Dies al balancí

Posted on 9 Octubre 2012

0


Aquest relat és extret del recull “Dies al balancí”, que aviat estarà disponible al bloc. 

Rod Stewart i la defensa pròpia

Si m’és permesa la immodèstia, la meva semblança fisonòmica amb Rod Stewart és cosa extraordinària, d’estudi. No me n’he amagat mai, que sóc una rèplica (un clon, en dirien alguns) a primer esguard del músic londinenc. Val la pena aclarir que parlo del Rod Stewart dels anys setanta, jove i poderós, no pas del tita-fluixa que actua en les festes d’aniversari de les cosines de la Regna d’Anglaterra.

Encara la darrera vegada que vaig anar al mercat del meu barri, una setmana abans d’aterrar al Marroc, un avi eixerit em confongué amb en Rod. No era la primera vegada que em passava quelcom semblant entre les paradetes del Mercat de Montserrat. I és el cas que de corrent el malentès es soluciona amb breus explicacions. Però de tant en tant, hi havia persones com aquell avi. Fou tan caparrut com exquisidament respectuós, que al final m’obligà a signar-li un autògraf per a la seua senyora. Ni tan sols el meu DNI el convencé de l’error: “Tripijocs de les estrelles per mantenir l’anonimat”, que em digué. Per altra banda, en aquesta mena de coses, no m’agrada ser jo qui faci caure del cirerer a ningú. Les il·lusions ho són tot a la vida.

Amb vint anys, sota l’ombra, o millor dit, la imatge d’en Rod Stewart vivia amb vergonya. A dia d’avui, sense pena. Sé que podria fer negoci, però el món de l’espectacle m’esborrona tan com m’admira, i sempre he volgut conservar aquest encís que una relació laboral, malauradament, pansiria. Comptat i debatut, de la meva semblança amb en Rod Stewart no n’espero beneficis, però tampoc cap pedra a la sabata. I rere aquesta conclusió diàfana, senzilla, es comprendrà com m’és d’incòmode ensopegar amb gent sense educació ni formalitat.

Eren quarts de nou del matí, i ja havíem demanat l’esmorzar. Ens havíem ajudat del despertador per ser els primers en triar taula al terrat de la pensió, que disposava d’unes vistes immillorables sobre la llotja, el port i la muralla d’Essaouira, sense oblidar els quilòmetres endins de l’Atlàntic. I en efecte, vam ser els primers. No em vaig estar de citar al savi, que aconsellava: “Si ens llevem ben d’hora, serem imparables”. No tan sols la muralla ens separava de l’oceà. Unes roques, que a més d’una tripulació haurien deixat orfe de vaixell, trencaven les onades amb fulgor relatiu. El sol encara no abrasava, i en definitiva, la postal complerta oferia molta tranquil·litat.

Ja estàvem amb el té a la menta, després del suc de taronja i unes torrades amb mantega i confitura de préssec, quan van començar a arribar més hostes per esmorzar. Entre ells, una parella italiana formada per un noi ben plantat, amb la cara circumspecte de qui s’acaba de llevar, i una xicota de somriure fàcil. En veure’m, la noia em guaità de fit a fit. Van seure rere la nostra taula. Una gavina esguardava l’Atlàntic des de la barana del terrat. Com deia, la situació era força idíl·lica.

La italiana, però, considerà que era un bon moment per cantar “Forever young”. Com si volgués dir: “Ei tu, ets en Rod Stewart, oi?”. El meu tarannà discret m’aconsellà de no fer-ne cap cas, tot pensant que s’hi cansaria aviat. Bevia el meu té, pausadament. Tanmateix, la italiana no perdia pistonada: “But whatever road you choose I’m right behind you, win or lose, Forever young, forever young…”.

De cop, com una tempesta desfermada del no res, un japonès, que fins el moment s’estava assegut esmorzant en una altra taula, saltà forassenyat i feréstec sobre la italiana i, en un tancar i obrir d’ulls, l’havia enviat terrat avall, a fer companyia a les roques i les onades. L’italià que acompanyava a la defenestrada noia s’aixecà i es mostrà molt agraït davant el japonès, a qui tantes lloances li van fer pujar els colors. Més tard, el patró de la pensió m’explicà que no era la primera vegada que allà una cosa semblant succeïa. Feia uns mesos, un alemany havia fet empassar a un músic argentí el didgeridoo amb el que es dedicava, sense consultar-s’ho a ningú, a ambientar els capvespres que es gaudien des del terrat.

És esgarrifós, terrible”, vaig reflexionar-hi. “Si algú ens en fa, de nosa, allò correcte seria primer fer-li saber. La defensa pròpia mai no hauria de substituir el diàleg”.

Definitivament, l’ideari petit-burgès havia arrelat dins meu…