“Millors que les persones”, diu

Posted on 20 gener 2013

0


La Terra era simpàtica i curiosa de mena, i socialitzava amb tots els gossos que es creuaven al nostre camí. S’aturava, remenava cofoia la cua, olorava cul i altres parts íntimes de l’anatomia canina, i de vegades bordava i d’altres no, sempre amb un esperit juganer. L’Eugènia i jo miràvem d’incentivar unes relacions socials adequades entre la Terra i la resta de gossos. Li dèiem: “Mira, Terra, un amic”, i si el gos en qüestió es mostrava indiferent davant la sol·lícita insistència del nostre cadell, tibàvem suaument la corda mentre l’animàvem “Tranquil·la, Terra, un altre dia ja et buscarà a tu”. Paraules de confort per tal que no sentís ferida la seva autoestima.

Aquestes trobades i salutacions canines, en general, anaven acompanyades per un intercanvi cordial de paraules entre els humans que contemplàvem, incòmodes, els gossos olorant-se el cul. Per aquest motiu, quan la Terra va saludar a un minúscul yorkshire, no m’estranyà que l’amo em dirigís un comentari. Distret com estava, però, no el vaig entendre i diguem-ne que vaig iniciar la següent conversa amb un servil:

– Perdó?

graham coxon

Graham Coxon: la joia de viure

– Que digo que son mejores que las personas.- Em va repetir un paio amb una semblança força autèntica amb Graham Coxon, amb el complement inclós de les clàssiques ulleres de muntura negra. El seu comentari, és clar, no només es referia a la seva yorkshire i a la meva gossa petanera, sinó a tota la raça canina.
A primer ull, l’amo de la yorkshire feia cara de no haver dormit bé les darreres nits, ni haver trobat el moment per dutxar-se en el darrer mes. Li mancaven un parell de peces a la boca. Com si el guitarrista de Blur necessités una temporada de relax a Proyecto Hombre.

– Sí, es verdad.- Tal com va escriure el gran Kurt Vonnegut: “sabeu què és la veritat? La primera bestiesa que pensa en veu alta el meu veí. Ell diu qualsevol bajanada i jo li contesto: és ben veritat, sí senyor”.

– Son mejores que las personas. – Hi tornà com si aquesta sentència li produís una tristor profunda, una amargor inconsolable, el Graham Coxon de Nou Barris, que davant la meva complaença muda, es va engrescar per encetar una història- El otro día estaba con el perro en la calle. Y me entraron unas ganas de miccionar que no podía ni parpadear. Y me puse detrás de una furgoneta porque, digo yo, no se puede escurrir el bulto cuando la necesidad aprieta, pero no pasa nada cuando uno es discreto, ¿sabes lo que quiero decir? Pues estoy orinando con el perrito al lado, y un señor hijoputa que me ve y me dice que qué hago. Y yo: meando, so julandrón.

– Vaya.

– Y es que, ¿pa’que me dice nada? Que salí ayer del trullo, colega, y llevo un bisturí en el bolsillo, que te abro en canal.

– Hay personas a las que no merece la pena escuchar.- La Terra i la yorkshire seguien delectant-se mútuament amb els nas propi sota la cua de l’altre.

– Y me dice el cabrón: pues a la cárcel tendrías que volver. ¡Después de cinco años lo que me suelta, el hijoputa! Los cinco años que me cayeron comerme, ¡que se los coma otro!

– En fin, hombre, no hay que hacerse mala sangre…- La volubilitat del caràcter barrejada amb l’agressivitat no casen gaire bé. No acabava de veure a aquell jove amb gaires habilitats socials, però qui sòc jo per jutjar ningú?

– Que no es broma, que llevo un bisturí. Mira.- I de la butxaca va treure un petit ganivet que, des de la meva perspectiva, passava més per un pendrive. En aquell instant, la Terra olorà una tifa encara calenta unes passes més enllà, i tirà amb relativa força de mi que, amb el temps just, vaig poder acomiadar-me d’aquell Graham Coxon ex-presidiari i amb ínfules de cirurgià: “Adiós, ¡y suerte!”. Avui en dia, qui més qui menys en va curt, de sort.

Ha provat de fer passejades llargues?

Ha provat de fer passejades llargues?