Barcelona Horta-Guinardó (IV)

Posted on 18 gener 2012

0


Sardenya, Padilla, Encarnació, Travessera de Gràcia, Lepant, Marina, Ronda del Guinardó, Praga, Alfons El Savi… El Baix Guinardó no ha estat el lloc on en Joan Pere ha pogut prosperar, malgrat que ningú no podrà retreure-li que no s’hi ha esforçat, en aquesta empresa. Però amb l’esforç mai no n’hi ha prou. Els guanys no compensen les pèrdues. I en Joan Pere se’n va al llit quan encara estan arribant els primers convidats a la festa. “Això no es fa, Joan Pere”, li diu una veu interior. “Vés a cagar al molí i a pixar a la rambla”, contesta en Joan Pere.

La senyora Casajús, de 43 anys, vestida de blanc eivissenc i sandàlies del mateix color, amb un posat a la cara artificiós, quirúrgic, melena morena i llarga que es despenja sobre les seves espatlles magres, li ha fet la guitza a en Joan Pere. Durant tres dies ha jugat amb ell al gat i la rata. Finalment, a la Plaça d’Alfons El Savi, es veuen les cares de perfil, asseguts en aquells bancs individuals tan desafortunats que han proliferat per les barriades barcelonines. En Joan Pere inicia l’enquesta amb les clàssiques preguntes d’identificació, i vint minuts més tard, encara no ha passat de l’estat civil de la senyora Casajús, que o bé es nega a contestar o bé torna les preguntes a l’enquestador. La paciència d’en Joan Pere es veu ultratjada per l’actitud plena de malfiança de la senyora Casajús, cosa que du el servilisme educat de l’enquestador al paroxisme més atroç. Fins que ja n’hi ha prou.

– Es que és inconcebible, us voleu ficar dins la vida de la gent!- es plany la senyora Casajús quan en Joan Pere li demana quantes hores passen a escola els seus fills.- De debò que és inconcebible! -, hi torna l’enquestada, allargant i maltractant la /e/ àtona del final d’una manera que sona semblant a: “Inconcebibleeaaaaaaa”.

Aquesta pronúncia acaba per esverar l’ànim d’en Joan Pere, que en silenci tanca l’enquesta i l’ordinador, mentre la senyora Casajús continua:

– Jo no sé per què voleu tantes dades, no sabia que m’anéssiu a preguntar coses dels meus fills i de la meva vida personal!

– I què es pensava que faríem, quan li van dir que havia estat seleccionada per fer una enquesta que du per nom “Condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya”?

– Perdona, trobaria molt interessant que féu preguntes sobre què pensem els ciutadans que cal millorar o canviar, però dir dades tan personals… I de menors!

– Bé, suposo que els seus fills passaran les mateixes hores escolaritzades que qualsevol altre nen de la seva edat. I ja li he parlat de l’anonimat… Però tan se val, deixem aquest estira i arronsa, que ja hem perdut prou temps…

– Perdona, però no tens cap dret a enfadar-te, eh? Si no vull contestar l’enquesta, no la contesto i no passa res.

– Això es pensa?- contestà en Joan Pere, irritat, desafiant. La lleugera tremolor de la seva veu presagia un esclat de conseqüències catastròfiques.- Miri, senyora Casajús, duc tres dies venint a buscar-la a casa perquè vostè així m’ho ha demanat. Diu: “No, avui no em va bé, torna demà a dos quarts de sis”, i així he fet. I sap per quina raó? No és per fer un estudi sobre com la cirurgia destrossa, fins fer-lo patètic, el rostre que no fa tan de temps devia ser honestament bell. Torno perquè em paguen per enquesta realitzada. I si el seu temps val or, el meu més encara.

– No tens cap dret a enfadar-te…- Repeteix la senyora Casajús, que no ha pogut pas ocultar la sorpresa al veure com aquell jove servil, educat i es diria fins i tot que apocat, se li ha capgirat en un noi antipàtic i guillat.

– Clar que tinc dret a enfadar-me, qui es pensa que és vostè per esmentar els meus drets?

– Escolta, que jo no sé a què et dediques i què en pots fer de les dades que em demanes.

– Sóc enquestador, així em guanyo la vida.

– Sí, però no sé què ets fora d’això, saps?

– I vostè, què és? -La qüestió s’escapa de la boca d’en Joan Pere abans que el seu cervell s’imagini unes quantes respostes que farien plausible la malfiança i el zel de la senyora Casajús.

– No t’ho diré pas -resol la dona.

Aixecant-se del banc individual, en Joan Pere estén la seva mà per estrènyer la de la senyora Casajús, i s’acomiada:

– Com sigui, tant és. No vull perdre més el temps. Voldria dir que ha estat un plaer… Passi-ho bé.