Al-balancí. Conversió?

Posted on 28 Novembre 2012

0


Conversió

Ben aviat ens vam fer a la vida dins l’hostal. Un pati interior fantàstic decorat amb motius andalusos es va convertir en una bombolla de plaer i descans, de cotó blau cel. Tot just a partir del primer dia ja ens sentíem com a casa. I als nous hostes els jutjàvem amb la severitat de qui rep a casa convidats no desitjats. I més encara si els nouvinguts eren espanyols o, pitjor, catalans. Si parlaven alguna de les dues llengües, na Eulàlia i jo romaníem muts i a la gàbia, emparats en el silenci i gelosos de la nostra particular reclusió. Era clar que els compatriotes ens queien antipàtics perquè ens recordaven la nostra vida anterior a l’estada al Marroc…

En part, aquesta actitud es corresponia amb la incipient rebel·lió que guanyava posicions dins meu. M’identificava amb el Marlon Brandon de “Apocalypse Now”. Tornar a Barcelona va esdevenir un destí fatal. Es malaguanyaria sense remei la pau assolida a Chefchaouen.

Sota aquell encís, la crida a la pregària començà a adquirir una dimensió hipnòtica. Ja no era el vestigi d’un país teocràtic, ancorat a l’antic règim. S’havia transformat en l’esperada comunió de l’individu, del bracet de la comunitat, amb Déu.

Mirava d’aprendre mots en àrab, no només per demanar als restaurants, sinó també per llegir l’Alcorà com abans millor. La meva conversió, si bé incipient, ja era en marxa. I si no va passar d’una experiència primerenca, fou gràcies a un grapat de ianquis que s’allotjaven a la mateixa pensió que nosaltres i es passejaven ridículament descalços i amb llargues i polides gel·labes, piulant a twitter les seves impressions gràcies als seus I-phones 5.