Carretera Negra de Roquetes (i final)

Posted on 5 Mai 2013

0


Il·lustracions: Kozmica Mente

"- A punt de jubilar-se? Però si li deuen quedar quinze anys, tirant curt! - Divuit anys. I què?"

“- A punt de jubilar-se? Però si li deuen quedar quinze anys, tirant curt!
– Divuit anys. I què?”

IV

Les derrotes a la Bodega Eduardo

també fan mal…

Des del carrer, la bodega semblava buida. Però a la sala interior, els crits i el fum omplien l’ambient. El Barça jugava contra un equip italià, i perdia dos a zero. L’inspector Camps, a partir de la segona Moritz, m’explicà que ell era profundament anticulè. No que fos del Madrid o de l’Espanyol o de cap altre equip. Deia que la vida als marges, sempre que sigui amb mesura, proporciona una saviesa molt útil, i que la condició antibarcelonista li facilitava aquesta visió privilegiada, de pertinença renegada. Pel que em va dir, sempre es mirava els partits del Barça tot esperant la derrota blau-grana. Un exercici antropològic. Com en els darrers anys el Barça gairebé guanyava tot el que jugava, també em va alliçonar sobre com d’imbècil és la gent, perquè de la derrota sempre s’extraurien conclusions més interessants, a més d’un sentiment edificant que va titllar de “gairebé religiós i profundament nostrat”. Els valors de la victòria són caducs, enganyosos, però la derrota sempre torna: és una possibilitat recurrent; de fet, la darrera possibilitat. Segons l’inspector, l’afany per les victòries era un exemple de com la societat encarava de forma fatal els problemes més cabdals de l’existència.

Jo me l’escoltava sense badar boca, però el cert és que no em vaig poder estar de fer-li la pregunta:

– Inspector…- vaig començar.

– No cardis, nano, diga’m Josep Maria, que no estem de servei.

– Josep Maria, què en pensa, del cas?

– Penso que l’hem de deixar córrer. Direm que va ser un atrac, i a girar full. La vida continua, fill.

– No ho diu de debò, oi?

– Mira, noi, tu acabes de començar en això, veuràs molta merda i serà cosa teva tacar-te les mans o no. Però jo estic a punt de jubilar-me i no vull veure’m embolicat en casos d’alt voltatge.

– A punt de jubilar-se? Però si li deuen quedar quinze anys, tirant curt!

– Divuit anys. I què?- I després de fer un glop a la cervesa, sentencià mentre manegava el seu mòbil intel·ligent- Qui dia passa, any empeny, fill.

Me’l vaig mirar sense dir res. Sense comprendre la jugada. L’equip italià va aconseguir un tercer gol, i el local s’omplí de renecs que haguessin fet pujar els colors al mateix diable. A la pantalla del televisor Valdés esbroncava Mascherano com si el Jefecito, malgrat haver comés un error imperdonable, encara fos una persona de fiar. “Tu no, Javier, tu no”. Valdés devia de creure en les trajectòries personals i en les segones oportunitats. Vaig pensar que l’ambient de la bodega havia de ser espectacular amb les victòries blau-granes. L’inspector, en canvi, somreia complagut davant la decepció col·lectiva.

– No hauríem d’investigar per enxampar a l’assassí? No és el nostre ofici?

– El nostre ofici, dius? El nostre ofici és engarjolar al marit que li clava quaranta punyalades a la seva dona, al desgraciat que liquida a un veí per escoltar la música a tot volum… El nostre ofici… Has vist moltes pel·lícules, diria jo.- Aixecà el braç per demanar una altra birra al cambrer que voltava per les taules-. Tu en vols una altra?- Vaig fer que no amb el cap.

– Mira nano, per molt dropo que siguis, ja hauràs entès quina peça era el mort: un apàtrida…, Per l’amor de Déu, quina mena de malparit cal ser per renunciar a la pàtria que t’ha vist néixer? Ni els russos, no ho feien! -Em mirà com si aquella qüestió superés de lluny la seva comprensió: era la cara d’algú que veu la seva fe amenaçada per un món mesquí i barroer que es caga per plaer sobre els valors més sagrats de la gent honesta- Tant és, un maleït apàtrida que s’en va anar a una república cocotera a col·laborar en els plans d’un govern comunista, que en arribar a Espanya es dedicà a fer el trepa i el llepafigues defugint l’autèntica recompensa del treball, que és la feina ben feta. I que un cop va començar a veure satisfeta la seva ambició s’enamorà com un galifardeu d’una dona que mai no podria posseir. I si tot plegat no fos prou, es tatuà en nom d’aquest amor forassenyat la renúncia a la possessió que més valuosa li ha de ser a tot cristià… Sense esmentar el motiu pel qual el van matar: per esdevenir un xantatgista, que és el terrorisme dels covards.

– M’està dient que el crim ha de quedar impune?

– Si una persona anònima, treballadora, fos objecte d’un xantatge fins al punt d’ensorrar la seva vida familiar i la seva imatge pública, no convindríem que l’assassinat es trobaria més que justificat? Doncs per què no ho hauria d’estar, quan les víctimes del xantatge són les persones que mouen la vida econòmica de tot un país? Això no és can seixanta, aquí encara s’entreveu un ordre moral, collons! Qui sap si la mort d’aquest malparit no ha salvat moltes altres vides. Diria fins i tot que els serveis d’intel·ligència poden ser-hi al darrere… I si no, tant és: acceptant la hipòtesi impensable de disposar de la llista de personalitats extorsionades, cap d’elles haurà comés la fotesa de vincular-se directament amb un crim. Totes elles tindran una coartada plausible. I haurem perdut el temps per no res.

Era evident que l’inspector Camps semblava gaudir de la derrota, inclosa la pròpia. Un cop acabat el partit, la bodega es va buidar en un tancar i obrir d’ulls. Cares llargues desfilaven engolides per la nit, orfes inconsolables de la gran cita europea del futbol. Em vaig acomiadar de l’inspector, que contemplava amb la satisfacció del botxí vocacional la processó de culers moixos i emprenyats.

El meu cap bullia ple d’interrogants i em calia caminar per no perdre el rumb. Però mai no he estat cap amant de les passejades, i en arribar a l’estació de metro de Via Júlia vaig rumiar si em convenia més prendre la línia 4 i després fer el canvi a Maragall, o bé esperar el 50 i baixar-me a Virrei Amat per agafar la línia 5.

I aleshores va ocórrer una cosa realment interessant: la senyora Abadianobeaskoa va aparèixer per les escales del metro i s’adreçà per Joaquim Valls. No em vaig estar de desfer el camí i seguir-la: què feia una dama high class en un barri low cost com Prosperitat? El cor em bategava amb la força d’un martell hidràulic, que gairebé esclata quan la dama va entrar a la bodega.

A la barra l’esperava l’inspector Camps, el darrer client, prenent un priorat. Es van saludar amb un petó als llavis, i ell li acaronà amb la mà oberta just la part de l’anatomia que la senyora feia servir per seure a les cadires. En aquella comèdia jo havia estat el beneït a qui aixecar la camisa, la part imprescindible que atorgava rigor a una martingala de vetes i fils per així tancar sense més la carpeta d’un homicidi impune.

La conversa devia de resultar molt absorbent, perquè ni tan sols em van mirar quan vaig posar els dos peus dins el local. Feien veure que jo era invisible, i potser no hi anaven curts de raó. Però el meu revòlver, mil vegades sigui lloat el plom i més encara el foc, mantenia intacta la seva capacitat d’atreure totes les mirades.

– Desgraciat, què fots?- Em demanà l’inspector amb un menyspreu que li vessava la gola. La senyora Abadianobeaskoa em fitava com si la meva intenció fos la de pidolar una almoina per caritat. “Ai, pobre, quina pena”, deien els seus ulls.

– ¡Ángel, ya la tenemos liada otra vez!- va cridar la mestressa de la bodega en veure’m encanyonar a la parella. I en el temps que l’Ángel, que devia ser el cambrer, responia al seu anunci, la dona em va avisar assenyalant-me amb l’escombra- No vull trets aquí dins, m’escoltes? Ni un de sol, que és l’hora de recollir!

– Miri senyora, és que sóc policia, sap? Vetllo per la llei i l’ordre, entre d’altres interessos constitucionals. I aquests dos personatges són sospitosos de frau, corrupció i, embolica que fa fort, homicidi en primer grau, que és com dir amb molta mala baba. És una intuïció, cert, però una intuïció d’aquelles que no es poden ignorar i fer veure que no hi són. Segur que vostè també s’hi ha trobat alguna vegada. A un altre nivell, ho comprenc, però segur que sap de què parlo… Dispensi’m si els hi faig nosa, ja he observat que estan recollint per marxar a casa després d’una dura jornada laboral, però…

M’excusava amb aquestes raons tan polides per la situació creada davant la mestressa que amenaçava de trencar l’escombra al meu cap, quan l’Ángel, el cambrer, va aparèixer amb les mans plenes d’ampolles de cervesa buides i en veure la meva pistola se li escapà un:

– ¡Copón, una pipa!- I sense pensar-s’ho dues vegades, l’Àngel em va etzibar una ampolla de Moritz que creuà la distància entre la seva mà i el meu cap amb la fatalitat de les coses que no tenen marxa enrere. Només vaig advertir l’impacte quan fou imminent.

Vaig despertar del somni dels justos estès sobre la fullaraca d’un indret boscós. La ferum a salsa barbacoa m’entabanava els sentits. Entenia l’acudit: probablement seria molt a prop de la Font de Sant Eulàlia. Pel meu front la sang calenta regalimava des d’un trau obert en un punt indeterminat. Encara no havia superat el mes de prova i la meva carrera policial era oficialment cadàver. No hi hauria ocasió per les exèquies. Ja m’ho deia la mare: “Espavila, dropo, que mai no arribaràs enlloc!”. Potser ara em matricularia a la UOC per estudiar Recursos Humans que, després del de policia, és l’altre ofici on la mala llet i el menyspreu per la humanitat són un valor afegit. 

the last

“Potser ara em matricularia a la UOC per estudiar Recursos Humans que, després del de policia, és l’altre ofici on la mala llet i el menyspreu per la humanitat són un valor afegit.”

Fi.

En els capítols anteriors:

I - La possessió més valuosa d’un home mort

I – La possessió més valuosa d’un home mort

II – Tot és mentida…, excepte algunes coses

II – Tot és mentida…, excepte algunes coses

III  Jürgen Neunstadtteilen, veí de Nou Barris

III
Jürgen Neunstadtteilen, veí de Nou Barris

Posted in: relat