Els llibres a Madrid: una entrada com n’hi ha un grapat a la xarxa.

Posted on 17 Març 2013

1


A la motxilla amb què vaig arribar a la capital de l’estat espanyol (d’ara en endavant, Madrid), només hi duia dos llibres:

Manuel de Pedrolo, segarrenc

Manuel de Pedrolo, segarrenc

“Trajecte final”, de Manuel de Pedrolo, i “Llenos de vida”, de John Fante. El llibre de l’autor segarrenc és un recull de set relats curts sobre ciència-ficció, imaginatius, especulatius, amb un toc familiar que m’eriçava el cabell: un protagonista que fuig i s’amaga a Sant Adrià de Besós és algú que podria ser jo. M’agraden els relats curts ben escrits, que no tenen presa ni els llegeixes esperant un cop amagat. Per altra banda, quin vocabulari, Manuel! Quina cura del català! En resum, un llibre recomanable per passar una estona “fetén”.

I l’altre llibre, “Llenos de Vida”, és, diguem-ne, com sortir de canyes amb molta empenta i tornar-se’n a casa després de prendre’s només una. John Fante, fill d’immigrants italians, va treballar com a guionista a Hollywood, en aquella època daurada en què els guionistes hi treballaven, a la Meca del Cinema. Com a novel·lista, però, es va haver de morir primer per a que després el seu nom comencés a ser reconegut. I ara no ho puc pas assegurar del cert, però diria que Charles Bukowski va contribuir a rescatar el nom de John Fante de l’oblit, en parlar positivament del llibre “Pregúntale al polvo”. A “Llenos de vida”, Fante ens narra el període d’embaràs de la seva dona i la seva conversió al catolicisme, la il·lusió i la por per l’arribada del primer fill, la relació amb uns pares italians que ja no hi són a temps d’assumir el somni americà,… Una obra lleugera per a un dia d’aquells que la mandra ens lliga de mans i peus per tal que no puguem fer-hi res.

Un cop llegits aquests dos llibres, en vaig trobar d’altres del meu interès a les prestatgeries de la casa que m’ha aixoplugat des que he arribat a Madrid. Títols molt recomenables: “El gran golpe” de Dashiell Hammet, “La coartada perfecta” de Patricia Highsmith (brutal el seu relat “Sauce for the goose”!), “Historias de política ficción” de Vázquez Montalbán formen els llibres de novel·la negra que he gaudit els darrers dies, a banda d’un altre llibre que, com el de Manuel de Pedrolo, presenta uns relats curts de narrativa especulativa: “Relatos de robots”, d’Isaac Asimov (certament, aquesta obra no la recomano amb gaire èmfasi, més que res perquè no sóc cap entusiasta del gènere).

Per cert, obro un parèntesi: un dia, mirant La 2, em vaig ensopegar amb un reportatge hagiogràfic sobre Manuel Vázquez Montalbán. El reportatge no era gaire interessant perquè era la gent del seu voltant qui parlava d’ell, quan seria més interessant escoltar què deia en Vázquez Montalbán sobre el món. Tot i així, van rescatar un tall televisiu on el propi Vázquez Montalbán venia a dir que, en condicions normals, ell hauria d’escriure en llengua catalana i que era conscient d’aquesta anomalia. Tanco parèntesi.

Manolo Vázquez Montalbán

Manolo Vázquez Montalbán

Passejant per Malasaña, he ampliat la meva petita biblioteca mòbil a Madrid: com a Barcelona (i com a molts altres llocs del món), hi ha llibreries on es venen llibres per 1 euro, i si t’enduus cinc, només pagues 4 euros; ofertes golafres d’aquesta mena, massa temptadora per a gent com jo. En una d’aquestes ocasions, vaig adquirir “Asesinato en el Comité Central” i “Mis almuerzos con personas inquietantes”, ambdós de Váquez Montalbán, a més d’una altra novel·la negra: “Retrato de familia con muerta”, de l’argentí Raúl Argemí.

Respecte al llibre d’entrevistes de Vázquez Montalbán, sorprèn el tracte entre el periodista i Fraga Iribarne, que és un dels personatges a qui entrevista. M’havia fet a la idea d’un Vázquez Montalbán obscur, rancuniós, mesquí, per culpa del llibre “Los setenta a destajo”, de Pepe Ribas. Ara, però, aquesta imatge negativa ha quedat malmesa. I això, paradoxalment, és terrible per Vázquez Montalbán: el seu tracte amb Fraga és força cordial, o a mi m’ho ha semblat

Per últim, en una altra tarda de passejades per Malasaña, vaig adquirir una petita i estranya joia: “La moral anarquista”,  de Pedro (sic) Kropotkin editada l’any 1977 per la PEQUEÑA BIBLIOTECA CALAMVS SCRIPTORIVS, entre Barcelona i Palma de Mallorca. Destacava a l’aparador d’ Arrebato Libros, al carrer de La Palma, una simpàtica llibreria per perdre’s una llarga estona. A banda del valor econòmic que en pugui tenir, que no penso que sigui gens elevat, llegir Kropotkin sempre reconforta l’esperit, edifica l’ànim, desperta la raó i aguditza l’enginy. No cal recordar que La Fleca es diu així per Kropotkin i la seva conquesta del pa.

La moral anarquista

La moral anarquista

Posted in: La Fleca