Al-balancí. Casablanca

Posted on 26 Novembre 2012

0


7. Casablanca

La vida s’actualitza amb precisió mecànica, provocant-nos un efecte sedant. Qui dia passa any empeny. Però, de tant en tant, ens regala sorpreses que no jutgem com a bones o dolentes. Tan sols com a impensades, no en mereixen cap altre, de balanç. Per aquesta raó i no una altra són sorpreses. Pensaments de tanta profunditat em ballaven al cap, mentre mirava de conciliar la son en una llitera del tren nocturn que ens havia de dur de Casablanca fins a Tànger.

Mai no m’havia figurat de veure’m en aquella situació. Sis hores abans havíem arribat a Casablanca. La ciutat, com Marrakech, era un enemic mortal pel vianant. Ens vam adreçà en taxi a la Medina, com si diguéssim la Ciutat Vella de Barcelona. De fet, n’hi havia moltes similituds entre totes dues, malgrat que el casc antic de Casablanca encara era molt més brut.

Vam seure a prendre un té a la menta a la terrassa d’un cafè que, en el seu interior, acollia un fumador de hashis. La terrassa es situava en una cruïlla de carrerons sense asfaltar, entre els hotels Des Amis, Gibraltar i Candide. Tots ells d’aspecte més sòrdid que hospitalari. Al centre de l’encreuament, un forat al fang complia les funcions de contenidor d’escombraries. La ferum semblava provenir del mateix infern, però era el paradís de gats i rates. Compartien àpat sense parar esment els uns en les altres, com si en aquell punt no hi hagués cabuda per la rancúnia de dos llinatges tradicionalment malavinguts.

Ja era fosc i encara ens restaven quatre hores a Casablanca. Un noi ens demanà hora. Quan el vam informar, ens explicà en un català d’ensomni que duia dues hores esperant a un amic.

– Al Marroc, quan es fixa una hora i l’amic arriba una més tard, no passa res. Quan en són dues, d’hores d’espera, es comença a mirar el rellotge. – I sentencià, talment com un acudit- I si en són tres hores, cal marxar cap a casa.

El convidàrem a seure amb nosaltres. Es demanà un altre té a la menta; la cervesa marroquina. Ell estava sol i a les converses entre na Eulàlia i jo els hi començava a mancar oxigen. El noi es deia Mehdi, 25 anys, últim curs d’Economia a la Universitat de Casablanca, tenia un germà pastisser a Logronyo. En Mehdi era prim, duia unes ulleres que li dibuixaven una cara amable alhora que intel·ligent. Treballava la seva simpatia fent dansar les mans a tort i dret, que l’ajudaven sovint a acabar les frases o a subratllar les idees. Era un fanàtic de les estadístiques. En Mehdi ens féu una anàlisi del Marroc il·lustrada amb profusió de dades que -la culpa em fueteja- no m’he molestat pas en contrastar:

– Quan un noi jove té bona feina, la seua família comença a fer safareig tot cercant una noia a l’alçada. Es busca entre cosines més o menys llunyanes, companyes de feina, d’estudi… A ella li parlaran meravelles del noi: “És molt bo amb sa mare” . I a ell també li explicaran tot de coses fantàstiques de la noia. L’un i l’altra es crearan una gran idea del seu pretendent. I sense conèixer-se, en quatre setmanes comptades, seran marit i muller. – I per tal que ens féssim una idea de l’abast de tot plegat, afirmava- Prop d’un 40% dels matrimonis al Marroc són convinguts d’aquesta manera.

En cert moment de la conversa, en Mehdi tragué el seu telefon mòbil com faria de costum. Era un aparell de cal déu, un smartphone. No calia que ens demanés l’hora. Aquest detall, per contra de despertar sospites absurdes, me n’alegrà. Ell tenia ganes de parlar en català i a nosaltres ens venia de gust escoltar a una tercera persona.

– De 30 milions, el 70% sap llegir i escriure- anava dient, conformant una anàlisi demogràfica de consum ràpid. El tema més interessant, però, i al qual les nostres preguntes hi retornaven una i una altra vegada, eren les relacions entre homes i dones.

– Des de fa quinze anys, la dona s’ha anat incorporant al mercat laboral de forma massiva. No en volen, d’homes, a les empreses. Les dones treballen millor, es concentren més i no en donen, de problemes.

– Doncs si els homes no treballen, malament rai per casar-s’hi, oi?- Li preguntà na Eulàlia.

– Just a la fusta! Aquest és el moll de l’ós, s’hi fa molt difícil. El pare de la noia, si no tens feina, et demanarà: “Com penses alimentar a la meva filla? I on viureu, sota una palmera?”. Tota la responsabilitat pertoca a l’home, i si la dona treballa són els seus diners. Per les seves coses i capricis, ja m’enteneu.

Em semblava que aquell capítol de “Cuéntame”, que en Mehdi sense saber-ho ens narrava, ja l’havia vist.

– Us en parlo de la cultura, d’un estat general de fer les coses. És clar que n’hi ha, de marroquins, que s’ho fan venir d’una altra manera. Potser un 20% que es casa sense cap intermediació familiar… Per als marroquins, però, la tradició és cabdal. No volem viure pas com als Estats Units d’Amèrica. N’hi ha costums que no ens volem deixar perdre.

L’allau d’influències occidentals, potenciades per la proximitat geogràfica amb Europa i el turisme, transformen la societat marroquina com, ja se’m permetrà l’analogia, ho feren amb l’Espanya franquista unes dècades enrere. En Mehdi era del parer que el baluard de la tradició del Marroc resistiria el sotrac que ja l’amenaçava, principalment en forma d’una expansió econòmica que alimentava l’escletxa entre rics i els cada dia més miserables. Però en Mehdi tenia fe: el nostre amic no podia saber com s’ho faria, el poble marroquí, quan els papers tradicionals ja no responguessin al joc del dia a dia. Els nous escenaris exigirien nous papers. I d’entre els vells, els menys es mantindrien, alguns s’adaptarien i i d’altres senzillament guanyarien l’adjectiu d’anacrònics.

O no, qui ho pot assegurar? Com a parella de ball, el capitalisme és prou flexible sempre i quan els beneficis segueixin el ritme i cap regulació no li trepitgi les sabates.