Carretera Negra de Roquetes (I)

Posted on 4 Abril 2013

3


Il·lustració: Kozmica Mente

"...va ser una pista molt celebrada i objecte de gresca entre els oficials i agents, perquè la mida del penis en qüestió va ser jutjada d'escàndol..."

“…va ser una pista molt celebrada i objecte de gresca entre els oficials i agents, perquè la mida del penis en qüestió va ser jutjada d’escàndol…”

I

La possessió més valuosa d’un home mort

Tot just feia deu dies que m’havia incorporat a la Comissaria General d’Investigació Criminal, en concret a la Unitat d’Homicidis, quan un jubilat va descobrir el cos. La causa de la mort havia estat un tret per arma de foc. La troballa fou feta en un terreny rost, cobert de matolls i pins, a tocar de la Font de Santa Eulàlia, en una drecera entre el camí de les Aigües i la carretera Alta de Roquetes. La font de Santa Eulàlia batejava una breu i bucòlica clariana que representava un indret prou adient per reprendre forces durant les passejades per la muntanya, beure-hi de la seva font i berenar uns sandvitxos de pernil dolç i formatge, per posar un cas.

El jubilat, veí del barri de Canyelles, s’entretenia cercant pel sotabosc espàrrecs bladers i pinyons. Però aquell matí el que trobà fou una altra cosa: un cos en avançat estat de descomposició, mig amagat, sense cura ni traça, com si, per l’assassí (o assassins), ocultar el cadàver fos una tasca incòmoda, desagradable, que no hagués de ser reconeguda per ningú, menys encara per l’objecte de l’enterrament. Aquesta mena de procedir, tan poc exigent, ens va fer suposar que allò no era obra d’un professional que s’estimés la seva feina. No obstant aquesta primera valoració, calia reconèixer la inventiva detallista de l’homicida (o homicides) per dificultar la identificació: la cara del mort havia estat ruixada amb salsa barbacoa, convocant amb el seu poderós aroma a un exèrcit de formigues, alimanyes, gossos i porcs senglars, que havien deixat el cadàver amb un aspecte similar al d’un plat d’escalivada.

A les butxaques del pantaló, però, el difunt guardava un paper escrit a mà: era un eix de coordenades amb els noms de dos carrers del barri de Roquetes al districte de Nou Barris, relativament propers a l’escenari del crim: el carrer d’Alcàntara i de Rodrigo Caro. Semblava una nota per no oblidar el lloc d’una cita. Bo i tot, era massa poc per començar la investigació, i l’inspector en cap, el senyor Josep Maria Camps, ja pensava deixar córrer aquesta història quan una trucada del forense ens va tornar a posar sobre una pista: el difunt amagava un tatuatge al penis on es llegia: “PROPIEDAD DE DOÑA ZURIÑE ABADIANOBEASKOA GOITIZURRAMENDI, DIRECTORA DE RELACIONES LABORALES DE HEEREMAN SERVICIOS OUTSOURCING S.L. CONTACTO: ZURIÑE@HEEREMAN.NET. TODOS LOS DERECHOS RESERVADOS”. Per descomptat, va ser una pista molt celebrada i objecte de gresca entre els oficials i agents, perquè la mida del penis en qüestió va ser jutjada d’escàndol.

No resultà gaire complicat localitzar una Zuriñe Abadianobeaskoa Goitizurramendi a Barcelona. La senyora residia a la Plaça Molina, a l’altra punta de la ciutat, com si diguéssim en un altre planeta. Abans de visitar-la, l’inspector Camps i jo vam anar a treure el cap a l’adreça que la nota del difunt recollia per si hi havia res d’interès, i de passada, prendre’ns un cafè.

El punt exacte on els carrers d’Alcàntara i de Rodrigo Caro es creuaven era un mirador amb vistes sobre la ciutat, que comptava amb la futurista presència d’un ascensor per tal d’estalviar als veïns (no era precisament un mirador d’interès turístic) el centenar d’esglaons que els separaven de la civilització urbana. L’inspector Camps fumava mirant-s’ho tot rere les ulleres de sol, sense badar boca, mentre jo amagava les mans glaçades dins les butxaques. Era un indret força decebedor: no es veia cap bar on prendre’s un trist cafè. De cop, des d’una casa propera, un gall féu el seu cocorococ. Eren les onze del matí. Després de sentir el gall, l’horitzó, o skyline de Barcelona, prengué un posat irreal, fictici, un escenari errat, o més aviat, la impossible compenetració entre dos elements que mai es poden superposar en un mateix plànol: un guió de Ken Loach dirigit per Pedro Almodóvar, Lionel Messi llepant amorosament les cuixes prodigioses i depilades de Cristiano Ronaldo, o qualsevol altra idea d’aquelles que provoquen malastrugança només de rumiar-hi. Per si no n’hi hagués prou, un jove d’uns vint anys creuà davant nostre pedalejant un monocicle com si s’hagués escapat de l’escola d’un circ.

A dos quarts d’una érem a la Plaça Molina, al cor de la civilització triomfant. La senyora Abadianobeaskoa no seria a casa fins passades les cinc de la tarda, segons ens informà una assistenta. Hi vam tornar a l’hora assenyalada. La senyora Abadianobeaskoa ens rebé asseguda al sofà. Era una dona d’uns trenta-cinc anys, alta, prima, de cabellera morena i amb un cutis lluent; d’una bellesa quirúrgica, si bé pel meu gust s’evidenciava massa que era obra d’un cirurgià prerafaelista. Tenia un posat d’impaciència irritada, com acostumen a mostrar les persones amb diners quan no controlen una situació i han de tractar amb gent que consideren inferior. Tot i així, la senyora Abadianobeaskoa va ser exquisidament educada.

– Poden seure, senyors. Ja em diran en què els puc servir.- ens digué. Jo ja anava a prendre seient en una butaca de cuir negre, quan l’inspector replicà:

– No, gràcies, estem bé dempeus. A més, serà una visita molt breu.- I sense transició, prengué el to inquisitiu propi d’aquestes situacions:- No ha trobat a faltar res en els darrers dies? Alguna cosa de la seva propietat?

– Com ara?

– Com ara un penis.

– Inspector, si és un acudit, li diré que és de molt mal gust. No em cal tenir-ne cap en propietat, de penis. Si en volgués un per fer passar l’estona, no m’hi faltarien proveïdors que me’n facilitarien encantats a canvi de no res.- I com si mirés d’arreglar un descuit- Sense comptar que el meu marit no és cap esguerrat.

– Doncs hem trobat una cigala amb una llegenda que indica ben a les clares que vostè és la propietària en usdefruit.- I afegí, com qui no vol la cosa:- Evidentment, no estem aquí per informar-la que hem recuperat el seu penis: poc servei en podria treure, endollat com està a un cadàver.

La cara de la senyora va romandre immutable, no tant per la sang freda com per l’efecte del bòtox. Però es diria que va patir una commoció interna que la va fer emmudir durant tres llargs segons, després dels qual remugà feblement un nom, com si es tractés d’una maledicció molt antiga i usada que gairebé hagués oblidat: “Jürgen Neunstadtteilen”. El vaig escriure ràpidament en el meu bloc de notes.

– Parli’ns del senyor Neunstadtteilen, si us plau-, li demanà l’inspector Camps.

– Sóc una dona casada, respectada al cercle social de la gent poderosa i benestant de Barcelona. Si res arribés a la premsa…. Seria un escàndol, la meva fi! Si us plau, doni’m garanties que res no sortirà d’aquí!

– Li dono la meva paraula d’honor a canvi que ens ensenyi un pit- li proposà l’inspector Camps amb un mig somriure.

– Dispensi?

– Que comenci a cantar ja, collons, que avui hi ha partit de Champions i no disposem de tota la tarda.

Continuarà…

Posted in: relat