PLAGA DE PANEROLES, o l’estat dels espanyols (IV)

Posted on 1 Octubre 2012

1


D’ENÇÀ QUE ERA UN INFANT, quan a la tardor tornava d’escola creuant el Turó de la Peira fent cruixir la catifa groguenca i bruna formada per les fulles caduques, que havia conegut el delit de sentir el crec-crec sota els meus peus. Potser per aquesta raó el meu primer impuls fou el d’esclafar la panerola xerraire sense més contemplacions. No obstant aquesta temptació, la circumstància d’anar descalç esmorteí la meva voluntat assassina.

“Per molt ignorant que sembleu, ho heu de saber: encara hi ha qui defensa que aquesta confrontació presenta al 99% contra l’1%, els dominats contra els dominants, els explotats contra els explotadors, etcètera. El poder sobre o el poder per. Bajanades! Res més lluny de la realitat. Li restem immensament agraïts a la massa, a aquell 99% dòcil, conformista, que no s’amoïna més que per fotre un clau de tant en tant, perquè el seu equip guanyi aquell títol o no perdi la categoria, per promocionar en un treball que no el fa feliç. Ah, gloriós 99%! La generositat immensa dels qui remen a galeres sense preguntar perquè el timoner adreça el vaixell de dret cap a les roques! El 99% que no suporta els activistes, els rebels, els contestataris. En una paraula, els antipàtics: principalment perquè a ningú no li agrada que despertin la seva mala consciència, la seva culpabilitat. El 99% que, en el seu dia, va acceptar bescanviar la llibertat pel pa, i ara acceptarà bescanviar el pa per la seva vida”.

I de cop, la panerola canvià la seva cantilena, i es diria fins i tot que l’expressió de la seva cara, si això hagués estat possible.

“Jove, jove… Potser estic parlant massa, potser tot plegat és massa enrevessat com per explicar-vos-ho d’una tirada. Si tornem a la situació què ens ocupa en aquesta cofurna, us seré ben clar: no feu cap bestiesa i us ajudaré. Us garantiré benestar, diners, despreocupació. Us cercaré un lloc on el treball sigui lleu i la recompensa desmesurada. Sols m’ho heu de demanar”.

Les paraules de la panerola es confonien amb la simfonia intermitent del tràfic de cotxes per la N-340 per una banda i les onades del mar per l’altra. Mai no havia estat una persona íntegra. Quan era un infant vaig perdre aviat l’orgull per mi mateix. Ja m’ho deia l’àvia: “Sin ambición serás un mojón”. I els anys van fer que cada cop visquès amb més por que vergonya. Por a perdre els 600 euros que cobrava sense contracte en el bar, perdre una feina amb horari d’entrada (“A les 12 en punt et vull veure rere la barra!”) però sense horari de recollida, sense possibilitat de fer allò que s’en diu una ‘vida social’, por a perdre l’habitació que compartia en un pis poc confortable a les afores d’una ciutat turística i aliena. I sobretot por a creuar una paraula amb qualsevol desconegut. Quin coi de vida aquesta, quan dia rere dia vius mort de por!

Per un segon, s’em va passar pel cap d’agafar la panerola i ficar-la dins d’una capsa de sabates i trucar als mitjans de comunicació. Potser em guanyaria uns calerons passejant-la per les televisions. Ja m’ho imaginava: “Señoras y señores, hoy en la “La ruleta” presentamos la versión más actualizada de tertuliano, sin máscaras ni condimientos: el tertuliano-cucaracha. ¡Un fuerte aplauso!”.

“Jove, què diueu a la meva oferta?”, em demanà la panerola.

Per tota resposta, vaig realitzar un moviment audaç amb l’escombra que, com a baioneta casolana, tenia lligat en un extrem un ganivet poc esmolat i li vaig tallar el seu petit cap, separant-lo de forma neta del seu cos extremadament gran. Com si destapés un ‘quinto’. Era aquesta una habilitat apresa: moltes tapes de fuet servides al llarg dels anys. Sabia que les cuques molles podien sobreviure sense cap, malgrat que en un temps breu morien per inanició. La panerola començà a córrer amunt i avall, perdent l’equilibri cap cop que ensopegava amb qualsevol obstacle.

Em vaig vestir sense presses i vaig tancar el llum del piset abans de sortir-hi. S’havia fet fosc. Als carrers de Creixell corria un aire marí fresc i revitalitzador. Vaig començar a caminar vora la N-340. Tenia molta gana. Sabia perfectament que al llarg d’aquesta carretera nacional, a més de profusió de bordells, també hi havia molts McDonalds i Burger Kings. M’era ben igual, una merda o una altra.

FI

El poder com a metàfora. Detall.

Posted in: relat