El tirà (X)

Posted on 28 Mai 2012

0


diari ABC. 5 de juny de 1973.

Al novembre de 1975 el dictador morí entubat però complagut davant la certesa de la continuïtat de la seva obra.

Sota el mantell de la dictadura franquista, de la mateixa manera que les condicions del sotabosc afavoreixen l’aparició del compost, a començaments dels anys 70 hi van proliferar arreu de Barcelona les activitats clandestines de diversos grups estudiantils, de gènere, obrers i veïnals. Les associacions legals de caps de família, sovint, servien d’amagatall per a la creació de les associacions de veïns. Les reivindicacions s’estenien en un ventall que reclamava pels barris semàfors, asfaltar carrers, clavegueram, transport públic, enllumenat, zones verdes, etcètera. A Ciutat Meridiana va tenir molt de renom, en un acte plenament delibesià que denunciava la misèria imperant, el concurs de cacera de rates.

Les protestes no es limitaven als guanys materials, sinó també als drets civils i nacionals: des del dret a l’avortament i al divorci, fins al reconeixement de la identitat i la llengua catalanes.

La família Rendón es mostrava indiferent i aliena a aquestes manifestacions socials. Tan sols en Joan Santgenís es definia políticament, i va convèncer a la seva dona María per a anar plegats a un mítin de Dolores Ibárruri “La Pasionaria” a La Monumental, la plaça de braus que en aquella ocasió presentava un ple absolut. La María havia sentit dir als seus germans que si tornaven els comunistes, aquests prendrien els fills als obrers per a ensinistrar-los en camps de treball amb l’objectiu que estimessin i respectessin a l’Estat més que no pas als progenitors. No és que la María fos ximple ni curta de gambals per creure’s aquestes rucades, sinó que, en línies generals, la cultura política de la població, exceptuant aquells grups més activistes, presentava una deficiència pròpia d’un règim dictatorial i obscurantista que tractava a les persones com a menors d’edat.

Fins i tot malgrat la indiferència pels canvis polítics i socials, la família Rendón no podia abstreure’s completament al què aleshores era un tema de conversa recurrent. Això sí, qualsevol comentari innocu proferit a l’hora de dinar que mostrés certa tendència política, fos la que fos, era degudament escapçat per l’Herminio Rendón “El Torrijas” amb severitat: “En casa no se habla de política”. I a vegades acompanyava aquesta sentència normativa amb el record de la figura del seu germà Marcial. “Mi hermano, que era trabajador y hombre de derecho, se echó a perder por meterse en política”. Herminio callava que, en un guerra civil, el marge era massa estret com per ésser considerat una possibilitat. Però des de feia uns anys, el fantasma del record del seu germà Marcial l’acompanyava a tota hora. La rancúnia que va professar al seu germà quan era viu s’havia convertit, amb el pas del temps, en un sentiment de pietat, d’una admiració cega, com si “El Torrijas” hagués contret un deute que no fos a la seva mà pagar i, a canvi, hagués decidit bescanviar els seus sentiments envers la figura del germà gran.

Aquell novembre en què el dictador va marxar sota pal·li a reunir-se amb Crist i tota la cort celestial, “El Torrijas” es veié afortunat per un d’aquells vicis que no l’havien abandonat: guanyà el segon premi de la Loteria que es sortejava els dissabtes.

Amb les 500.000 pessetes del premi, l’Asunción va convèncer a “El Torrijas” de donar la paga i senyal d’un pis al carrer Alcúdia, al barri de Porta. A ulls de l’Asunción, era evident que les seves converses amb Déu i el diable anaven per bon camí. “El Torrijas”, per la seva banda, prengué una decisió inapel·lable: marxarien a viure a la primavera i fins a la tardor a la casa de Fuensanta. Continuava a l’atur, i a la ciutat no sabia què fer-ne del seu temps. La idea no va ser rebuda per l’Asunción amb gens d’entusiasme, però el seu poder per canviar la determinació del seu marit era tan gran com la de les maletes que omplien amb la roba d’estiu.

Posted in: relat