Vacances de llarga durada

Posted on 4 Novembre 2011

1


vacances de llarga durada

El paratge lluïa amb muntanyes guarnides d’alzines, pins i roures, i valls on predominava el conreu d’ordi, mentre el Ford Fiesta dièsel del 1991 serpentejava per la nacional 230 durant prop de 170 quilòmetres a la franja de ponent, entre la frontera catalana i l’aragonesa. I vet aquí que, finalment, el càmping Baliera queia en aquesta darrera banda. Les 500 hectàrees de càmping limitaven per tot arreu amb el riu que li donava nom, excepte a l’oest, que ho feia amb un turó per on un canal obert d’Endesa trobava el seu recorregut. Sota el sol dels pirineus, els carrers del càmping eren vetllats per pollancres de més de 20 metres que proporcionaven una ombra guaridora. Els dominis d’acampada tenien dues zones ben diferenciades: una, que era la més propera a l’entrada, on hi havia uns sanitaris, unes dutxes i tot allò necessari per rentar els estris de cuina. I una altra, que girava entorn la piscina i la recepció del càmping, que incloïa una mena de saló social, un gimnàs i, com a la primera zona, tot allò relacionat amb la higiene; sota aquesta segona zona d’influència, també s’hi trobava el supermercat, un camp de futbol, un de bàsquet i un parc infantil, a més de l’únic accés per on banyar-se a les aigües del Baliera. En Joan Pere i n’Elvira tenien la seva parcel·la en aquesta segona zona. Havien arribat de ciutat temerosos de què es podien trobar, no al càmping, sinó durant la seva convivència. Els ànims estaven una mica encrespats, tensos. Els darrers mesos havien estat força complicats, en especial per en Joan Pere.

Mare, quanta estona duen amb la tenda de campanya?”, preguntà un nen de vuit anys des d’un bungalow proper a on n’Elvira i en Joan Pere, dues hores més tard, es barallaven per muntar correctament la tenda. Era la primera vegada que la parella marxava a un càmping. “Ja acabem, maco: ens veiem a la piscina”, respongué en Joan Pere a la impertinència del nen idiota. El comentari humiliant del nen idiota proporcionà l’enemic exterior que obliga a cooperar als companys malavinguts. És a dir, que, després de dues hores, la parella va assolir el repte de muntar en condicions una tenda de campanya per a quatre persones amb porxo inclòs.

La primera nit passà per massa agitada. En Joan Pere havia sopat un combinat de marisc amb una salsa extremadament picant, i aquest temerari caprici l’havia despertat un parell de cops durant la nit per sortir a la fresca a beure en una de les fonts del càmping. Al matí, quan n’Elvira encara dormia, el malestar de l’agitació nocturna es va sumar a l’estat d’ànim turbulent que en Joan Pere arrossegava, i decidí sortir a córrer, a ventilar una mica els seus pensaments, tan sinistres com angoixants. El sol encara no escalfava de valent malgrat que sí temperava el cos després de la fredor de la nit. El cel nu augurava un dia de calor. Tot el càmping feia com n’Elvira, excepte un parell d’homes grans que xerraven sota els primers raigs de sol, i un home d’uns 40 anys que -amb perseverança de sant- feia abdominals mig despullat a la gespa. En Joan Pere anà caminant fins l’extrem oest del càmping, que prometia sendes de muntanya, allà trobà un pipi-can i al costat, el forat d’una porta absent a l’enreixat que encerclava el càmping. Al creuar aquests límits, ensopegà amb un forcall. Va fer uns estiraments suaus -imitant els que fan els jugadors de futbol quan escalfen a la banda- i, sense posar-hi massa atenció, va triar el camí de l’esquerra, que sempre era la seva opció natural. Tanmateix, passats ni dos minuts, es trobà amb una casa de pagès molt ben vigilada per un mastí, i en Joan Pere girà cua. Tornà a passar per davant de la porta absent per on havia sortit, i va emprendre el camí de la dreta. Un altre incident, aquest cop sense la intervenció de cap agent exterior, el va fer aturar als pocs minuts: de sobte, sentia unes molèsties agudes a l’engonal esquerre. “Em sembla que tinc una ruptura a l’abductor esquerre”, pensà en Joan Pere, per afegir amb un mig somriure “D’alguna cosa m’ha de servir llegir la premsa esportiva”. Mig coix, calia que en Joan Pere decidís si continuar pel camí emprés, ni que fos caminant tranquil·lament, o desfer el camí i tornar al càmping pel mateix lloc per on s’havia escapolit. Al final, optà per seguir a ritme de passejada. El camí era, en gran part, molt planer i l’entorn natural empenyia a gaudir dels sentits. En Joan Pere començava a disfrutar de debò quan arribà el final del camí, que desembocava en el pas de la carretera que duia fins al poble de Bonansa i que era la mateixa via per on havien arribat al càmping amb el Ford Fiesta. Un pas rere l’altre, començà a caminar per la carretera. La llum del matí encara conservava la intensitat bromosa que atorga als arbres i a totes les coses una condició d’impressió mal acabada, desdibuixada i irreal.

En tot cas, en Joan Pere no dubtà pas de la realitat quan a escassos deu metres, pel mateix voral per on ell avançava, es trobà amb una colobra d’uns 160 cms, verda amb ratlles grogues, que s’arrossegava amb rapidesa per creuar la carretera. En Joan Pere no recordava haver-ne vist mai, una serp tan gran en el seu hàbitat natural; si és que l’asfalt podia ser-ne considerat un hàbitat natural. Seguidament, pensà que creuar la carretera conferia a la serp un alt risc a morir esclafada per les rodes d’algun vehicle; malgrat que, per altra banda, aquelles hores tan matineres eren probablement les millors per a creuar la carretera minimitzant la presència de cotxes i camions. En Joan Pere es quedà dret, immòbil, observant el rèptil. “Si adverteixo que s’apropa un cotxe, puc salvar-li la vida”, meditava, com si aturar un cotxe al mig d’una carretera plena de revolts fos la cosa més senzilla del món, quan del cel aparegué, de sobte, com un coet arribat de molt lluny que s’estavella amb precisió mil·limètrica contra el seu objectiu, una àguila terrosa, enorme, amb les ales desplegades i assestant amb el bec uns cops tan precisos com mortals a la serp, massa sorpresa per reaccionar, fins que una vegada morta, l’àguila va emprendre el vol amb el rèptil balancejant-se inert al seu bec cap a unes alzines properes, on assaborir tranquil·lament el primer àpat del dia. En Joan Pere, davant aquesta escena brevíssima, gairebé cau de cul. I, per alguna mena de fatalisme, no va poder evitar sentir-se totalment solidari amb la colobra.

L’ambient al càmping era, en una paraula, familiar. Això volia dir que hi havia canalla corrent per tot arreu i jugant a bàdminton i passejant en bicicleta. També significava, entre d’altres coses, que cap dona, jove o no, prenia el sol fent top-less. Les famílies eren arribades de molts indrets, sobretot d’Holanda, França, Alemanya i Catalunya, segons delataven les matrícules dels vehicles. Les famílies estrangeres eren formades per homes i dones alts i estilitzats, i amb les seves caravanes i furgonetes desprenien l’aire que tenen els antics hippys reconvertits en petits empresaris. En canvi, les famílies catalanes ocupaven majoritàriament els bungalows, amb els seus cotxes de gamma alta aparcats a la porta, i en opinió d’en Joan Pere, eren una colla de burgesos satisfets i encantats d’haver-se conegut; la reminiscència del nen idiota encara era present. I és que l’incident de la serp havia aguditzat la mala maror que predominava al cap d’en Joan Pere. Per contra, n’Elvira es mostrava feliç i encantada. Era evident que, per ella, aquests dies al càmping Baliera, esdevenien unes ben merescudes vacances. En Joan Pere es demanava com s’ho havia de fer un aturat de llarga durada per gaudir d’uns dies d’esbarjo. El paratge idíl·lic que envoltava el càmping Baliera no feia més que augmentar la mala consciència d’en Joan Pere. El seu cap no s’estava de repassar els incidents que l’havien enfonsat en els darrers mesos: els projectes a mitges amb el seu col·lega de facultat, el peruà Nehuen Indanean, havien acabat per distanciar als dos amics, refredant fatalment la seva relació. Ni tan sols li restava en Joan Pere l’estúpid consol de culpar d’aquest fracàs al seu col·lega. N’era massa conscient, del problema: ell havia errat per no parlar prou clar a temps, i el seu col·lega Nehuen havia errat per forçar la situació, empenyent-la fins a un atzucac del qual ja no sortirien plegats. Per altra banda, tantes entrevistes de feina que no havien transcendit l’anècdota, que tan sols s’havien quedat en el nivell de curiositat antropològica: “ah, coi, ara et fan dibuixar a les entrevistes de feina!” Per últim, en Joan Pere feia temps que tenia oberta la carpeta del programa de ràdio. Des d’uns mesos ençà, de fet, fins que van acabar la temporada, la seva companya Zuriñe i ell mateix havien parlat sobre la conveniència d’introduir canvis de profunditat dins la concepció del programa. No obstant aquestes converses, el dia de setembre assenyalat per tornar en l’aire s’apropava inexorablement i el més calent era a l’aigüera. En definitiva, el desassossec d’en Joan Pere es fonamentava en els problemes insípids i enutjosos que es relacionen amb una economia esquifida, moribunda per inanició. Que n’Elvira fos la principal i única sostenidora de la llar no era, a ulls d’en Joan Pere, un problema masclista, sinó d’autonomia i autorrealització. És a dir, un problema masclista disfressat de projecte individual frustrat.

Amb excel·lent criteri, n’Elvira decidí de treure, a l’hora de la migdiada, el matalàs inflable sota el porxo de la tenda. Allà s’estiraven tots dos a l’ombra dels pollancres, que el vent amanyagava fent tremolar les fulles argentades, verdes i grogues. I en aquell moment de tebiesa, poc abans d’aclucar els ulls, en Joan Pere respirava alleugerit. Tanmateix, la segona tarda que dormien la migdiada a la fresca, un pensament -com una postrema resistència del desassossec per tal de no perdre terreny- li aparegué del no-res ocupant de bat a bat la seva ment: el càmping Baliera mantenia moltes similituds amb un camp de concentració. Era obvi que n’hi havia, de diferències, que al capdavall resultaven essencials: els objectius perseguits en un i un altre lloc eren contraris, però la distribució de l’espai era molt similar. En Joan Pere desenvolupà aquest disbarat, rumiant que “en realitat, el càmping no és la idea contrària a un camp de concentració. No és més que la mateixa forma amb diferents funcions per assolir objectius diferents, és a dir, canviar el dolor pel plaer, la mortificació per la comoditat.” I afegí, al·lucinat però convençut, com si hagués descobert una veritat estranya i única: “Allò que seria contrari al camp de concentració seria una platja verge, o potser un sofà còmode en un piset amb calefacció mentre a fora neva, o un bon tiberi en un banquet de noces… Però un càmping no és més que mantenir idèntica forma desenvolupant funcions diferents”. Aviat, però, aquest pensament li semblà d’una mesquinesa sense perdó de Déu. Ell, que havia estat a Sachsenhausen -no com a presoner, per descomptat, sinó un cop Sachsenhausen es reconvertí en un lloc turístic per mantenir la memòria de les atrocitats comeses pel nazisme-, com gosava ara comparar les seves migdiades i els seus banys a la piscina amb les misèries i els patiments dels que van estar confinats, sense esperança ni consol, en un camp de concentració? Tornà a sentir la foscor -en forma de culpabilitat- vencent el seu estat d’ànim; se l’espolsà tot d’una: “El cas, però, és que jo no comparo les experiències viscudes en aquest càmping amb les de Sachsenhausen. De fet, el que dic és que les experiències viscudes són diferents, però que la idea de soca-rel és comuna a tots dos llocs”, contraargumentà en Joan Pere, en el seu soliloqui interior.

Un dia, a l’entrada de la piscina, un grupet d’infants parà una petita tovallola plena de polseretes de plàstic, pretenent vendre-les als banyistes. A en Joan Pere li va fer gràcia, perquè quan era un vailet va dur a terme una aventura comercial semblant. Aquell mateix dia, al passar pel davant d’un bungalow on una mare s’acomiadava del seu fill d’uns vuit anys, que marxava a la piscina, en Joan Pere escoltà al nen que deia: “Mare, vaig a veure com els hi va, el negoci de les polseres. No fos cas que els hi calgui un gestor!”. En Joan Pere tingué la gaubança de confirmar el seu anàlisi: “si així són els fills, com no seran els pares!” sentencià, igual que un jutge que rebutja més proves perquè ja no li calen: aquell nen que parlava així, o bé tenia un pare a qui li anaven molt bé els negocis, o bé el seu pare era el gestor d’algú a qui els negocis rutllaven excel·lentment.

Tocats dos quarts d’onze, un cop allitats dins del sac de dormir, ben sopats i després d’haver-se fumat un porro de marihuana, en Joan Pere i n’Elvira escoltaven les converses pretesament adultes i sofisticades que aquestes famílies catalanes mantenien als porxos dels bungalows. Sovint parlaven de sexe amb el desvergonyiment de les persones que oculten unes altres intimitats, potser més estranyes o feridores, com per distreure’s uns instants de la formalitat que se’ls hi exigia cada dia; no era altra cosa que el relax. Després de cada comentari enginyós, les rialles sonaven buides, ermes com el ventre d’un maniquí. En aquells moments les protagonistes eren veus masculines, i de tant en tant, una apuntació en clau femenina. En Joan Pere, que no era precisament un exemple de bon gust, considerava massa grolleres aquestes escenes de sobretaula. Li venien ganes de sortir fora del sac de dormir i clava’ls-hi quatre veritats ben dites. Durant el dia, però, les converses en els porxos dels bungalows eren força menys sofisticades i molt més prosaiques: tot eren crits demanant silenci a la canalla! Escenes familiars, que en Joan Pere sospitava que aquella gent potser no compartien gaire sovint la resta de l’any: els pares treballant fins tard o cardant amb els seus respectius amants, i els infants alternant per les tardes el judo i l’anglès. Gairebé mai no soparien plegats a la mateixa hora. Els progenitors miraven de tractar com a adults uns infants desacomplexats i saberuts que llegien Harry Potter en anglès, amb els seus pentinats de mitja melena, les seves samarretes oficials del Barça i els somriures lluents.

Però la gent dels bungalows només era una part de la tipologia que poblava el càmping Baliera. Els altres dos tipus de campistes, sota el parer d’en Joan Pere, eren més aviat la variació d’una mateixa classe. En una banda estaven aquells que a la parcel·la tenien tendes de campanya que, en molts casos, semblaven autèntiques haimes importades d’Orient Mitjà (amb cuina, hamaques, antenes parabòliques, etcètera) i, per una altra banda, hi havia aquells que disposaven d’una caravana, d’una autocaravana o d’una furgoneta ben condicionada per fer vida. És ben cert que no devia resultar gaire barat disposar de totes aquestes comoditats. No obstant la qüestió econòmica, darrera d’aquestes dues classes s’hi apreciava una cultura, que no era apresa en una visita al Decathlon ni tampoc una impostura sotmesa als capricis de la moda. En canvi, pel que fa als burgesos dels bungalows, qui podia assegurar-ne res? “L’any vinent estiuejarien en un apartament de Torrevella o farien un creuer per les illes del Mediterrani”, malfiava en Joan Pere, que sense adonar-se’n, s’havia tornat un convers fonamentalista de la cultura de càmping durant la seva única experiència. Era conscient que resultava d’una mesquinesa insuportable tornar-hi un altre cop sobre les comparacions entre Sachsenhausen i el càmping Baliera, però hi insistí: “Si aquest càmping fos un camp de concentració, els oficials de les SS dormirien als bungalows. I ensenyarien als seus fills a menysprear a la gent de les tendes de campanya”.

En Joan Pere i n’Elvira prengueren aviat el sa costum, quan anaven a la piscina, de beure’s una cerveseta ben freda, asseguts a les seves cadires de platja que col·locaven estratègicament en un lloc on s’alternessin, sobre la gespa, el sol i l’ombra projectada pels pollancres, de tal manera que una imperceptible reorientació de la cadira els habilités tant a prendre el sol com també a refugiar-s’hi. En Joan Pere, a més, comprava El País, que és un diari, per tal de tenir distreta la ment. Per aquells dies d’agost, els titulars es referien a les primes de risc de l’Estat Espanyol que s’havien disparat, a com els Estats Units vorejaven la suspensió de pagaments, a la reorganització de l’extrema dreta europea, a l’augment de persones que a Catalunya desfilaven per menjadors socials a la recerca d’alguna cosa per endur-se’n a la boca… Tot plegat perfilava un escenari ideal per a que en Joan Pere li pugés l’angoixa com a un diabètic el sucre després de berenar un pastís de merengue. Però sorprenentment, el desassossec asfixiant que li acompanyava des de feia mesos semblava que, finalment, també havia pres vacances. Les notícies, que -amb escassa probabilitat d’error- auguraven que durant els propers 30 o 40 anys les classes subalternes deixarien per fi les disfresses de classe mitjana, semblaven confirmar que en Joan Pere no s’havia begut l’enteniment. Quan treballava a la ràdio, abans de l’esclat de les jornades de maig, i el seu programa semblava que no s’havia d’acabar mai, van començar a cobrir les notícies relacionades amb els desnonaments de famílies que no podien fer front a la hipoteca o al lloguer. En Joan Pere es desplaçava amb algú de l’equip de so i entrevistava a la família afectada i als activistes que els recolzaven. Ell, en aquells moments, sentia una solidaritat més sostinguda per la beneficiència o la caritat cristiana que no pas per la consciència de classe. Passats els mesos, però, sovint es despertava amb perles congelades de suor al clatell després de somiar que era el protagonista d’un desnonament. I es preguntava: “On anirem, n’Elvira i jo? Quina vida haurem de fer?”. No era gaire consol, però el cert és que ara disposaven d’una tenda de campanya per a quatre persones amb porxo inclòs per fer front al dia després del seu hipotètic desnonament.

Abans de capbussar-se a la piscina, era obligatori passar per les dutxes. L’aigua de les dutxes rajava glaçada, brollava com un fuet implacable que estabornia els sentits. En Joan Pere mirava de comptar fins a 30 sota aquesta pluja gèlida, però mai aconseguí arribar ni tan sols a 5. I l’aigua de la piscina era encara més freda, i gairebé semblava que el cos, la ment i l’esperit (en el cas que en Joan Pere n’hagués disposat d’un) es col·lapsessin, massa amoïnats per moure’s, nedar, fer saltirons, esbufegar, etcètera, com per no deixar de banda l’angoixa i l’amargor que en Joan Pere duia cosida a la pell i que arrelava fins els óssos, en una mena de metàstasi fingida.

Quan, després de nedar, el cos s’hi avenia amb la fredor de l’aigua, la ment tornava a fer de les seves. Però no de la manera farragosa i irritant què acostumava, sinó suau i cadenciosa, es diria que alleugerida per la sotragada proporcionada per la dutxa, primer, i la piscina després. I així va ser com surant panxa en l’aire al bell mig de la piscina, on el sol banyava d’argent l’aigua, li prengué l’ànim la darrera carta que la Zuriñe li féu arribar des de Coimbra:

«… Pràcticament he decidit no sortir de casa. De tant en tant vaig en bicicleta a fer tombs per aquí i per allà, o m’apropo al Noites Longas a prendre’m una cervesa i arrossegar-me per l’ambient, però faig aquestes coses com qui prepara al capvespre, poc abans d’anar-se’n al llit, la cafetera per l’endemà: sense cap tipus d’esma ni entusiasme, maquinalment, tan bon punt ho podria fer com deixar de fer-ho i per res del món no ho estranyaria. M’he tornat gairebé una monja, duc una vida de monja catòlica que ha renunciat a aquest món i a qualsevol altre món que hi pugui haver més enllà del mur dels sentits terrenals. Fa mesos que no cardo, no truco als vells amants, ni en vull de nous. Ni tan sols m’acarono jo mateixa: només de pensar-hi em fa venir una mandra, que ho deixo estar i, per no pensar-hi més, navego per internet. Això és tot el que faig, passo d’una pàgina a una altra, m’hi estic hores perduda a la vikipèdia, i de cop recordo un vídeo que fa temps que no miro, i aleshores és el youtube i allà encadeno tres minuts i mig, i després sis minuts amb vint segons, i a continuació aquella entrevista que volia mirar i són dotze minuts més, i patatim patatam, buido el temps omplint-lo de vídeos, notícies, tweets, vikipèdia,…».

Mesos més tard, en els dies més freds i curts de Novembre, Joan Pere havia de recordar aquestes dissertacions pirenaiques al Baliera. Contra tot pronòstic, contra les pèssimes perspectives d’ocupació, en Joan Pere havia deixat finalment de pentinar el gat: començà a treballar en la recepció de trucades d’una gran operadora internacional anomenada Mobilsun. Un rètol al vestíbul de l’empresa anunciava: C.C. Mobilsun. El primer dia que ho va llegir, en Joan Pere pensà que allò sí que era un Camp de Concentració, i si no hagués estat per la necessitat, hauria girat cua en aquell precís moment. Més endavant, però, descobrí que aquelles C.C. responien a les sigles de la forma anglosaxona Call Center.

L’estada en el càmping, per aquelles voltades, li resultava tan llunyana i exòtica com el primer somni de la infantesa. Per 600 euros, en Joan Pere es dedicava a atendre, trucada rere trucada, incidències, consultes, i reclamacions dels usuaris de telefonia mòbil al llarg de 7 hores i 55 minuts del seu temps. L’empresa li féu aquest contracte draconià per retallar-li 10 minuts de descans, de tal forma que en Joan Pere disposava de 35 minuts repartits en dues fraccions de 20 i 15 minuts per prendre’s un respir. Malgrat la denominació, aquells 35 minuts no eren de cap manera un descans. No eren altra cosa que el parèntesi necessari per reprendre el contacte amb la realitat, amb ell mateix i, a la pràctica, per fumar una cigarreta i replegar forces per tornar al dia següent a la feina.

La gentada al call center és comptava per prop d’un centenar: tothom assegut en diminutes cabines que no aïllaven els crits dels uns i dels altres, fent més complicat entendre al client de Mobilsun, i empenyent alhora a alçar la veu en una espiral sense fi que alimentava el desori general. Entre les cabines, es passejaven els coordinadors, que eren ex teleoperadors que havien promocionat d’ovelles a gos de pastor: miraven amb cara de pocs amics als teleoperadors i només somreien quan es dedicaven a olorar-se el cul mútuament. A les breus converses que el temps de descans permetia, els teleoperadors xerraven sobre la conveniència de treballar, ni que fos sota aquestes condicions. La vida moderna no presentava alternatives. Ben segurament, en unes altres circumstàncies, molts no haguessin acceptat aquesta claudicació. Però la realitat forçava aquesta sensació d’agraïment a contracor, a desgrat. Cinc milions d’aturats feien bo aquest sentiment. 

Posted in: relat