Barcelona Horta-Guinardó (II)

Posted on 13 gener 2012

0


Proveu de visitar, a la vostra pròpia ciutat, cases estranyes: no calen milers, només un centenar de llars; mig centenar si sou persones observadores i atentes.

Si aconseguiu que us obrin la porta, mireu de ficar-vos-hi a dins, no com un lladregot sinó com una visita breu però entranyable, i si supereu aquest pas (sens dubte, el més difícil i desmoralitzant a la majoria dels casos), segueu allà on us indiquin i xerreu amb qui allà hi viu i proveu d’escoltar més que no de parlar.

En Joan Pere es guanyava (o pretenia fer-ho) la vida més o menys així. No eren pocs els dies en què l’asfalt de la ciutat era un mar hostil i les cases, que eren ports estranys, li giraven l’esquena, i aleshores, en Joan Pere, amb cara de peix bullit, es consolava com un poca-pena recordant les paraules de Thomas Carlyle: “Pot ser un heroi qui triomfa o qui sucumbeix, però mai qui abandona el combat”.

No passen del  rebedor, quadrat, sense claror natural, mal il·luminat per un llum que té com a peu una mitja lluna que somriu enigmàticament, amb una picardia que es diria maliciosa. La petita sala està proveïda per dues cadires, on la dona i l’enquestador seuen, i una petita taula, sobre la què un elefant alça la trompa: és un paquiderm fet de ceràmica, buit per dins i construït a base de peces geomètriques, en concret quadrades i pentagonals. Al costat de la tauleta, una calaixera amb set compartiments, i al damunt, un altre elefant saludant amb el prolongament nasal tan característic d’aquesta mena de grans mamífers. La decoració de la part superior de la calaixera la completa una font elèctrica d’on raja l’aigua en un circuit tancat, imitant sense èxit, en opinió d’en Joan Pere, certa evocació bucòlica, potser perquè sap que d’aquesta mena d’elements en van plens els basars orientals.

De la porta entreoberta que du al saló, s’escapoleixen la música de relaxació, d’aquelles que insinuen a qui se les escolta d’aclucar els ulls i fluir cap a mons interiors i desconeguts, juntament amb l’embriagador olor que s’ensuma en posar els peus a un herbolari.

L’esotèrica dona, petita, ulls grans amb ulleres antigues que avui tornen a ser de moda, fuma pels descosits i, en un primer moment, mostra un caràcter aspre envers l’actitud servil alhora que pulcrament educada d’en Joan Pere, cosa que fa témer una altra enquesta que no cobrarà. Aviat, però, fetes les més elementals presentacions, en Joan Pere inicia el seu habitual predicot amb aquella espontaneïtat ben calculada, aquell gir tragicòmic que desperta una simpatia i una solidaritat envers la seva persona per part de qui l’escolta, etcètera. Són moltes portes a les que ha trucat. La burgesia sovint necessita de la commiseració per pal·liar el seu sentiment de culpa, i aquest és el punt feble per on en Joan Pere intenta mossegar.