Barcelona Horta-Guinardó (III)

Posted on 15 gener 2012

0


Són quatre dies amunt i avall sense enquestar a ningú. Dones de fer feines de l’est, esveltes i rosses, que anuncien que la senyora no hi és, a casa. Sorpresa sense embuts a l’ànim de Joan Pere, que reflexiona: “Verdum i Baix Guinardó, tan a prop en metro i tan lluny pel que fa la classe social”. Però potser és mentida. Tot pot canviar un carrer més enllà. En Joan Pere no es lamenta: sap que la situació és susceptible d’empitjorar. L’asfalt al setembre encara crema, però la tomba espera freda…

És innegable que hem anat evolucionant: no fa tant, al metro, dins els vagons, qui escoltava música ho feia amb auriculars, excepte en el cas dels músics ambulants que miren d’esgarrapar alguna almoina, omplint el vagó de música, sobretot d’acordió i guitarra. Avui en dia els auriculars ja no són imprescindibles, i qualsevol brètol comparteix la seva música a tot drap gràcies al telefon mòbil, sense amoïnar-se sobre si als seus companys de vagó els hi ve de gust, o no, escoltar la seva música.

En Joan Pere rumia sobre la relació entre, per una banda, la gran evolució tecnologia i, per l’altra, la urbanitat més elemental, i conclou que són dues idees que fan de mal avenir.

Qualsevol pot emmagatzemar més hores de música de les que mai podrà arribar a escoltar en tota la seva vida: discografies senceres que es descarreguen directament al disc dur, mentre hom dorm, planxa, renta plats, treballa, etc. En Joan Pere recorda, amb ombrívola enyorança, com visitava cada divendres el carrer Tallers per tal que no se li escapés cap ‘single’ d’aquest o d’aquell grup. Com li explicaria a un marrec l’emoció que ja sentia només sortir al metro d’Urquinaona, el goig del temps perdut entre discos i més discos, la joia de trobar el ‘single’ que la setmana passada no hi era? I la màgia d’escoltar-lo per primer cop, a la seva habitació, amb certa reverència religiosa?

En Joan Pere torna a ser a la Plaça d’Alfons El Savi. Ja n’ha fet unes quantes enquestes al Baix Guinardó.

S’adreça al carrer de Praga on truca al porter automàtic de la senyora Pocurull. Ahir va fer el mateix, però la senyora Pocurull no es va refiar d’obrir la porta. En Joan Pere li comunicà el telèfon de l’empresa que dirigeix el treball de camp, per tal que la senyora Pocurull truqués i veiés que no era cap estafa. Una hora després, en Joan Pere rebia la trucada de l’empresa informant que la senyora s’avenia a ser enquestada, però no a casa seva, sinó al Parc de les Aigües. En Joan Pere havia d’anar a buscar-la a casa, i els dos plegats anirien a seure en un banc del parc.

És un dia fantàstic per fer una cigarreta tot prenent una canya. La senyora Pocurull triga cinc minuts en baixar, i del bracet, en Joan Pere l’acompanya fins a un banc on toca l’ombra, al costat de la biblioteca Mercè Rodoreda.

La senyora Pocurull, de 87 anys, natural de Reus, arribà a Barcelona al 1942, al carrer del Comerç. Viu al Baix Guinardó des de l’any 1952, quan es casà amb un home que ara ja és mort. La senyora Pocurull no recorda haver vist mai misèria a la Barcelona de postguerra. Val a dir que és tota una senyora, la senyora Pocurull.

El seu pare va estar reclòs dos anys per catalanista a la presó els Pilats, a Tarragona. El pare de la senyora Pocurull era propietari d’una important llibreria a Reus on conferenciaven moltes personalitats de l’època, com Andreu Nin.

Des dels anys 30, la senyora Pocurull du la independència de Catalunya al cor. Com si així corroborés aquest sentiment patri, explica la següent història: arribà a la llibreria una invitació per al seu pare, convidant-lo a la inauguració d’unes aigües a Salou. La redacció de la invitació era en llengua castellana, i el seu pare no se li acudí una altra cosa que contestar a l’autoritat pertinent dient que no entenia què li deien, en aquella carta. Se l’emportaren 30 dies a Terol per fer un curs intensiu de castellà. La senyora Pocurull és d’Òmnium Cultural.

La mare de la senyora Pocurull morí als 36 anys. Durant la guerra, els bombardejos atacaren la seva salut nerviosa, raó per la qual marxaren a viure a un mas, lluny de Reus, durant un any. Dissortadament el pretés remei arribà tard: els nervis li impediren les cames als tres mesos de ser a la casa de muntanya, i poc més tard, morí.

En Joan Pere se l’escolta tot al·lucinat. En té ganes de saber molt més. La senyora Pocurull viu amb por: el món ha canviat massa i no sempre a millor, segons el seu parer. Sap que l’alè fred de la mort ja acarona el seu clatell, i diu: «Em sap greu pels llibres que tinc a casa. Els meus fills no en tenen cap interès per ells». I en Joan Pere, sense pensar-s’ho, s’ofereix a fer un cop d’ull a la llibreria de la senyora Pocurull.

Més tard, quan tot sol fuma aquella cigarreta i beu aquella canya que tan s’adiuen amb la bonança climatològica de setembre, en Joan Pere se sent com un voltor que s’hagués fet amic d’un bou moribund.