PLAGA DE PANEROLES, o l’estat dels espanyols (I)

Posted on 10 Setembre 2012

1


La narració que continua és fruït de la fantasia del seu autor. Si els fets o personatges recorden a fets o personatges de l’Espanya de començaments del segle XXI, aquesta coincidència no és pretesa ni intencionada, ans inevitable.

***

EREN ELS DARRERS DIES DE JUNY i no feia ni tres mesos que els nostres cossos s’havien fet íntims. L’havia conegut en un sopar d’empresa: jo era el cambrer que prenia nota i ella, la noia amb menys criteri de totes les presents. Diuen que Santiago Ramón y Cajal va deixar escrit que l’ésser humà és física i química, i jo, que de tan ignorant no en sé de números més que el pin del meu telèfon mòbil, no puc altra cosa que estar-hi d’acord amb el científic navarrès: com, si no, s’explicaria l’atracció salvatge entre aquella noia andalusa, de traces morisques i agitanades, gràcil i ben formada, amb un somriure capaç d’il·luminar el darrer racó més allunyat i fosc en els confins de l’univers, envers un pocatraça com qui ara escriu, perfecte exemple del tarannà circumspecte del catalanet abans que no hi hagi confiança o quan és fora del seu entorn habitual, de tal manera que la timidesa es confon amb una formalitat rotunda, antipàtica i a voltes abrupte. Què, si no la química? No atorgaré el mèrit al meu físic seductor, doncs si bé no em manca res i tot ho disposo al seu lloc, mantinc més semblança amb una bústia de correus que, posem per cas, amb el David de Miquel Àngel.

Havíem marxat a passar el cap de setmana a Creixell, una petita població de la Costa Daurada que compta entre el seu patrimoni amb les restes d’una vila romana del segle I d.C. i una església gòtica que llueix unes pintures de Santa Tecla i Santa Llúcia del XVII. Per si algú s’enganya, no vàrem escollir Creixell per fer país: només buscàvem un lloc on cardar dos dies seguits, que estigués prou allunyat de Barcelona però sense patir jet-lag. La tria de Creixell va venir condicionada pel fet que un conegut meu, a qui anomenarem Senyor Pollastre, ens va llogar una caseta a un preu força econòmic. A només 20 metres de primera línia de mar i a quatre passes de la carretera 340, també dita del Mediterrani, l’espai era un estudi minúscul de 30 metres quadrats que cada primer d’octubre servia de pis franc per a la Convenció Anual dels GRAPO, malgrat que en els darrers anys la banda no omplia ni mig aforament. Segons em comentà el Senyor Pollastre, un dels encants d’aquest apartament era que als anys vuitanta va servir d’amagatall per al segrest de Don Torcuato Freire De Hinojosa, un empresari i inversor espanyol, actualment reclòs en una presó estatal per malversació de fons públics, suborn i homicidi involuntari.

La nit de dissabte arribà sota la feixuga xafogor del litoral mediterrani. Tan sols feia més respirable l’atmosfera de la casa, a vessar d’olor sexual, la única finestra per on es colaven el tràfec de cotxes atrapats a la 340, una legió de mosquits tigre i una mica d’aire fresc i salinós. Gairebé 24 hores que follàvem sense descans: sota cap concepte ens havíem permès perdre el temps fent l’amor, ni pantomimes romàntiques d’aquesta mena. En el que durava aquella marató de plaer carnal, havia rebaixat el meu pes uns 8 quilos i patia calfreds musculars: la deshidratació començava a ser un perill imminent. Després del darrer orgasme, vaig caure defallit i sense esma en el matalàs que, prudentment, havíem col·locat al terra en el bell mig del piset. M’havia capbussat en aquella emoció oceànica de tipus místic on les fronteres entre la pròpia consciència i l’objecte desitjat s’esvaeixen com les neus oníriques de l’adolescència s’esfondren a l’escalfor de la infernal vida adulta. Per la seva banda, fent gala d’unes cames interminables com la línia Barcelona-Latour de Carol, l’objecte desitjat es llevà suada i nua per anar a rentar-se al bidet que disposava del seu lloc entre la mini-nevera i el càmping gas, quan, de sobte, l’objecte desitjat, a qui a partir d’ara anomenarem Niña Rata, deixà anar un crit terrorífic: “Aaaah! Una panerola!!”.

Sense més ni menys, ni encomanar-se a Déu o al diable, la Niña Rata fugí del pis com la seva mare l’havia presentat al món vint-i-quatre anys abans. Per sort, cap moral cristiana es veuria ofesa per la seva extrema nuesa, que passaria desapercebuda gràcies a la ingent quantitat de prostíbuls que fan negoci al llarg de la nacional 340, de Cadis fins a Barcelona.

CONTINUARÀ….

Oligarquia espanyola. Detall.

Posted in: relat