Barcelona Horta-Guinardó (V)

Posted on 21 gener 2012

0


Igual que els pobles escaldats que han de fugir amb la cua entre les cames després d’una derrota sense honor, en Joan Pere només tenia una sortida possible: enfilar-se muntanya amunt amb les seves enquestes, allunyant-se d’aquella civilització que l’havia sotmès al Baix Guinardó. Res de nou: la commiseració burgesa no dóna prou pa per viure. Què es va trobar, un cop Barcelona va aparèixer als seus peus, contemplada des de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira? Ai, Joan Pere, afortunat diable, encara vas conèixer el Carmel viu, no la peça de museu. Qui sap què en farà la gentrificació dels seus carrers, dels seus parcs, del seu sabor popular, de les seves meravelloses vistes sobre la ciutat? Ningú no ho sap del cert, però podem especular-hi…

A la plaça de Pastrana, l’assemblea del Carmel ha preparat una exposició amb les fotografies de persones del barri que expliquen què les indigna més de la situació política i social. En Joan Pere se la mira encuriosit, però sense aturar-se un segon emprèn el carrer de Lluis Maria Vidal cap amunt, després el de Lugo fins arribar al de Calderón de la Barca. Esbufega que sembla un gos vell. Carrers verticals com un salt d’aigua, un ascens continu que resulta un trenca-cames, un desnivell que deixa en no res l’Alpe d’Huez.

I en Joan Pere, que ja du uns dies passejant i visitant domicilis pel Carmel, continua corprès d’observar la presència de dones i homes grans, jubilats, tirant de carrets plens de tornada del mercat, carregant amb bosses i paquets, habituats a la inclemència geogràfica dels seus carrers.

La senyora Ridao, veïna del Carmel, 76 anys, “soltera y entera”, segons la seva pròpia definició, viu sola en un àtic del que gairebé no pot sortir perquè baixar escales, encara, però pujar-les…. Té els ulls petits i vius, emmarcats en una cara de nena envellida, arrugada, com sovint són les cares de les monges que van consagrar la seva vida a Déu de ben jovenetes. La senyora Ridao ha dedicat tots els seus dies a cuidar de la seva mare, fins que la mort se la va endur fa vuit mesos, amb 94 anys. La senyora Ridao és una antiga treballadora d’una fàbrica tèxtil de Gràcia.

De petita, ja vivia al Carmel, i quan tornava de la fàbrica, havia d’anar a buscar aigua a una font. Potser en aquells viatges de tornada, es pot trobar l’origen dels seus problemes d’esquena. Després, tot li han estat pegues: una caiguda a casa li trencà el fèmur, també va sobreviure a un càncer, etcètera.

Prenent una Coca-Cola a la magnífica terrassa de la Biblioteca Juan Marsé, en Joan Pere pondera com el seu ascens per la muntanya havia capgirat les classes socials amb qui se les havia de tenir. Podria semblar una paradoxa, però no ho era pas: la seva pròpia condició d’enquestador havia pujat alhora que ell pujava la muntanya.

En una setmana voltant pel Carmel, en Joan Pere ha comprovat que la seva tasca ha pres un relleu ben diferent que al Baix Guinardó. Allà era un enquestador, un treballador precari i no qualificat que depenia del bon humor dels seus interlocutors. Al Carmel, per contra, se li identifica amb una certa autoritat, potser perquè a la carta de presentació surt l’escut de la Generalitat de Catalunya. La gent del Carmel l’esbronca i li sol·licita coses, com si en Joan Pere hagués d’escriure un informe del què la fortuna de famílies senceres en atur o de gent gran i malalta sense cap ajuda hi depengués directament. Ha enquestat a molts veïns arribats més enllà de les fronteres de l’estat espanyol, dominicans, equatorians, bolivians, salvadorenys, que no tenien cap mena de predisposició a contestar cap pregunta però que hi accedien sotmetent-se a aquest principi d’autoritat, com si volguessin estalviar-se problemes. I no està de més dir-ho, aquest era un nou escenari amb el què en Joan Pere no s’hi sabia avenir.

La senyora Ridao i en Joan Pere mantenen una conversa de més de vint minuts a l’escala de l’edifici, ella al replà de casa seva i ell quatre o cinc esglaons per sota, com per no semblar una amenaça. L’objectiu de la negociació no és un altre que aconseguir que la senyora Ridao respongui l’enquesta. Tanmateix la seva resistència és vaga, i sembla més amoïnada per si té alguna cosa a dir d’interès.

La senyora Ridao és testimoni de Jehová. Pràcticament analfabeta, va aprendre a llegir amb la Bíblia, que és l’únic llibre que hi ha casa seva. “¿Para qué quiero más libros?”. Potser per pertànyer a una confessió religiosa ensinistrada en trucar moltes portes per comunicar la Bona Nova a domicilis estranys, i sovint hostils, la senyora Ridao es compadeix d’en Joan Pere i el convida a passar a casa seva, on respondrà l’enquesta sobre “Condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya”.

Abans de marxar, la senyora Ridao insisteix en que en Joan Pere accepti dues mandarines i un plàtan. El noi li diu que no cal, però finalment no li queda més remei que acceptar la solidària ofrena de fruites. El fervor religiós i caritatiu de la senyora Ridao és invencible.