Carretera Negra de Roquetes (II)

Posted on 11 Abril 2013

2


Il·lustració: Kozmica Mente

“…aquelles perles, totes i cadascuna de les esferes blanques i lluents, amagaven en el seu interior la clau desconeguda per als somnis i anhels de moltes vides…”

II

Tot és mentida…, excepte algunes coses

La brutalitat grollera i la descarada menyspreança de l’inspector Camps van despullar la senyora Abadianobeaskoa, que va perdre l’arrogància de dama de l’alta societat transformant-se en la nena malcriada que mai no havia deixat de ser. El seu relat fou concís, però tant a l’inspector Camps com a mi alguns punts de la seva història ens van semblar deliberadament foscos.

Set anys enrere la senyora Abadianobeaskoa residia a la Costa del Sol, en concret a Puerto Banús, on va conèixer a Jürgen Neunstadtteilen. Ella treballava de secretària de relacions laborals en un hotel de cinc estrelles on ell es guanyava la vida arreglant nyaps. Mai no intercanviaren una paraula dins el complex hoteler.

Però una nit de maig van coincidir prenent una copa en una sala de ball que freqüentava la jet-set, i sense la roba de treball, ell li resultà tan magnètic, tan animal… Desprenia un vigor de mascle que la jove Abadianobeaskoa no havia olorat en sa vida. Vibrava tota ella només d’ensumar la seva presència! A més, l’home era hàbil amb les paraules, tan seductor que semblava un polític en plena campanya electoral: posseïa un esperit ambiciós, somiava amb el poder i el reconeixement públic, i sempre repetia la mateixa consigna: “El tiempo juega de mi parte, nena”. Ella no va tenir cap idea més brillant que, aprofitant que en Jürgen parlava cinc idiomes, promocionar-lo d’home de manteniment a adjunt de relacions laborals. En Jürgen havia nascut a Berlín est, i havia estudiat Ciències Polítiques, Sociologia o alguna altra matèria destinada a omplir la cua de l’atur.

Mantenien d’amagat la seva relació afectivo-passional. Un parell d’anys després, com un tàndem directora i adjunt, van passar a treballar a Heereman Servicios de Outsourcing S.L, amb seu a la Diagonal de Barcelona. Ella es casà amb un prohom català que gaudia de línia directa amb les famílies més poderoses de Catalunya i de la resta de l’estat. Tot rutllava, fins que un mal dia en Jürgen li va confessar: “Nena, te amo. Ya me has robado el corazón, pero la polla te la regalo: es toda tuya”. Empipada perquè l’amor no hi jugava res als seus càlculs, li va preguntar si s’havia begut l’enteniment, ell li va dir que no, que en tot cas se l’hauria begut per haver-se tatuat al penis el que justament ara li havia dit, i ella li contestà que no el volia veure més, que ja podia tocar el dos, que estava acomiadat, que en definitiva aquella història impossible s’havia resolt com només es podia resoldre… Uns dies després d’aquesta conversa, i tot segons la versió de la senyora Abadianobeaskoa, va rebre una trucada del seu ex amant. La darrera vegada que havia parlat amb ell.

– I què li va comunicar, en aquella trucada?-, demanà l’inspector Camps.

– Em va amenaçar…- La senyora Abadianobeaskoa parlava entre sanglots, però cap llàgrima relliscà per les seves galtes d’orfebreria artesanal- Em va dir que tenia un munt de dades emmagatzemades que provaven irregularitats fiscals comeses pels clients a qui Hereeman prestava servei. Però tot era mentida! Tot mentida…, excepte algunes coses. Li vaig dir: “Mai no podràs demostrar res!”.

– Quina mena de clients contractaven els serveis de Hereeman?- vaig preguntar jo.

– Són la gent que realment mou les cireres, sap? Els peixos grossos.- La senyora Abadianobeaskoa acaronava les perles del seu collar. Aquelles perles, totes i cadascuna de les esferes blanques i lluents, amagaven en el seu interior la clau desconeguda per als somnis i anhels de moltes vides: la matrícula universitària dels nens, la pròtesi de l’avi, un viatge arreu del món, liquidar la hipoteca de la casa, el tractament a Houston… El coll de la dona, tibant i llis com el d’un maniquí, era el lloc adient per arreplegar la realització de tants desitjos. Lluny de mostrar-se atabalada per un collar tan car, la senyora Abadianobeaskoa l’acariciava com si es tractés d’un gatet. Finalment, la mirada interrogativa de l’inspector va fer ponderar a la senyora si no s’estava ficant de peus a la galleda, però afegí:- En aquell temps treballàvem per a dos ex primers ministres espanyols i un ex president de la Generalitat, una infanta, quatre bisbes, un magnat rus, tres constructors immobiliaris, una dotzena d’ajuntaments, dos directors de diaris, sis futbolistes campions del món, un sindicat majoritari i gairebé tots els partits polítics amb representació al Congrés dels diputats.

– Quant fa, d’aquell temps?

– Un parell d’anys.

Un cop fora del dúplex de la senyora Abadianobeaskoa, l’inspector Camps s’encengué una cigarreta, em fità per sobre les ulleres de sol i em digué mastegant les paraules: “Aquest cas s’està tornant un gran cas. No m’agrada, nano”. El meu mòbil sonà: era una trucada des de comissaria. Havien identificat a Jürgen Neunstadtteilen. Segons constava als arxius de la Interpol, en Jürgen era un apàtrida alemany que comptava amb una llista interminable de noms falsos: Josep Lluís Vázquez, Ferran Fernán, Alfred Landa,… També havien descobert un domicili: al carrer Góngora, al barri de Verdum, mig peu fora de la civilització triomfant.

Avui no veuré el partit de Champions, cagun la sang dels capellans”, blasfemà l’inspector Camps, de tornada a Nou Barris.

En el capítol anterior:

kozmica mente

La possessió més valuosa d’un home mort

Posted in: relat