal canviar. Molta gent lluitem per canviar coses dins el propi sindicat, que no és gens fàcil. I tota la situació del 15M penso que ens ajuda, perquè jo penso que, per exemple, un conveni col·lectiu s’ha de passar per referendums dels treballadors, no es poden signar així com així. I sovint costa que els sindicats ho duguin a la pràctica. Fer més assemblees i debatre més ens anirà molt bé per connectar més amb la gent. I finalment, en aquest capítol hi ha una cosa que no està resolta, que és la representativitat, on grinyola més aquesta situació: els sindicats representem als aturats i als treballadors de les empreses petites, on no es poden fer eleccions sindicals perquè legalment no es pot; a les empreses de menys de 6 treballadors, no es poden fer eleccions, i a les de més de 6, només si ho sol·licita la meitat dels treballadors. I això no és perquè ells ens hagin votat, sinó perquè ho diu la Constitució.

A mi em fa l’efecte que tot aquest moviment ha posat de manifest que, segurament per a aquests col·lectius, no som tan representatius com es podria haver pensat que érem. Nosaltres no som una terminal de l’estat. Som una organització lliure de treballadors lliures que decideixen afiliar-se. Si un treballador d’una petita empresa ve al sindicat, està exactament igual o més protegit que el d’una gran empresa, en els aspectes jurídics i sindicals. Però no podem entrar dins l’empresa. Per tant, som representatius de les empreses on sí es poden fer eleccions sindicals, que són les de més de 10 treballadors. Potser no som molt representatius, però per entendre’ns: no hi ha ningú que ho sigui més que nosaltres.

I després hi ha un altre tipus d’empreses que han anat apareixent, que són les veritables sangoneres, que són les empreses subcontractades dins una gran empresa o de l’administració. I reconec que aquí nosaltres hem de millorar.

En aquesta mena d’empreses hi ha molta feina per fer.

Sí. I a més aquí hi ha molta gent jove. Costa molt però ho hem de fer. Segurament no hem mirat tant les empreses subcontractades. Reconec que m’he anat assabentat més per les coses que hem diu la gent al carrer, que per tenir una idea. Però un dia et trobes a un que treballava per a una empresa subcontractada per la RENFE, que t’explica que és el que hi ha. En aquest tema ens hem d’actualitzar, i això vol dir vincular-ho més a l’empresa per la qual estem treballant que no amb el sector, perquè sovint aquestes empreses no estan al mateix sector de l’empresa per la qual treballen.

Jo accepto la crítica de la gent que ha arribat a la conclusió que ha tingut un problema i hem fet poc per ella. I que no té més interès que tenir un sindicat que sigui un instrument útil. El que no accepto és la crítica d’aquells que estan als sindicats minoritaris, que no fan l’ou, que parlen molt de determinats col·lectius i ni s’adrecen a ells, però que després intenten dir-nos a nosaltres que no ens preocupem del que ells ni toquen. Si aquests col·lectius es dediquessin a organitzar treballadors, per exemple, del sector del marketing…

Això no sona a proclama per la unitat sindical

Entre els sindicats hi ha moltíssima unió. A veure si ens entenem: un no és més perquè tingui un grup activista que col·loqui molts cartells o tregui moltes banderes. Un és més perquè té molts afiliats i representa a molta gent. Mai a la història d’aquest país hi ha hagut tanta afiliació com hi ha ara, perquè CC.OO. I UGT, ens agradi o no, tenim gairebé un milió de persones que ens estan votant a Catalunya. I dels 57.000 delegats, més de 50.000 són d’aquests dos sindicats. Clar que hi ha unitat d’acció! Però dels que realment som al món sindical!

Ara, qui té unes sigles com a sindicat, però la seva acció no és de sindicat perquè no està a les empreses…

Entenc que fas referència a la CGT, per exemple, que l’has citat abans. I entenc que els acuses de col·locar moltes pancartes, però a l’hora de la veritat no hi són. És correcte?

Efectivament, aquest és un d’ells. N’hi més, però aquest és un d’ells. Està bé criticar als demés, però… La gent que no coneix com funciona això, que pensi “Mira aquests quants diners reben”, tot i que jo no m’ho creuria, si rebéssim tants centenars de milers d’euros ens sortirien per les orelles, tampoc estem en un lloc d’un luxe que espatarra…

Déu n’hi do, està força bé l’edifici…

És que és nou, té un any i mig. Però ho dic perquè, de vegades, sento dir algunes coses, o me’n vaig a una manifestació del 15M -per cert, dissabte hi estaré [per la manifestació del 15 d’Octubre]-, i un se m’apropa i em diu: “Vividor” -sempre en grup, perquè individualment ningú no t’aguanta la mirada. I diguem-ne que tu tens tants motius per dir-me ‘vividor’ com jo per parlar de la teva mare. Tu de què em coneixes? Saps de què estic vivint?

Afortunadament això només passa quan hi ha un grupet, perquè jo cada dia passejo pel carrer, vaig als mercats, i veig la gent que alguns em coneixen però per sort la majoria no. I tinc una vida absolutament plàcida i normal. I la gent que se m’acosta individualment és per donar-me ànims. Ara, en una manifestació, quan hi ha quatre d’aquests i… Si som seriosos, les coses que cal fer en aquest país, no ens necessitem tots. Jo puc dir ara, no sé per quines raons, exagerant i ficant a tot el 15M dins el mateix calaix, per tres o quatre -uns quinze per ser més exactes- que van venir aquí un dia i un altre a CC.OO…. Qui fa això en una manifestació, en el fons, és que la manifestació se la refuma! Els problemes de la gent se la refuma! El que l’importa són les seves putes sigles, per entendre’ns. Si l’importès una mica la resta, el que hauria de dir és: “Hòstia, collonut, ja tenim dos sindicats més”. El que a mi m’interessa és sumar. Jo sóc de la idea que si tinguéssim només un sindicat, estaríem infinitament millor. Per què hem de tenir més d’un sindicat? Això és una idea de la puta burgesia que els hi ha ficat al cap a quatre eixelebrats.

El sindicat únic espanta una mica.

No ha de fer por, el sindicat únic. A Espanya hi havia un únic sindicat des del 1889 fins al 1910, que surt la CNT com a conseqüència del que està passant al món i de la II Internacional anarquista. I funcionava de puta mare, perquè tot i ser un sindicat únic cal que hi hagi una forta democràcia interna. La fortalesa d’un col·lectiu no s’ha de veure en contra d’un altre, sinó a favor de tots els col·lectius. És que hi ha coses que clamen al cel: els sindicats hem de ser petits? I no hem de tenir mitjans? No hem de tenir força? No hem de fer por? Jo és que vull estar en una organització sindical que li faci por al capital, que per això estem, ostres!

Gràcies pel titular, que ha sortit disparat. Per anar acabant: des de l’any 1990 ets secretari general de la UGT a Catalunya. Com es fa per estar-se 21 anys al capdavant d’un sindicat com la UGT?

Hi ha moments històrics als sindicats. A l’any 1990, la UGT era una organització petita, més petita del que és ara. Hem estat vivint un procés constituent, amb propostes innovadores tan a l’àmbit català com estatal, i amb un cert éxit. No meu, sinó del sindicat.

Però 21 anys són anys, no? I les persones afiliades el segueixen votant.

En tot cas, jo era dels que creia que era bo limitar els mandats,. I després del temps que he estat, penso que ho deia amb una certa ignorància, situant-ho amb la política, i no té res a veure. Per a que et reconeguin i et respectin, necessites molt de temps. I clar, si hi ha tant moviment en la direcció dels sindicats, quan comences a poder fer coses, és el moment de plegar.

D’una altra banda, la limitació de mandats sempre guarda relació amb les coses que toques. En el fons la limitació de mandat es fa perquè toques poder, diners, però en un sindicat no toques ni una cosa ni l’altre. La única cosa que pot passar és que t’apoltronis.

Però aleshores els companys et farien fora, oi?

Puc no tenir cap virtut, però una cosa que no faré és apoltronar-me. És per una raó molt senzilla: m’ho passo bé fent la feina que estic fent, sobretot el dia que no sóc al despatx sinó que estic trepitjant el carrer, o el dia que hem d’anar a una assemblea a explicar a uns companys qualsevol cosa…

Jo vaig entrar en un sindicat que tenia 40.000 cotitzants; avui són 150.000. Un sindicat que no arribava a 4.000 delegats; avui són 25.000. Bé, suposo que això fa que hagi passat aquest moment històric i porti 21 anys de secretari general amb un recolzament molt ampli…

Et presentaràs a la reelecció?

Doncs no ho sé. I no ho sé per una raó molt senzilla: a l’últim Congrés que em vaig presentar, mai se m’havia passat pel cap que em preguntaria després de ser escollit perquè collons m’havia presentat.


Etiquetat: , , , ,
Posted in: Entrevista