Esbós d’un insurreccionalista

Posted on 25 Juny 2012

1


En Joan Guinovart era una peça insurreccionalista de primer ordre. La seva aparença presentava una alçada lleugerament superior a la mitja estatal, d’actitud silvestre i gens solemne i, malgrat els seus 27 anys, imberbe. Amb els ulls grans i foscos -que guaitaven el món amb escepticisme, comprensió i perícia- i els rínxols del seu cabell, recordava poderosament a l’escriptor nord-americà Kurt Vonnegut. Sense ser un Apolo, no li mancava cert magnetisme que aconseguia atreure a un determinat tipus de noia: maca, intel·ligent, sovint apàtrida i força desorientada.

En Joan, a més, era un autèntic radical. I això s’explicava perquè només sospesava l’arrel de la situació social, i tota la resta de possibilitats les jutjava com a pèrdua de temps i mostra d’estupidesa o maldat. Aquesta clarividència feia que menystingués per hipòcrites els escrúpols petit-burgesos de la gent que, compartint amb ell la diagnosi del problema, defugia prendre les mesures oportunes bescanviant-les per reformes o caritat pal·liativa. Les convencions socials que soterraven el tracte humà entre individus aconseguien que al nostre noi li bullís la sang a les venes.

No es podia afirmar que la seva forma de vestir fes bandera dels seus principis àcrates. Amb la seva samarreta llisa, els seus pantalons plens de butxaques estil coronel Tapioca adquirits en el mercat dels diumenges a Polinyà, el seu poble, i les seves bambes blanques, en Joan es confonia amb l’aprenent d’electricista que s’ocupa de carregar la caixa dels estris. En realitat, però, el noi era estudiant d’una carrera d’Econòmiques, si bé les seves lectures de capçalera no les va descobrir en cap bibliografia recomanada. Les referències principals remetien, per sobre fins i tot dels clàssics Kropotkin i Emma Goldman, a la novel·la “Fight Club” de Chuck Palahniuk, que li va proporcionar la creativitat d’allò anomenat “terrorisme laboral”, i als escrits de l’italià Alfredo Maria Bonanno. Val a dir que la única traducció en català de “La gioia armata” la va realitzar en Joan: el noi gaudia d’un do extraordinari pels idiomes, que li permetia enraonar i llegir en totes les llengües ibèriques, a més de l’anglès, l’italià, el francès i l’alemany.

En contra de tot el que fins aquí s’ha exposat, en Joan Guinovart no era ni un esperit fosc ni tampoc un hereu de l’alta burgesia. En cap cas la seva actitud responia a una rebel·lia característica de joves malcriats de bona família. En primer lloc, en Joan es guanyava l’estima de la gent del seu voltant gràcies al seu tarannà obert, la seva humilitat i la constant predisposició i compromís a fer un cop de mà a qualsevol que ho necessités. I en segon lloc, el pare d’en Joan treballava com a comercial de productes químics, i en els darrers anys de crisi amb prou feines complia amb la quota mensual que els autònoms han de tributar. Un cop acabat el batxillerat, en Joan havia compaginat els seus estudis superiors amb diverses feines: teleoperador, cambrer, repartidor de pizzes, etcètera. I des de feia un any i mig, venia la seva força de treball com a uixer a la seu central de CatalunyaCaixa, a la cèntrica localització de Pla de Palau, just al davant de la catedral gòtica.

Cada matí, al carrer Doctor Joaquim Pou, les portes metàl·liques del pàrquing s’obrien puntualment a les 6:45 a.m. Aquesta era l’entrada per a tot l’equip de subalterns: els homes de manteniment, les dones de neteja, les telefonistes, els xòfers i els ordenances, entre els que s’hi comptava en Joan Guinovart. Apurava la cinquena o sisena cigarreta des que s’havia llevat a trenc d’alba, i fitxava sempre l’últim, un minut abans de les set en punt. Els ordenances havien de vestir sabates negres, pantalons grisos, camisa blanca i una corbata negra amb una “S” blava just al mig: la “S” responia a “Simbel S.L.”, l’empresa de serveis subcontractada per CatalunyaCaixa. Les funcions dels ordenances consistien a repartir tres cops durant el matí la correspondència pels diferents departaments, recollir les valises, enquadernar documents, prendre nota dels paquets tant que sortien com que arribaven, mantenir endreçat el magatzem, etcètera. Era una feina certament rutinària, excepte dijous, que aleshores era importantíssim que a les 14:55 una furgoneta s’endugués una valisa amb destinació la CECA, la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi.

La distribució per plantes de l’edifici reflectia un sentit jeràrquic i piramidal, de tal manera que a les plantes baixes es movia amb llibertat la classe subalterna, mentre que a mesura que l’ascensor prenia alçada els departaments mostraven una fredor quirúrgica més gran, fins arribar a les estances del President de CatalunyaCaixa, a la cúpula, on la decoració rivalitzava en noblesa i lluentor amb la pròpia del Palau de la Generalitat. A les plantes més elevades, en Joan, igual que l’equip de manteniment o les dones de fer feines, es tornava invisible, perdia consistència sòlida, i per aquesta raó quan entrava en una oficina amb el seu carret ple de sobres i paquets i cantava “Bon dia”, mai no esperava que algú li tornés la salutació. No era menyspreu, només indiferència de classe.

En Joan acostumava a esmorzar el seu entrepà en companyia dels homes de manteniment, excepte els dies que no havia dormit i aprofitava l’estona de l’esmorzar per anar a aclucar els ulls a l’església de Santa Anna, a tocar del carrer Portaferrissa. En els darreres mesos, les converses durant aquell descans sempre giraven entorn la situació política i social: la crisi econòmica havia destronat el futbol com a tema principal. “El que cal és que torni la ETA”, asseverava en Quimet, un electricista apunt de jubilar-se, força inclinat a proclamar bravates pel pur plaer d’escandalitzar. Però en Joan prenia el relleu, i sense alterar-se, rematava: “No sé si la ETA, però cal que la elit dominant sàpiga que hauran de pagar amb la seva sang i amb la sang dels seus fills la misèria que sembren entre el poble”. Els homes de manteniment callaven, perquè era evident que les paraules d’en Joan no eren contes per espantar a iaies solitàries. De fet, pel to en què en Joan les pronunciava, aquestes idees semblaven més un pla que un desig.

A les poques setmanes de treballar a CatalunyaCaixa, quan encara l’entitat era coneguda com Caixa de Catalunya, en Joan començà a extraviar certa correspondència oficial. Aviat comprengué que aquestes accions no passaven d’entremaliadura d’aficionat, i decidí assolir el nivell de sabotatge. S’enduia a casa les cartes adreçades al departament de comptabilitat, se les estudiava i en dos dies entregava una còpia elaborada per ell mateix idèntica a l’original sostret, amb la única diferència que les xifres havien estat alterades. En Joan sabia que, tard o d’hora, corria el risc de ser enxampat, però pensava: i què n’està exempt de risc, a la vida d’un revolucionari?

Però no era prou. En Joan començà a estudiar metòdicament els horaris de les entrades i sortides del President de CatalunyaCaixa. Al President li agradava arribar d’hora els divendres al matí per a llegir tranquil·lament “El Mundo Deportivo” i omplir amb cura la travessa del cap de setmana. El xòfer el deixava a Via Laietana a les vuit en punt del matí. No va ser gens complicat organitzar el segrest.