PLAGA DE PANEROLES, o l’estat dels espanyols (III)

Posted on 25 Setembre 2012

0


L’AMBIENT EN AQUELL MINÚSCUL APARTAMENT de Creixell asfixiava com en una sauna plena de manifestants pro-Rouco Varela. No circulava ni un xic d’aire. Penjant del sostre, la bombeta nua que il·luminava l’habitació s’agitava convulsa per algun cop d’escombra que s’hauria endut per ser allà on no tocava, fent dansar tot un reguitzell de llums groguenques i ombres com en plena celebració d’un sàbat. No havia pres cap al·lucinogen. D’ençà els temps de l’institut que no prenia drogues: eren poc econòmiques, i a més els principals proveïdors d’estupefaents del barri ja no venien al gran públic des que havien aprovat les oposicions a mossos d’esquadra. Com fos, al meu davant una panerola de la mida d’una ampolla de cervesa de 33 cl em guaitava de fit a fit, just després d’haver demanat parlamentar per tal de no rebre el cop de gràcia.

“Sé exactament què penseu, jove.”, va dir l’insecte. “No heu caigut de cul de miracle, però el vostre cervell mig desenvolupat no deixa de rumiar sobre una qüestió cabdal alhora que extraordinària: com és possible que una panerola sigui tan gran?”. Com jo no vaig badar boca, la panerola respongué a la seva pròpia pregunta: “El cert és que no és fàcil mantenir la figura quan hom dina i sopa a càrrec de la hisenda pública. Recepció d’un ministre, reunió estratègica amb empresaris, inauguració d’infraestructures… Ah, maleïdes dietes oficials! És per això que els opositors clandestins sempre estan tan secs i magres. Reconec que he adquirit un problema evident de sobrepès”.

Tal cop estigués somiant, tan sols fos una representació onírica que amagués el seu significat rere l’escena impossible d’una panerola justificant la seva obesitat. Aquesta idea va anar enllaçada d’una altra més punyent: estava completament despullat davant algú que em deia de vos. Tanmateix la panerola no semblava parar esment en la meva manca de pudor.

“No dieu res? En el millor dels casos, és el que heu de fer, sí senyor. Amb parar l’orella n’heu de tenir prou. Fa uns instants éreu a punt de cometre un assassinat completament injustificat. Si se’m permet la ironia de ser jo qui us ho digui, l’acte més inhumà de tots els possibles: acabar amb l’existència d’un ésser viu. I hagués estat un error irreparable, com ja heu de saber. Però a més, la meva mort hauria comportat tot un seguit de terribles conseqüències per a vos, jove amic”. Encara tenia ben agafada l’escombra amb el ganivet lligat a l’extrem oposat on hi ha el raspall, i amb un hàbil moviment, vaig apuntar amb la fulla esmolada al cos de l’insecte. “Que no m’enteneu? És ben veritat que us duc observant una bona estona, sí, mentre us aparellàveu convulsivament amb aquella femella que ha tocat el dos ben esperitada. I he pogut concloure -sense fer ús de la meva gran capacitat d’anàlisi- que no sou precisament un dels exemplars humans més dotats amb la intel·ligència ni la sensibilitat. Però confio que això sí que ho entendreu: si poseu fi a la meva vida, abans que tingueu temps de vestir-vos ja hi haurà un destacament de les forces armades tirant a terra la porta d’aquesta cofurna. I en el millors dels escenaris, us obsequiaran amb un bitllet només d’anada per servir hamburgueses al Camp Bondsteel!”.

Un calfred va eriçar-me el pèl de l’esquena, on la suor perlada s’havia espessat després de tanta xerrameca.

“Feu cara de no creure ni un sol mot. Heus ací un dels grans triomfs de Hollywood: assumiu amb naturalitat que un insecte us alliçoni, però desconfieu de la lliçó. Fa només cent anys aquesta conversa hagués estat impossible. Ara, jo mateix podria ser una espècie alienígena, un experiment militar o el producte de la radiació de Vandellós… L’efecte no és tan llunyà al de les pel·lícules de catàstrofes o de guerra: després qualsevol informatiu sembla un film de sèrie B”. I amb to de superioritat, rematà: “Bé, els informatius ja són prou de sèrie B. Hem aconseguit que quinze minuts de futbol siguin considerats informació. I la gent ens demana més!! Les paneroles tenim la capacitat de manipular una assemblea de porcs perquè aprovin per unanimitat augmentar les exportacions d’embotits. Us estranya? Bé us hem convençut a vosaltres de renunciar a la sanitat i l’educació! Aviat tornareu a l’esperança de vida d’un obrer del segle XIX. Abans havia estat l’heroïna, i després les beques Fullbright finançades per la CIA que van educar als grans líders de la socialdemocràcia espanyola: Felipe González, Javier Solana, Rafael Ribó, Pasqual Maragall, etcètera. Ja no cal res d’això: la televisió educa i estén la vigència de ser estúpid, de no saber res de política, fins i tot de considerar que és millor no saber-ne res, de política. Molt més útil conèixer l’onze titular del Màlaga! Cal que els espanyols torneu a viure sota el misteri, la por i la virtut. La pobresa serà la vostra guia i la caritat, el vostre únic consol. Hi ha una generació, la més ben formada, que s’ha de deixar perdre, un sacrifici necessari: només cal barrar-li el pas al mercat laboral i seure a contemplar com la desesperació mina la seva fermesa. Els espanyols sou rebels de mena, però també una estirp de covards com no he vist enlloc més. La posició excèntrica de l’estat espanyol -entre l’oceà, la Mediterrània i els Pirineus, sense menystenir l’Església Catòlica- converteixen aquest indret en un lloc difícilment permeable per a l’esdeveniment de la resta del món. No és que sigueu una gent hermètica; no pas, només que en sou molt, de particulars! Una mena d’Austràlia en l’evolució de les espècies socio-polítiques: tan sols cal veure UPyD i els seus dirigents!”.

I afegí: “I si penseu que els catalans sou gaire diferents, us diré que no hi ha gent més servil i assenyada que els Pujol, els Prenafeta, els Duran, els Mas i tota la cohort de catalanistes de missa diària, que s’emboliquen amb la quatribarrada mentre que alhora es venen el país al millor postor. I és que aquests catalans són uns romàntics entranyables, però també uns homes de negocis que mai no obliden on guarden la cartera: han estat així des dels temps de Felip V. Monarquia? República? Catalunya? Ah, els interessos comercials! Ah, el negoci!”.

Jo no me l’escoltava pas, al maleït insecte, i no perquè no fos conscient que el model d’ésser humà apolític i distret per foteses quedava perfectament encarnat amb la meva persona. No parava atenció a la panerola principalment perquè el meu cos em demanava dormir. Després de l’energia dedicada, en primer lloc, a la marató sexual i, en segon lloc, la cacera, el meu cos clamava per anar a clepar.

“Som el que vosaltres dieu una plaga, malgrat que preferim el terme imperium. Vivim a les clavegueres de Wall Street, de l’oligarquia, del capital internacional. No hi ha cap altre govern a l’ombra. Ens és igual manipular una conferència al Fòrum de Davos que a un grupuscle de joves marxistes-leninistes a Corbera de Llobregat. L’estructura sempre és nostra. No ens cal dominar al líder, perquè dominem el joc: ah, la democràcia! Com en sou els éssers humans, de gregaris! I d’això les paneroles en sabem un ou. Assessors d’imatge, directors de mitjans de comunicació, càrrecs mitjos als ministeris, bisbes, directius financers… Poques vegades ens ha calgut dominar directament al màxim responsable. Sovint només s’ha d’alimentar la cobdícia de qui més mana, i prou. No cal convèncer al secretari general del sindicat: ell sol farà el que toqui, perquè sap què li convé. Us entretenim i a canvi només demanem que feu la farina blana. L’estructura és nostra, l’hem buidat de contingut i la tornarem a omplir d’allò que més ens interessi”. I rematà, amb un to insofriblement pedagògic: “És allò que a nosaltres ens agrada anomenar estructura mafiosa: a tot arreu en domina, l’estructura mafiosa. Individuum est ineffabile”.

De cop, vaig assumir la meva nuesa i un tèrbol rampell de pudor m’envaí. Davant algú que se m’adreçava de vos, les meves vergonyes penjaven lliures fent-se ufanes. En aquell moment vaig pensar que amb les diatribes de la panerola se m’escapolia un temps preciós i que difícilment recuperaria a la Niña Rata. Era moment de posar fi a tants romanços. Sac i peres!

CONTINUARÀ… I EL PROPER CAPÍTOL, SERÀ EL DARRER!

L’estat espanyol, versió “Puc dormir amb tu, mama?”. http://www.joshuahoffine.com/

Posted in: relat