Carretera negra de Roquetes (III)

Posted on 27 Abril 2013

1


Il·lustració: Kozmica Mente

...I del mandatari devia de ser la dedicatòria, on es llegia: “Camarada Jürgen, ¡que el éxito nos sea propicio en la Misión Vuelvan Caras! ¡Revolución o barbárie! Comandante Hugo Chávez”.

…I del mandatari devia de ser la dedicatòria, on es llegia: “Camarada Jürgen, ¡que el éxito nos sea propicio en la Misión Vuelvan Caras! ¡Revolución o barbárie! Comandante Hugo Chávez”.

III

Jürgen Neunstadtteilen, veí de Nou Barris

En arribar al carrer Góngora ja era fosc. La via era plena de negocis amb les persianes tancades d’on penjaven els rètols de “Es lloga” i “Es ven”. Davant el solar d’un edifici en runes que ensenyava com cicatrius les rajoles del que algun dia va ser una cuina, tres gitanos i dos paios feien petar la xerrada sota la llum d’un fanal.

Vam forçar la porta del pis on residia la víctima d’una història cada cop més enrevessada. L’apartament era una planta baixa, una cofurna mal ventilada amb el sostre bufat per la humitat. L’aspecte de l’habitatge no hagués estat pitjor si cent búfals en estampida haguessin pres una drecera que creués el pis de bat a bat. Vam remoure els calaixos i les piles de papers que s’amuntegaven sobre una tauleta i algunes cadires, per si encertàvem de trobar quelcom rellevant.

Del terra, entre la paperassa, vaig rescatar una fotografia amb dedicatòria inclosa, que l’inspector i jo coincidirem de jutjar ben curiosa: a la instantània dues persones somreien. Una d’elles devia de ser el finat de la nostra investigació: per la complexió física, robusta, ulleres de conxa pròpies d’intel·lectual esquerranòs, d’un metre vuitanta i barba rossa d’origen nòrdic. I l’altra era sens dubte el president de la República Bolivariana de Veneçuela, el comandant Hugo Chávez. I del mandatari devia de ser la dedicatòria, on es llegia: “Camarada Jürgen, ¡que el éxito nos sea propicio en la Misión Vuelvan Caras! ¡Revolución o barbárie! Comandante Hugo Chávez”. Per tot comentari, l’inspector Camps va compartir una greu reflexió: “Nou Barris és el cor de la bèstia. Aquest és el camp de batalla, no en tinguis dubte, fill. Els enemics de la llibertat! Piquets els dies de vaga general. Proclames republicanes. Casals plens de marxistes, kropotkinistes i separatistes, tots plegats i del bracet, planificant la propera acció subversiva. Ocupació d’edificis. Atacs contra la seguretat jurídica. Comitès de suport a Nicaragua, a Palestina o a Líbia, que m’és ben igual. Talls a la ronda per protestar vés a saber per quina raó… I ara, el que li faltava: connexions amb la revolució bolivariana. Cal prendre foc al cor de la bèstia i no mirar enrere!”.

En aquell precís moment, la porta del carrer s’obrí, i tan gran fou la nostra sorpresa com la de l’individu que l’havia obert, un cop ens va descobrir drets al mig del minúscul saló. “Hostias, ¡los maderos!”, exclamà l’intrús, i va girar cua cercant la sortida, però jo ja havia saltat sobre seu tan ràpidament com un capellà en veure un marrec de sis anys.

– ¡Que yo no he hecho nada, joder! ¡Que yo venía a regar las plantas!- L’havia fet presoner alhora que li aplicava una tècnica anomenada ‘brutalitat policial”: vinga clatellot, entoma’t patacada, empassa’t cop de peu a les costelles…

– Qui ets? Vas matar tu a en Jürgen?- Precipitació de policia novell, ho reconec, però… i si a voltes funciona que algú confessa sota una pluja de mastegots? En aquests casos, quina de feinada, que ens estalviaríem!

– Pero pavo, ¿qué ladras? ¡Que yo no he dejao seco nunca a nadie, lo juro!

L’inspector Camps em manà de deixar-lo estar. S’apropà al noi, que de prop aparentava uns vint anys, amb aspecte de no haver començat la ESO, pentinat al raspall, magre, cara de rata, una orella plena d’arracades daurades. Era un pispa de curta volada, un bandarra amb una esperança de vida inferior a la pròpia de l’Edat Mitjana. L’inspector, a la gatzoneta, li escopí a un pam de la cara:

– Si no vols que et trenquem les cames, més val que ens expliquis què fots aquí i de què coneixes al paio que hi vivia.

– ¡Que es mi colega, el Xavi, lo juro!

– Com es deia de cognom, el Xavi?

– ¡Ni puta idea! -Un altra puntada a les costelles.- ¡Ay, cabrón! Menudo percal… Creo que Bardem, o algo así,… De verdad que no lo sé, lo juro,…

– On us vau conèixer?

– En el campo de la Montañesa… Un pavo muy entendío, el Xavi, sabe un huevo de furbol… Me empezó a pillar grifa, y alguna baza nos apalancábamos en su queli cuadrándonos un troncho. O veíamos al Barça en la bodega Eduardo, o quedábamos pal vermú los domingos en Casa Tío Pepe…

– I de què enraonàveu?

– De mazo de cosas, tío. De la vida, ¿de qué vamos a largar? De la puta crisis y de lo chunga que está la movida de la guita.

– I ell, què en pensava?

– Lo que al pollo le chanaba era el politiqueo. Siempre estaba zurrando la badana con que los que llevan el cotarro putean a los currelas porque nadie va a sus quelis a jiñarse en sus muertos y a darles un par de mecos, placa-placa. Que si no, cagando hostias se lo pensarían dos veces antes de joderle la vida a la peña.- I com si el que acabava d’enunciar fos d’una complicitat massa elaborada, digué:- O algo así, tío, yo paso de esas ralladas. Yo sólo paraba con él para pulir y tomarnos unas birras, que la cosa está mu’malita y hay que cuidar a la clientela…

L’inspector es va treure les ulleres de sol, deixà escapar un sospir, no sabria aclarir si d’alleujament o d’enuig, mirà per sobre de les seves espatlles, tornà a clavar la mirada sobre el pispa, i li preguntà:

– On és la bodega Eduardo?

En els capítols anteriors:

I - La possessió més valuosa d’un home mort

I – La possessió més valuosa d’un home mort

II – Tot és mentida…, excepte algunes coses

Posted in: relat