No fotos: Josep Pla i el Museu del Prado

Posted on 19 Mai 2013

0


37 Feria del Libro Antiguo y de Ocasión” organitzada per la "Asociación de Libreros de Lance de Madrid".

37 Feria del Libro Antiguo y de Ocasión” organitzada per la “Asociación de Libreros de Lance de Madrid”.

Al passeig de Recoletos, on es celebrava enguany la 37a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, vaig comprar una curada edició de “Madrid, 1921. Un dietario” de Josep Pla amb pròleg d’Andrés Trapiello. Per a mi, una estranya associació de noms. Josep Pla juga a l’equip de les meves fòbies i Andrés Trapiello, al de les meves fílies, però ells ignoren a quina porteria han de fer gol. Per tant, em resultava tan pertorbador com quan un amic de confiança em presenta algú que considero, per prejudicis o no, un autèntic cretí. Per no semblar tan sectari, diré que les meves fílies i fòbies no són sempre i arreu immutables.

Per què, si no m’agrada Josep Pla, vaig comprar el llibre on parla del Madrid dels anys vint del segle passat? No va ser pel pròleg de Trapiello, malgrat que és un pròleg força interessant, sobretot per algú a qui Pla no li fa el pes i li calen més raons que criticar la postura política de tita fluixa, d’adversari polític aprofitat capaç de fer mans i mànigues per no veure’s gaire compromès en el seu benestar. Fins i tot, entrar a Barcelona al 1939 per la Diagonal precedit de l’exèrcit feixista. Una mica com Dalí, si bé amb un altre tarannà.

Però, subterfugis a banda, per què el vaig adquirir? Evidentment perquè esperava que el llibre de Pla sobre Madrid em seria d’utilitat, d’inspiració i tot. I perquè, en el fons, la temptació d’escriure sobre la vida a Madrid es veu sublimada si es llegeix la vida a Madrid d’algú altre. I ben probablement hagués anat d’aquesta manera, si Josep Pla, el suposat Josep Pla jove que va escriure el llibre (i no ho dic pas per sospitar que algú altre l’escrivís, sinó perquè tot apunta -ens diu Trapiello al pròleg- que Pla el va reescriure a la maduresa per fer-ho passar com un escrit genuí de joventut), no em semblés un llepafils estirat i amarg, massa amoïnat per no embrutir-se ni tacar-se la roba amb la vulgaritat humana que l’envoltava. Que escriu bé, realment molt bé? Aquest punt és fora de tota discussió. Però llegint-ho, fins i tot a voltes gaudint-ho, no em venen ganes de prendre’m una cervesa amb el Pla narrador. No hi puc fer més.

En general, la impressió que transmet el llibre és d’enuig, de resignació irritada per la creu d’haver de fer vida a contracor a Madrid. De “Madrid, 1921. Un dietario” salvaria el capítol on Pla descriu el passeig precisament de Recoletos fins a la Gran Via, així com els relats de les seves visites al Museu del Prado, l’antic Museo de Pinturas. Diria que són els únics moments del llibre on Pla parla de Madrid sense animadversió soterrada.

En part per aquest motiu, i en part perquè no calen motius afegits, vaig decidir que visitaria amb certa urgència el Museu del Prado. Sobre el museu, Josep Pla destaca un quadre de Mantegna titulat El tránsito de la Virgen. No el vaig saber trobar, perdut com estava a les sales del museu. Pero aquí el teniu:

La morte della Vergine. Andrea Mantegna (s. XV)

La morte della Vergine. Andrea Mantegna (s. XV)

Com hi havia anat en aquell horari en el que entrar és de franc, em movia pel museu com si fos l’home invisible, o al menys, l’home indiferent o despreocupat. Abans, a la cua per accedir-hi, una jove negra, alta, atractiva, jo diria que nord-americana, amb un vestit estiuenc d’aquells que omplen els aparadors de les botigues hippies, va venir de dret cap a mi i salvant la cinta que emmarcava el curs de la filera, es repenjà del meu braç. Així es va estalviar 20 minuts de cua. Un cop a dins, s’acomiadà amb un “Thank you so much, honey” i un petó a tocar dels llavis. Adéu-siau, darling, sempre ens quedarà El Prado.

Com deia, no vaig trobar el quadre de Mantegna recomanat per Josep Pla. Passejava tranquil·lament, envoltat de grups de turistes que paraven atenció exclusivament en allò que el seu guia particular els hi indicava. I de sobte, Goya.

Rafael, Tiziano, Velázquez… No sóc pas cap entès, en art (com alguns erudits ja hauran endevinat). En canvi, la impressió que em causa Goya… Ara fa un temps, vaig visitar en companyia de R.S. la població natal de Goya, Fuendetodos. Allà hi ha una petita casa-museu, on s’exposen litografies dels seus capricis.

No em vaig estar, al museu del Prado, de fotografiar alguns dels seus quadres. Les pintures negres.  Les fotos, evidentment, les feia sense flash. Malgrat tot, un senyor amb un accent alemany ben marcat em reprengué: “No fotos, no fotos. Política del museo”, i jo “¿Sin flash tampoco”, i l’home, taxatiu, “No fotos. Política del museo”. “Bueno, no pasa nada. Todo está en internet…”. I ell, de nou “No fotos. Política del museo”.

Segur que Josep Pla, d’aquesta anècdota, n’obtindria una lliçó, a mig camí entre l’escepticisme i la saviesa rural de l’home que coneix els cicles de la vida. Jo, en canvi, que he arribat de Nou Barris i no de l’Empordà, m’haig de conformar amb unes fotografies lamentables.

“No fotos, no fotos”

Posted in: Madrid