El nacionalisme banal i María San Gil

Posted on 13 Mai 2013

1


Una de les qüestions que més criden l’atenció a un noubarrienc acabat d’aterrar a la capital del regne, és la profusió de banderes espanyoles. Massa provincià? Ben probablement. Ja se sap: edificis oficials, empreses, monuments, etcètera. Qualsevol cosa digna de ser exhibida,  disposa de la seva “estanquera”. Sense vergonya, ni complex. Ningú no s’ha d’estranyar: és la capital de l’estat. Malament rai, si no en fessin a Madrid ostentació, d’espanyolisme. Tampoc no cal agafar-se-la amb paper de fumar.

Per il·lustrar tal cas, aquesta imatge de la plaça de la Cibeles amb el Palau de Correus (actual seu de l’Ajuntament de Madrid):

Plaça de la Cibeles, 2013.

Plaça de la Cibeles, 2013.

Ens pot agradar més o menys aquesta exhibició d’espanyolitat, però tard o d’hora, ai amics, hom s’acaba acostumant. És un element que es torna normal, en el sentit de vulgar o banal. No anirem pel món fent estirabots cada cop que veiem una “rojigualda”.

No obstant aquesta habituació a l’entorn, cal mantenir-se alerta, i més davant aquests afers, sempre tan sensibles.

L’altre dia, María San Gil va considerar oportú avisar en una roda premsa sobre el perill dels nacionalismes, acompanyada per un tal Abascal (màxim responsable de la Fundación para la Defensa de la Nación Española) i de l’impresentable Vidal-Cuadras (impresentable perquè no li calen presentacions, oi?). Aquest trident o trinitat de l’espanyolitat van alertar a qui se’ls volguès escoltar del perill dels nacionalismes sota aquesta presentació genial, sublim, profundament irònica:

"Vigileu amb els nacionalismes", diuen.

“Vigileu amb els nacionalismes”, diuen.

De fet, més que irònica, l’escena resulta d’un paradoxisme més gran que la Casa de Campo.  En efecte: el trident, trinitat o tricorni de l’espanyolisme ens alerta sobre el perill dels nacionalismes, en concret, dels altres nacionalismes. 

Doncs molt agraït: bona nit i tapa’t, que això és la lluna.