Carretera Alta de Roquetes

Posted on 14 Mai 2012

0


Pareu atenció: discreta i a cavall d’Horta i Nou Barris, troba la Carretera Alta de Roquetes el seu punt de partida que en cada viratge s’enlaira des de la Plaça de Karl Marx fins el barri de Torre Baró, en una orografia indòcil i a voltes despietada, on corredors i ciclistes amb maillots multicolors aprofiten per a enfortir articulacions, prevenir els dolors d’esquena i millorar les funcions cardiovasculars de l’organisme, entre d’altres beneficis propis de l’activitat física regular.

Quasi bé tres quilòmetres de carretera que s’enfilen per la muntanya en un trajecte envoltat de pins pinyoners, ametllers, roures, alzines i matolls característics del litoral mediterrani. De tant en tant, una sendera espellada per les petjades d’antics exploradors s’obre com una esquerda en el sotabosc.

L’horitzó marítim s’exhibeix com una urbs monstruosa i contínua que s’acota, a l’extrem sud, pel turó del Carmel amb Montjuïc de rerefons, fins a Badalona, passant per Sant Adrià de Besós i Santa Coloma de Gramenet en l’extrem nord. I front la costa, grans vaixells ancorats guaiten la ciutat.

Un cop al castell de la Torre del Baró, antic testimoni d’una especulació noucentista que pretenia convertir aquesta construcció inacabada en un hotel-balneari per a les famílies burgeses de Barcelona, la persona observadora contemplarà, a la banda litoral, en els dies més clars, el lloc on el Besós posa fi al seu recorregut fluvial, a tocar de la central tèrmica de les tres xemeneies i de la placa fotovoltaica del Fòrum de les Cultures, i  si gira l’esquena a la Mediterrània, descobrirà, en primer terme, les cases construïdes pels mateixos residents a Torre Baró i, més enllà, Ciutat Meridiana, Ripollet, Cerdanyola, Sabadell i Castellar del Vallès: a les vesprades, Montserrat apareixerà com el perfil d’un drac que descansa profundament.

Però la visió del paratge no ho és tot: la Pilar García, nascuda a Alcaracejos, Córdoba, passa cada dia per la Carretera Alta de Roquetes. És veïna des de fa més de 40 anys de Torre Baró, quan el seu pare -com molts altres nouvinguts- construí amb les seves mans un habitatge a la faldilla del turó. La Pilar es lleva a dos quarts de cinc, i després d’un cafè amb llet i dues torrades, marxa, quan encara és fosc, cap a la seva feina en el manteniment i neteja de sucursals bancàries i cases particulars. El ritual es repeteix de dilluns a dissabte. El seu home, Antonio, és jubilat i es queda al llit amb els ulls oberts contemplant el sostre i escoltant les notícies a la ràdio. La Pilar ja ha fet els seixanta-tres anys, només li resten dos per penjar la baieta, i té els genolls esfondrats.

Entre la seva nòmina de 900 euros més la pensió mínima que se li ha assignat a l’Antonio, la Pilar fa números i pensa que podrien viure la resta de la seva vida sense luxes però també sense ensurts, si la salut els hi respecta. Fa uns mesos, però, una de les seves filles ha retornat a casa, divorciada, sense treball i amb un nen de set anys, que fa que a la Pilar la comptabilitat domèstica li premi el cor. Sovint, en el silenci de les hores intempestives en què pren el primer cafè amb llet del dia, llàgrimes amargues li pugen als ulls: sempre va ser una dona lluitadora i amb empenta, que no estalviava esforços per tirar endavant els fills, però avui en dia sembla com si l’energia se li hagués esgotat justament ara que intueix el final del camí.

La dona de fer feines s’espera el 82 a la parada de bus, embolicada a la seva bufanda i amb les mans resguardades a les butxaques de la jaqueta. Tant és, que sigui estiu o hivern: a la matinada sempre hi fa rasca, a Torre Baró. De joveneta, la Pilar havia d’anar i tornar a peu per la Carretera Alta de Roquetes. No n’hi havia, de parades de bus, perquè l’Ajuntament de Barcelona assegurava que cap gran vehicle podia recórrer un trajecte tan abrupte. I aquest ordre romangué fins que, en plena restauració borbònica, a finals dels anys setanta, Manuel Vital, president de l’associació de veïns de Torre Baró i conductor d’autobusos de línia, en segrestà un i s’enfilà per la Circumval·lació Alta -que era el nom administratiu que aleshores tenia la Carretera Alta de Roquetes- per tal de desmuntar les excuses de mal pagador que les autoritats de Barcelona oferien als veïns de Torre Baró.

La Carretera Alta de Roquetes manté viu el record d’aquell primer autobús que va circular-hi als seus dominis. Després de tants anys, amb paciència inesgotable espera el dia que les milícies populars, arribades de tota Catalunya, assetjaran Barcelona des dels seus indrets ocults fins al darrer assalt victoriós, ressuscitant la memòria de Manuel Vital i l’esperit de conquesta que el guià.

Sí, però no és només això: els esportistes que mantenen la forma física entrenant a la carretera Alta de Roquetes no són els únics personatges habituals. També hi ha parelles que, al capvespre, carden en els seus incòmodes cotxes coupé, regiments de l’exèrcit espanyol que duen a terme maniobres i vehicles dels Mossos d’Esquadra que vetllen per la seguretat i l’ordre, avis que passegen per les sendes escarpades de la muntanya tot cercant espàrrecs silvestres i altres productes de la terra, i tampoc no hi falten els afeccionats a l’haixix que aprofiten les esplendoroses vistes del mirador de Torre Baró per gaudir del plaer euforitzant i lleugerament al·lucinogen d’aquesta substància que prové del cànem.

D’entre aquest darrer tipus de visitant comú a la Carretera Alta de Roquetes, en destaca per mèrits propis un: Anastasio Defurr, l’atleta espanyol que compta amb més medalles olímpiques, guanyades totes elles en la modalitat de gimnàstica artística. El jove Anastasio caminava sobre les seves mans per la Carretera Alta de Roquetes fins el mirador, enfortint els braços i perfeccionant l’equilibri, a més d’admirar a les adolescents actives sexualment, mentre que la resta d’amics arribaven en motocicleta o, els més grans, en vehicles de quatre rodes. I, en ocasions, l’Anastasio fumava haixix com tants altres joves de Nou Barris, realitat que no pretén redimir o emparar el consum de dita substància: ara bé, quan arribava una Olimpíada, l’Anastasio arrasava amb un fulgor que despertava admiració arreu del món, des dels Estats Units d’Amèrica fins a la República Popular de la Xina, fet que li adjudicà el sobrenom èpic de “la primavera de Nou Barris” (o “Nou Barris’ spring”, en la seva accepció anglesa).

Certament el cas d’Anastasio Defurr és el més il·lustre i pintoresc, en especial arran de la sanció per dopatge que el Comitè Olímpic Internacional li imposà per positiu de cànnabis, malgrat que, com Defurr argumentava, “l’haixix em féu volar, però no més ràpid, ni més fort, ni més alt”.

D’altres casos anònims freqüentaven la Carretera Alta de Roquetes per tal de fumar i desconnectar dels maldecaps que no els hi mancaven allà abaix, a la metròpoli. Per exemple, Rubén Antonio Gómez, un camioner que duia a l’atur gairebé dos anys, des que el gerent de l’empresa Transportes Hilario y Hermanos, amb un somriure glaçat als llavis, li anuncià: “Nano, l’empresa no tira ni amb rodes”. En Rubén Antonio entengué el joc de paraules, però davant la gracieta del gerent féu el capcot.

En els seus viatges de transportista a Polònia, Txèquia i Hongria, en Rubén Antonio s’havia acostumat als àudio-llibres que es descarregava per internet. Al principi de fer rutes tan fatigoses, mentre conduïa el tràiler s’escoltava llistes de cançons que, juntament amb l’equipatge, es preparava abans de sortir de viatge, però aviat s’adonà que les hores a la carretera se li feien molt coll amunt. Una cosa semblant li va ocórrer amb la presència femenina a canvi de diners: l’acte carnal era satisfactori, però la sensació de companyia romania absent. Les converses amb les prostitutes polaques i xeques li resultaven plenes d’entrebancs i malentesos, en gran part a causa del desconeixement mutu de l’idioma. Per tot plegat, en Rubén Antonio trobà més caliu en l’audició dels grans clàssics de la literatura: en un viatge fins a Varsòvia, el camioner va conduir fins a Dànzig per tal d’escoltar d’una sola tirada “Els germans Karamàzov”.

No obstant la qualitat fora de discussió dels àudio-llibres triats, aquest entreteniment ha agreujat l’estat de desassossec d’en Rubén Antonio. Es veu en el parany d’una quixotada ben particular. Les grans novel·les en van plenes de personatges principals i de secundaris, i d’obstacles per superar, de lliçons per aprendre, de metes per assolir… En Rubén Antonio es sent com un actor malaguanyat i cansat d’esforçar-se per merèixer el paper protagonista de la seva pròpia vida. I només compta amb 34 anys.

Ha tornat a casa dels seus pares, al polígon Canyelles, i des d’allà surt a passejar a mitja tarda fins el mirador de Torre Baró, on fuma l’haixix, sempre acompanyat d’una veu engolada i ferma que narra les obres dels grans autors de la literatura universal. Però encara és d’hora per despatxar definitivament en Rubén Antonio: fa uns mesos que s’ha descarregat “El taló de ferro” de Jack London, que al reproductor mp3 s’espera el seu torn per a ser escoltat.

La Carretera Alta de Roquetes examina amb extrema quietud els esdeveniments. Així ho ha vingut fent des de temps pretèrits, molt abans de ser asfaltada, quan els laietans realitzaven incursions provinents del poblat de Puig Castellar, quan els pelegrins, camperols i comerciants creuaven els seus boscos frondosos cercant el camí cap a Horta.

I n’hi ha més: guineus, conills, esquirols, teixons, serps, i més d’un centenar d’aus habiten la serra de Collserola, i no és estrany que qui passeja per la Carretera Alta de Roquetes pugui observar alguna d’aquestes espècies. D’entre tota aquesta fauna, n’hi ha un ésser que destaca per la seva bellesa salvatge: el porc senglar. Els exemplars adults acostumen a ser d’un pelatge bru, amb certs reflexos bronzejats.

Al respecte, circula per la zona alta de Nou Barris una llegenda mítica de caire popular que presenta com a protagonista un porc senglar de virtuts gens ordinàries: a mitjans dels anys vuitanta, un adolescent sense traça ni presència d’esperit, però de bona família, es va extraviar per les rodalies de la Carretera Alta de Roquetes, i espantat per la presència de pispes i bandarres addictes a l’heroïna, s’internà per una drecera de terra tot cercant el camí de tornada a Vallvidrera. Entre els pins i les alzines, el noi es va topar de cara amb un porc senglar enorme, de pelatge canós com fils d’argent, que li oferí la desinteressada realització d’un desig. El jove, poruc i ple de ressentiment, després de rumiar-s’ho un minut, li demanà una satisfacció. I dues dècades després, aquell jove va veure assolit el desig, primer, de ser alcalde de Barcelona, després ministre del govern espanyol i, per últim, assessor executiu d’una multinacional espanyola.

Evidentment, cap veí de Nou Barris s’empassa la llegenda del porc senglar màgic, però quina altra explicació hi cap davant la carrera plena d’èxit d’un veritable poca-pena?

En els darrers mesos un gran mur blanquinós, com un mantell pesat i brut, engoleix la ciutat, i fins i tot l’horitzó blau del Mediterrani. Així doncs, el paisatge que s’aprecia des de la vorera panoràmica de la Carretera Alta de Roquetes queda limitat als barris desendreçats de Roquetes i Canyelles, deixant la visió de la cúpula de Sant Andreu de Palomar com a referència més llunyana. Es diu que la culpa és d’un anticicló que, malgrat el vent que bufa a Torre Baró, impedeix que la pol·lució i l’aire viciat escampin la boira.

A la Carretera Alta de Roquetes, però, l’anticicló li ha dut a la memòria les columnes de fum que s’aixecaren a Barcelona els anys de 1842 i de 1937. Potser li falta un bull, a la carretera Alta de Roquetes, potser peca de massa romàntica, però considera que els temps actuals en són molt, d’interessants.

Posted in: relat