El tirà (II)

Posted on 24 Febrer 2012

0


Herminio Rendón, El Torrijas, i Asunción Quiralte van contreure matrimoni per l’església l’any 1943. La dona estava embarassada de quatre mesos d’un nen, el primogènit, a qui van batejar amb el nom de Marcial, en una decisió que El Torrijas va ponderar com a conciliadora front la memòria del seu germà gran, malgrat que el seu veritable sentiment s’assemblava més a la misericòrdia del botxí que veu satisfeta la venjança. Després d’aquest fill, el matrimoni encara concebria uns altres cinc, tres nens i dues nenes, dels què ja hi haurà ocasió de fer-ne un esment més particular.

Asunción Quiralte era filla de Jacinto Quiralte, un teuler que, durant els anys vint, havia fet prou fortuna com per ser un assidu tots els diumenges al Casino, on la gent de possibilitats es reunia després de missa, per a recreació cultural i fer tertúlia. Immers en aquell ambient, en Jacinto Quiralte, amb l’adveniment de la República, havia afluixat massa la llengua, lluny de tota prudència i mesura, reconeixent-se esperançat amb els nous esdeveniments polítics que prometien reformes socials i carregant contra el poder feudal de l’esglèsia catòlica. A l’esclat bèl·lic del 1936, un grup de falangistes -molts d’ells coneguts i saludats a les vetllades dominicals al Casino- se’l va endur de passeig a l’albada, i mai se’n va saber més, d’en Jacinto Quiralte. Deixà, a banda d’un munt de deutes, vídua i dues filles, la menor de les quals era Asunción, per qui l’embaràs del primogènit d’El Torrijas era la darrera i més segura carta per fugir d’una vida de misèria absoluta. La germana gran, María de los Ángeles, que com el seu pare també s’havia destacat amb afirmacions polítiques compromeses, fugí primer a Barcelona, i després a França, on fou feta presa al camp d’Argelès-Sur-Mer.

Ni el matrimoni, ni la paternitat sobtada, no canviaren en allò substantiu la vida d’El Torrijas. Des dels 12 anys, quan, en companyia de dos mossos més, va violar la virtut i la dignitat d’una camperola de 15 anys mal comptats durant les festes patronals d’un poble veí, El Torrijas havia descobert una altra afecció tan absorbent com els dolços de pa que li donaven l’àlies. Al ventall de totes les seves virtuts cristianes, gràcies a la seva condició d’home casat, hi afegí l’adulteri. Per altra banda, el matrimoni li va proporcionar l’excusa per fer marxar de casa la seva germana Pilar, que migrà a València a servir en domicilis benestants, renunciant a tots els drets sobre les propietats heretades amb la confiança de no tornar a tenir notícies mai més d’El Torrijas. Remedios, l’altra germana, havia mort de febre escarlata a les acaballes de la guerra.

Els negocis d’El Torrijas prosperaven sota la misèria que l’envoltava, i principalment gràcies a ella. La repressió feixista disparà el nombre de vídues que havien de malvendre, desesperades, les poques propietats amb què comptaven. I d’aquesta manera, tan semblant al voltor que s’atipa com més cadàvers proliferen, la hisenda d’El Torrijas s’anava engreixant. Aviat va doblar el nombre de terres on cultivar ordi, blat, vinyes i ametllers. Alguns dissabtes de bon matí marxava a caçar llebres i perdius. Tanmateix, encetà una nova activitat econòmica: El Torrijas adquirí un ase i una carreta, i començar a mercadejar amb llenya pels pobles de les rodalies, tasca que li obligava a ser fora de la llar conjugal durant setmanes senceres.

La Guàrdia Civil, davant les denúncies de conducta indecorosa d’El Torrijas, visitava la casa del matrimoni, on els rebia na Asunción al portal. Mai, no obstant la periòdica insistència de l’autoritat, l’arribaren a detenir. Un rumor inexplicable s’escampà per Fuensanta: malgrat el seu metre noranta-vuit i els seus 132 quilos de pes, El Torrijas, aquell mil homes bàrbar i corpulent, era alhora àgil i silenciós com un gat, i quan l’autoritat trucava a la seva porta per interrogar-lo sobre suposats actes de seducció a dones, El Torrijas fugia saltant lleuger per les teulades del poble fins trobar refugi en algun indret amagat, impossible d’abastir. Aquelles evasions felines feren de la gegantina figura d’El Torrijas una mena de dimoni vaporós, eteri, llegendari.

La realitat, però, era una altra; més prosaica, si se’ns permet afirmar-ho. El Torrijas rebia, ben tranquil, els guàrdies civils al menjador de casa seva. Els convidava a seure a taula, perquè, fos l’hora que fos, sempre era a punt de sopar davant d’aquestes visites. Els convidava a acompanyar-lo en el tiberi i oferia la bóta de vi. D’entrada, es mostrava indignat i ofès, com un home d’ordre i llei perseguit per les males llengües i l’enveja dels mediocres. I acabava amb els guàrdies jugant a les cartes i rient i fent gresca sobre aquella dona o aquella altra. Asunción ho escoltava tot des del llit, a les fosques, i només Déu sap quina mena de força interior li permetia pair les constants humiliacions de la dona que se sap traïda.

En tot cas, la humiliació més gran, notòria i inexcusable encara estava per arribar.