Teleoperador, el meu amor

Posted on 6 Febrer 2013

4


Per l’amor d’una dona va marxar a viure a ciutat.

La dona li digué: “Pau, no viurem pas només de cardar, a la capital. Hauràs de deixar el teu treball a la cooperativa vitivinícola i buscar una feina d’assalariat a qualsevol lloc. Segur que ja t’ho has rumiat bé?”. En Pau li contestà acaronant els seus llavis amb un petó, per després afegir: “Sempre he volgut viatjar en metro. Per fi ha arribat el dia i l’hora”. I els ulls de la dona il·luminaren la cambra fosca on s’havien enllitat, i tornaren a fer l’amor com dues bèsties vesàniques i malferides.

Els estalvis es van estirar tota la primavera i part de l’estiu, menjant arròs i pollastre dia sí i dia també. Però per fi en Pau trobà una feina: atenció als clients d’una gran multinacional espanyola de la telefonia. Després d’una setmana de formació selectiva i no remunerada, en Pau no estava preparat per comprendre les tarifes dels productes, ni els sis programes informàtics per gestionar les línies dels usuaris, ni els avantatges de la companyia sobre la competència. La dona li digué: “No t’amoïnis, amor, és el teu primer dia. Només és una prova. I n’estic convençuda, la faràs molt bé”. En Pau no ho acabava de veure clar: “Fer-ho bé no m’amoïna. Amb el sou només podrem pagar el lloguer i alguna factura. Com redimonis es suposa que haurem de viure?”.

De camí a la feina, en Pau somreia feliç. Lluny quedava l’horitzó muntanyós del Masroig mentre esperava el metro. Es sentia part d’un tot orgànic, perfectament ajustat.

La primera trucada fou ben fàcil. Una senyora gran que havia oblidat el seu PIN. Bufar i fer ampolles. La senyora es va desfer en agraïments cap en Pau. Al noi li agradava el tracte amb la gent, tenia vocació de servei, i si bé fer-ho a través del telefon li resultava una mica incòmode, pensà que no estava gens malament. En Pau pretenia que la conversa telefònica no li restés ni un xic d’humanitat. Per això, els hi pensava dir a tots els clients que tinguessin alguna incidència que ell mateix s’ocuparia de fer un seguiment personalitzat a cada cas. En Pau seria la veu càlida i humana d’una multinacional sense cor.

La segona trucada va ser a càrrec d’un tal Joan.

"En què el podrem ajudar?"

“En què el podrem ajudar?”

“Si no em doneu un Iphone 5, marxo”.
“Bé, amb els punts que vostè disposa l’Iphone 5, li queda per 600 euros”.
“Duc amb vosaltres tota la vida! Més de 20 anys! I quan us demano un Iphone 5 em dieu que pagui 600 euros? Sou uns lladres, uns poca-vergonya!”.
“Me’n faig càrrec que el preu d’aquest telefon és força elevat: pràcticament és el que guanyo en un mes. Moltes famílies viuen amb menys del que val aquest Iphone 5. Tanmateix, si el que vol és un mòbil amb internet, n’hi ha d’altres amb un preu molt més econòmic”.
“Però vull un Iphone 5!”.
“I jo el felicito pel seu bon gust. Però potser el problema rau en que no se’l pot pagar, oi? Per què necessita tan urgentment un Iphone 5? Per feina?”.
“No, no treballo amb el mòbil, jo.”
“Aleshores?”.
“Tots els meus amics en tenen un”.
“Ah, clar. Ha pensat que, tal vegada, els seus amics sí que se’l poden pagar, un Iphone 5? No li sembla que està sent víctima passiva d’una moda? Dit d’una altra manera, respongui’m una pregunta: ha sentit parlar mai del fetitxisme de la mercaderia?
“No”
“Si em permet que l’assessori, li diré que sembla més preocupat per ser admès en el seu grup d’amistats que no pas per adquirir un Iphone 5. I si l’encerto, caldria que es plantegés una qüestió més cabdal: li cal tenir un Iphone per guanyar-se l’estima i el respecte dels seus amics? Si fos així, l’aconsello que faci un canvi a la seva vida. L’Iphone 5 no solucionarà el seu veritable problema de fons, ni li proporcionarà les qualitats que li manquen”
“Vull parlar amb el teu responsable!”.

Després d’un grapat de trucades de clients empipats com gossos afamats, li arribà el torn a un tal Josep Antoni:

“Per fi parlo amb un d’aquí! Ja n’estava fart, dels panchitos”.

“Perdoni, no l’entenc”.

Teleoperadora 100% d'aquí

Teleoperadora 100% d’aquí? o de més enllà?

“El què no entens?”.
“Panchitos”.
“Vull dir els sudaques, els chamaquitos, els machupichu…”.
“Em sembla entendre que fa ús d’un to ofensiu per referir-se als indígenes de Llatinoamèrica, és correcte?”.
“A veure, que jo no sóc racista…”.
“Jo tampoc no ho sóc pas, i no penso tenir tractes amb algú que fa un ús racista del llenguatge per referir-se a treballadors, ben segurament encara més explotats que jo i que miren de fer la seva feina en unes condicions laborals pèssimes. Per tant, li prego que rectifiqui la seva terminologia xenòfoba”.
“No ho penso fer, que t’has tornat boig?”.
“Gràcies per la seva trucada. Quan aprengui valors humans, si no es mor abans, torni a trucar, escòria racista”.

Després de bregar amb un centenar de trucades, en Pau féu els cinc minuts de descans visual. Anà a fer una cigarreta i s’apropà a un grup de tres companys. Els hi preguntà si era normal que la gent que trucava fos tan torracollons, maleducada i capritxosa com ell s’havia trobat. “I tant! Pensa que la gent satisfeta no et trucarà per dir-te: Ei, que la meva factura està correcta, l’entenc sense problemes. I el servei és genial. Gràcies, bona feina!”, li respongué sardònic un. I una dona rematà: “A més, la gent per telefon es transforma. Ningú no entra en una botiga fotent crits. El prendrien per un busca-raons malcarat. Però ja t’acostumaràs”.

En tornar al seu ordinador, la primera trucada fou la d’una dona anomenada Victòria. La clienta volia reclamar un import de la seva factura. En Pau estudià el concepte, comprovà que s’havia fet el consum i, per tant, en aquella ocasió, va concloure que la reclamació no era procedent. I li explicà els motius a la Victòria.
“Són els meus diners. Si ho vaig fer per error, no m’ho hauríeu de cobrar”.
“Dispensi, Victòria: imagini’s que, a casa seva, es deixa l’aixeta oberta i se’n va a treballar. Vuit hores després torna a casa i se n’adona del seu descuit. Li reclamaria a la companyia de l’aigua que no li facturi un consum, només perquè vostè el va fer per error?”.
“A mi no em vinguis amb punyetes, maco. Vull els meus diners”.
“Sigui raonable, Victòria, ja li he explicat perquè no procedeix”.
“Fes-te fotre, imbècil! Segur que tens molts estudis i estàs en una feina de merda, vés-te’n a l’infern!”. Adéu, Victòria, adéu… Passi-ho bé!

De cada vint trucades, una era d’un client agradable i educat, per dinou de persones enfurismades que es consideraven estafades o que demanaven la lluna en un cove per “haver estat amb vosaltres tota la vida”, com si fossin de la família. No era aquella una contradicció en una economia de lliure mercat? Tal vegada no. Aviat en Pau va veure clar que ell només era una baula minúscula a l’engranatge gegantí d’una multinacional. La clientela exigia un tracte personal a un monstre forassenyat que només entenia de beneficis.

Un nou client, en Carles, hi tornà amb la suposada familiaritat.
“No comprenc com a mi no em regaleu mai res, i en canvi teniu a sou a una colla de lladres imputats per enfonsar bancs i per defraudar a la hisenda pública!”.
“Carles, més estrany és que el cap d’estat vingui imposat pel semen i la sang dels Borbons, no troba?”.

Poc abans de concloure aquella jornada laboral, en Pau rebé una visita inesperada: un noi amb aspecte de monitor de gimnàs va seure al seu costat i es presentà:
“Sóc en Jaume, formador de la companyia. T’he estat escoltat i vinc a passar-te els resultats de l’auditoria”.
“Com que m’has escoltat? En secret i sense avisar? No és una mica lleig això d’escoltar converses alienes?”.
“La companyia té mecanismes de control, i un d’ells són les auditories. És per valorar la qualitat del servei”.
“Això em sembla comprensible, però no seria més lògic que m’ho fessis saber abans i no després de la trucada? Així no quedaríeu com un espieta, no trobes?”.

Després d’aquell dia, en vingueren molts més. En Pau aprengué a odiar el metro, i d’aquesta manera el somriure beatífic del seu primer cop va desaparèixer sense deixar rastre, com si mai no hagués existit, de tal manera que la cara moixa i l’actitud abatuda d’en Pau ja no es distingia per res de la resta de persones que viatjaven amb ell al transport suburbà. Ja no es sentia part d’un tot orgànic perfectament ajustat, sinó més aviat com un hàmster en una roda que no pot deixar de córrer. Hi va haver un temps que en Pau fou co-propietari de la seva feina i dels guanys per ell produïts, però s’havia transformat en un mercenari al servei de tot allò que menyspreava. Ja no cardava com una bèstia, i els ulls de la dona amb que dormia ja no brillaven mai, sempre es tancaven abans que la llum de la tauleta de nit.