Al-balancí. De Marrakech a Essaouira

Posted on 19 Novembre 2012

0


3. De Marrakech a Essaouira

Viatjar en aquell autocar era com capbussar-se en una piscina pública i badallar. Fora del vehicle, el paratge s’assemblava a la nostra Segarra: tan fàcil d’arribar-hi com passar de llarg. Terra esquerpa, polseguera, hostil. Vides àrides, m’imaginava jo. A voltes un gran abocador d’escombraries on pasturaven un grapat de cabres, rossegant ampolles de plàstic. Un escenari medieval sotmès als desequilibris dels avenços tècnics del segle XXI. Els rucs arrossegaven carretes de xapa metàl·lica amb dos neumàtics d’algun cotxe que ja no en necessitava cap. Es feia complicat pensar com escanyar tanta misèria. No queda gens clar si tot està a mig fer per culpa d’algú que va dir que tornaria un dia, o si bé contemplem les runes que resten d’un passat millor. No és precari tan sols l’equilibri. Els homes, drets o asseguts, passen les hores de sol a l’ombra, que comparteixen igual que la conversa. Les dones es belluguen enfeinades, caminant depresa o carregant feixucs paquets. O totes dues coses alhora. I els nens, agafats del bracet, juguen a ser Messi, d’altres netegen les sabates d’un senyor francès amb molts més anys que vergonya i d’altres nanos només s’ho miren indiferents.

Sols les mosques presenten prou esma al migdia per tocar els nassos a plena dedicació.