Al-balancí. La guàrdia distreta

Posted on 24 Novembre 2012

1


5. La guàrdia distreta

La tècnica, no és res de nou, s’aprèn. És cosa de voluntat i pràctica. Qüestió de fer-se pesat i tenir paciència. No és per una altra raó que els tècnics ostenten una consideració relativa a la nostra societat. Per contra, tota estratègia és sotmesa a crítica, a estudi, circumstància que fa que, de vegades, ens ennueguem amb els detalls.

Procurarem, doncs, ésser il·lustratius malgrat l’exercici de síntesi teòrica:

– ¿Italiano? Bonjour? ¿Españoles?

– Barcelona-. Dit sigui això com pretenent marcar una diferència cabdal.

– Oh, catalans! Benvinguts a casa nostra! Visca el Barça, visca Messi, les sardanes i les quatre columnes de Puig i Cadafalch!

– Caram, enraoneu força bé el català.

– Una miqueta, una miqueta… Jo tinc amistats a Catalunya i me’n parlen meravelles. N’hi ha un, d’aquests amics, que té un forn a prop del metro de Santa Eulàlia. A l’Hospitalet de Llobregat, oi?

– Sí, i tant. Línia vermella.

– Doncs li va força bé amb el forn, no us penseu.- I aquí, com qui fa una confidència- Ara no fa ni quatre dies, li he enviat tota una caixa de قلادة, perquè en posi a l’aparador de la fleca.

– Com dieu?

– No sabeu què són els قلادة?-. Talment com si hagués demanat qui és Josep Guardiola a Santpedor.

– No pas-. Amb espaordida sinceritat.

– I ara! Doncs no se’n parli més: si us plau, passeu dins la botiga que jo us els ensenyaré.

– Goita que bé!

I ja hem begut oli.