Visita a Leganés: García Lorca, entre d’altres monstres

Posted on 26 Mai 2013

0


L’altre dia vam anar a Leganés, que és una població al sud de Madrid. “Leganés, ¡qué fresquito es!”, diuen que es diu, a la manera de “Barcelona és bona si la bossa sona”. Certament que aquell dia no ho era gens, de fresc. A les set de la tarda feia una calda que calcinava les estanqueres constitucionals penjades d’alguns balcons. La població urbana de Leganés es caracteritza per comptar amb infinitat de rotondes, i en cadascuna, acollir un monument: “El caballo de agua”, “A los derechos humanos”, “LE-GA-NES”, “Los cabezones”… En una de les rotondes situada a l’entrada de la ciutat, un monstre pseudogaudinià saluda i dona la benvinguda a autòctons i turistes. Diu molt d’aquest país que algú considerés bona idea fer un monument a un acudit tan dolent com el del “monstruo de Leganés”. El viatge, però, no obeïa a raons turístiques, malgrat les meravelles que s’hi poden admirar a cada cruïlla.

- Me voy a Leganés. - Cuidado con el monstruo.

– Me voy a Leganés.
– Cuidado con el monstruo.

L’Aula de las Artes de la Universidad Carlos III, en col·laboració amb la Residència d’Estudiants i la Fundació Francisco Giner de los Ríos, presentava al seu Auditori “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín”, l’obra de García Lorca. I el paper protagonista de Belisa l’interpretava Almudena Rubiato, una bona amiga a qui en els mesos que duïa a Madrid encara no havia tingut ocasió de saludar. A la capital del regne, Almudena és coneguda pel seu art i talent en la dansa, i “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín” suposava la seva estrena teatral, on a més d’actuar, havia de cantar. El repte no era, precisament, bufar i fer ampolles. No cal dir que Almudena és tota un fenomen, una font d’energia incombustible, allò que s’acostuma a definir com a ‘artista’.

cartell perlimplín

El cas és que, gràcies a la nostra amiga, teníem quatre entrades reservades de franc per assistir a l’obra. I com passa sempre que hom no ha d’afluixar pasta per gaudir d’un esdeveniment, em sentia com l’home invisible, o si no tant, com l’home imprevisible.

L’estrena va ser un èxit total. Prop de dues-centes persones van gaudir del desventurat amor del vell, romàntic i impotent Don Perlimplín, enamorat com un adolescent de la maquíssima i sensual Belisa. Al text de García Lorca l’acompanyava l’orquestra de la Carlos III interpretant la música de Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge. I l’atrezzo del muntatge s’inspirava en l’estètica del segle XVIII, la qual cosa aportava originalitat sense caure en frivolitats posmodernes. La prova va ser la senyora que seia a la butaca del meu costat, que plorava desconsolada, malgrat que la història de Don Perlimplín tampoc no és una tragèdia grega.

Don-Perlimpin1-355x239

En acabar l’obra, vam esperar a les escales de l’Auditori a fer dos petons i felicitar a Almudena pel seu gran treball. No érem els únics: una colla de senyors i senyores elegants, que vestien d’una forma tan adient per assistir de públic a una estrena teatral com també a un míting del PP, reien i comentaven les coses pròpies que comenta la burgesia. Entre les senyores, vaig descobrir a la companya de fila que havia plorat a cor obert, un cop es van encendre els llums.

Quan Almudena va aparèixer amb una samarreta i uns texans, la colla de burgesos la van envoltar, gairebé fagocitant-la. Plovien petons i enhorabones, i abraçades i un grapat immens de “bravo, guapísima”, i fotografies i més fotografies. Jo em sentia com si estiguéssim esperant a una estrella del cinema, i em va saber greu no haver comprat un ram de flors. Just quan semblava que Almudena ja era nostra, alliberada del setge dels seus admiradors, la senyora que havia plorat en acabar la representació, l’agafà del braç fugaçment i li xiuxiuejà: “Enhorabuena, enhorabuena de verdad: me ha gustado muchísimo”. Almudena, que és simpàtica a totes hores, va somriure i li agraí les seves paraules. La dona va desaparèixer. Una mena de pressentiment, fonamentat en les llàgrimes de la senyora i la seva críptica felicitació, em mogué a preguntar: “¿Quién es esta señora?”, i Almudena, diria que commoguda, sacsejada per dins, em respongué amb una veu que delatava la seva sorpresa i la seva emoció: “La nieta-sobrina de García Lorca”. Això és la Corte y Villa, amics.

M’estalviaré dir què penso sobre la família de Lorca.

Posted in: Madrid