On és la classe mitjana a #Nou Barris? La Renda Familiar Disponible i la Barcelona classista del segle XXI

Posted on 21 Desembre 2012

0


Nou Barris ha estat bressol i acollida circumstancial de sociòlegs de capacitat i experiència contrastada. Per exemple, Óscar Rebollo. No és la meva ambició personal situar-me entre aquest reduït nombre. Ni sóc tan presumptuós, ni tan cec. Amb l’elaboració de l’anàlisi de les dades electorals del 25N i el perfil de la població del nostre districte, només pretenia traduir i compartir algunes dades públiques que, sota el meu parer, ajuden a entendre com som i on som. La present entrada al bloc és continuista en aquest sentit.

I això exigeix d’una altra precisió: mai he estat gaire amic d’enquestes ni de cap anàlisi purament quantitativa. Em sorprenc a mi mateix dedicant les hores a aquests afers. Però avui en dia la balança es troba tan decantada que el perfil col·lectiu d’un territori queda al descobert amb tanta claredat, com les roques quan la mar baixa.

  1. Classe mitjana i renda familiar disponible

És difícil no resultar reduccionista quan es cerca la simplicitat. La classe mitjana vindria definida per certa posició respecte al capital econòmic i el capital cultural. Entre classe obrera i aquesta suposada classe mitjana, ens podríem remetre a la diferenciació entre treballadors de coll blau i treballadors de coll blanc. La dona fer feines o la secretària de direcció.

Sota el meu parer, però, la classe mitjana respon a un concepte ideològic que hauria assolit la dramàtica alienació d’una part de la classe obrera. Els desposseïts. Però, en teoria, uns serien més desposseïts que uns altres, o uns subsistirien en pitjors condicions materials que els altres. Al marge de la distinció entre classe obrera i mitjana, n’hi hauria un segon esbiaix. El 99%, com en diuen alguns, es trobaria fragmentat entre el proletariat i el “cognitariat”. Val a dir que, per a qui això escriu, aquesta distinció no aniria més enllà de romanços, entelèquies acadèmiques per enlluernar l’audiència.

L’anomenat “cognitariat” no és més que una nova classe treballadora autònoma i d’alta qualificació, però simultàniament explotada, autoexplotada, empobrida i precaritzada, i que suposadament venen els seus coneixements, i no la seva força de treball. I aquesta darrera diferència esdevindria cabdal, segons la qual s’erigiria en un plànol diferent a la classe obrera “de tota la vida”.

Reprenent el fil, la suposada classe mitjana serien aquells treballadors amb nivell adquisitiu, que, per exemple, disposen de dos cotxes a casa (però controlen fins a l’obsessió les variacions del preu de la benzina), que duen un I-Phone 4S i ara breguen amb els teleoperadors de les companyies de telefonia mòbil per adquirir un I-phone 5 a cost zero, que tenen una segona residència però que a l’hivern miren de no encendre la calefacció per reduir costos, etcètera. Són pobres que encara no saben que ho són, en encertada expressió llegida aquí.

clase media

Com mesurar aquest concepte ideològic? No seré jo qui digui que he estat exhaustiu en resoldre la qüestió. De fet, he optat per un índex que permet dibuixar el perfil de les condicions materials d’existència de les famílies de Barcelona. Aquest índex és la Renda Familiar Disponible (RFD=100).

I què caram és la RFD? Doncs bé, la RFD és la renda econòmica de que disposen les famílies un cop s’han llevat els impostos directes i les quotes a la Seguretat Social, a més de les transferències a l’administració pública. Dins la RFD s’inclouen la subvenció de l’atur, les ajudes familiars i d’altres prestacions, etcètera. La RFD seria la quantitat econòmica amb què les famílies disposarien per consumir i, si poden, estalviar. O dit d’una altra manera: la RFD és un indicador cabdal a l’hora d’obtenir crèdit i generar deute.

  1. La Renda familiar disponible a Nou Barris i la ciutat de Barcelona

Dels barris que configuren el districte de Nou Barris, Canyelles, amb una població de 7170 persones, encapçalaria el nivell de RDF amb un 75,1. Per contra, Can Peguera tancaria la classificació amb una RFD de 34,0 en un població de 2249 persones.

rfd nou barris

 Com l’índex de RFD és igual a 100, observareu que cap barri no es situa per sobre d’aquest llindar. Ni tan sols s’apropa. La comparativa amb la resta de barris de Barcelona (agrupats pel Districte corresponent), ens permet calibrar millor aquesta dada (els barris de Nou Barris tenen com a símbol una estrella vermella per facilitar la seva localització):

renda familiar disponible barris de BCN

 Un cop feta la comparació, voldria aclarir que no assenyalo culpables. Tanmateix, que Pedralbes gaudeixi d’una RFD de 241,5 explica que tota una Infanta -amb Urdangarín inclòs- triïn aquest barri per residir-hi. Però no sigueu demagogs, ens diran. Ai…

De tornada a Nou Barris, observeu com d’aclaridora és l’evolució de la RFD en la seva evolució de 2008 fins a la darrera dada actualitzada, el nivell de 2011, és a dir, de l’esclat de l’estafa financera fins a l’any passat:

evolució rfd 9barris 2008-2011

  1. El classisme

Compreu-me aquesta premissa: la classificació social dels col·lectius per raons biomètriques, racistes, es troba en franca decadència, deslegitimat. I si no és així, com a mínim resoldrem que no pertany al discurs políticament correcte la classificació racista de la societat, i que tan sols uns brètols continuen obertament i grollera defensant la superioritat dels uns sobre els altres.

Tanmateix, hi ha d’altres tipus de criteris classificatoris que assoleixen un grau d’èxit considerable, principalment perquè són invisibles, banals. I fins i tot acceptats majoritàriament com a raons de pes.

La Renda Familiar Disponible n’és un d’ells. La capacitat econòmica de les famílies pel consum i l’estalvi classifica i situa al mapa de Barcelona. És ben cert que arreu hi ha de tot, però segons on es viu hi ha tendència a que hi hagi molt més d’una cosa que no pas d’una altra. Aquesta mena de discriminació, parlant de classes socials, s’anomena classisme.

En el cas de Nou Barris, i per anar acabant, la suposada extinció de la seva classe mitjana (o la seva progressiva precarització), hauria de consolidar l’auto-reconeixement de les classes populars, com si després d’haver-nos perdut un llarg temps ens retrobéssim de nou. El desmantellament de l’educació i la sanitat pública accentuarà aquesta presa de consciència. En el moment que això passi -si és que mai passa-, entenc que s’haurà acabat el rebre i ens podrem plantejar una ofensiva.

Posted in: Article