Primer de Maig a Nou Barris

Posted on 22 Juny 2013

0


Nota: Relat finalista al III Certamen Literari Grup Àmfora, 2013

comunicat àmfora

(A banda de dir que estic molt agraït perquè el present relat hagi agradat al jurat, també vull esmentar que em provoca certa malastrungança això de “la participació d’escriptors de fora de Catalunya“. De ben segur que no he estat l’únic participant al concurs que no hi viu, al Principat, però de totes maneres no em considero un escriptor de fora de Catalunya, o per ser més precís: de fora de Nou Barris. En fi, deixem-ho estar).

Il·lustració: Kozmica Mente kozmicamente.wix.com/kozmica

Il·lustració: Kozmica Mente
kozmicamente.wix.com/kozmica

Uns amics de Carabanchel m’havien avançat uns diners i, passat un temps, em van localitzar i em van informar que ja era hora de pagar, més els interessos. Adéu, carència, adéu. Trobo que tampoc cal ser més exhaustiu sobre per què vaig tornar a Nou Barris.

Ah la vida, com és, de burleta! Recordo que vaig arribar de matinada a l’Estació del Nord, en aquella hora en que la ciutat és propietat dels turistes borratxos i dels treballadors nocturns, no sempre en pacífica convivència. Només posar els dos peus a Barcelona, un cop fora de l’autocar, vaig rebre la particular benvinguda que la ciutat ofereix sense distinció a qui acull: una abraçada càlida com la d’una mare i humida com la d’una amant encara per satisfer. Era el clima mediterrani. La roba d’abric que a Madrid m’havia estat tan agraïda, ja em feia nosa.

Com només duia una motxilla mig buida, vaig emprendre el camí a Nou Barris a peu, un pas rere l’altre, xino-xano, fumant una cigarreta. La claror conqueria el cel a mesura que jo deixava enrere el Fort Pienc, la Marina i m’adreçava, a través de la Meridiana, pel Clot, la Sagrera, Congrés. Barcelona es treia la son de les orelles discretament, sense ronsejar, amb la serenor pròpia de les senyores acostumades a vestir-se davant d’estranys. Un sentiment punyent i contradictori s’apoderà del meu estat d’ànim. Era un nus a la boca de l’estómac que no es va desfer fins que, com un marieta, no vaig començar a plorar. Mai no s’ha de tornar a la pròpia terra com un fugitiu, vaig pensar, però ja és massa tard. En aquells moments enfilava Fabra i Puig, on vaig prendre una drecera tot creuant el barri de Porta, a Nou Barris per fi. Volaven coloms, cotorres i gavines per un cel de fons pastís, i en el que restà de passejada fins a casa dels pares, només un pensament inquietant ocupà el meu cap: amb tantes palmeres i tanta xafogor, Nou Barris passaria per un suburbi de Miami.

Al vespre, en despertar d’una migdiada agitada, maratoniana i guaridora, vaig confirmar allò que en arribar a casa dels pares, tan cansat i demacrat, només m’havia causat una lleugera i difuminada impressió. Feia gairebé cinc anys que no hi anava, a casa dels pares, precisament des que ells ja no hi vivien allà. En obrir la porta, la primera atenció se l’endugué l’olor a espai reclòs. Així ha d’olorar la cambra secreta del tresor del faraó. Però immediatament després, mentre cercava el llit, tot el que veia es corresponia fidelment als meus records. La casa dels pares sempre és la llar de la infància. Em va saber greu que l’home en què m’havia convertit destorbés els records de l’infant que vaig ser. Em sentia com un lladre, un violador, un secretari judicial lluint l’ordre de desnonament. Evidentment, en aquella casa no m’hi podia estar gaire temps durant el dia, sentint-me tan miserable.

Per aquest motiu, durant la primera setmana, vaig reprendre antics hàbits de joventut. Per exemple, vaig fer acte de presència a l’assemblea del Cercle Anarquista Noubarrienc, amb seu al carrer Molí del barri de Prosperitat. A l’assemblea, d’unes quinze persones, s’hi barrejaven els històrics amb un parell o tres d’adolescents. L’assemblea romania en el mateix punt cabdal que a les èpoques en què jo hi era membre actiu: com dur a terme activitats que obrin els ulls a la classe obrera per tal que no renunciï a la seva autonomia, a l’autocontrol sobre la pròpia vida, sempre fonamentant-se en torn el suport mutu i la solidaritat. Cent anys més, i potser algú troba la clau. En aquella assemblea, a banda, es va discutir sobre si al proper Primer de Maig, que aleshores era a una setmana vista, el Cercle Anarquista Noubarrienc havia de formar part de la columna que sortiria de Nou Barris cap a la manifestació de Passeig de Gràcia.

– No estic gens d’acord. A la columna hi aniran els ‘indepes’ i la colla de marxistesleninistes del casal La Brega. No sé què hi hem de fer, nosaltres, amb tota aquella xusma-, deia un.

– Ja hi tornem a ser amb la cançoneta dels ‘companys de viatge’!-, responia un altre.

No negaré que aquesta mena de discussions amaguen un ferum a ingenuïtat purista que fa caure d’esquenes. I malgrat l’evidència, quin plaer escoltar aquesta mena de diàleg! Per pròpia confessió, que sempre és parcial, deixaré escrit que la meva vida a Madrid fou més solitària i individual del que mai havia estat abans. Potser calia ajustar la balança, no dic pas que no. A la capital del regne m’hi vaig afeccionar a les tertúlies de bar, on les discussions, tan apassionades com estèrils, no deixaven de ser una forma econòmica d’omplir el temps entre sortir de la feina i anar a sopar. En canvi, Barcelona era la ciutat dels grupuscles, de l’acció subversiva i col·lectiva.

Un altre vell exercici que vaig reprendre va ser passejar pel parc del Turó de la Peira. Un vespre, quan començava a fosquejar, m’estava assegut en un banc fumant una cigarreta al cim del Turó, on hi regna una creu de tres metres per dos, una creu de ferro forjat que saluda l’horitzó marítim de la ciutat. I ves per on que em va assaltar l’esperit un altre costum oblidat: la Verònica. Em vaig dirigir cap a Torre Llobeta, a veure si la Verònica encara hi vivia a la mateixa adreça. Quan va obrir la porta, el temps em va alliçonar: cinc anys ben duts d’una bonica jove fan una dona preciosa. Vaig notar una pessigada al pit. Després de vacil·lar dos o tres segons, la Verònica es va llançar al meu coll, cofoia. El seu cabell llarg i roig, que em cobrí el rostre, feia olor a carícies dolces i promeses amargues. El piset, però, continuava desprenent el mateix aroma que recordava d’encens en combustió. I diria que també a marihuana.

La Verònica somreia feliç, amb aquells llavis que venen ganes de mossegar-li fins el dia del Judici Final i aquells ulls, somiadors, que em fitaven com si en lloc de tornar de Madrid ho hagués fet de Venus. Va obrir una ampolla de priorat, i ens vam acomodar al sofà, un al costat de l’altre. Em va cosir a preguntes que jo mirava de respondre amb més enginy que sinceritat. Gaudia de la seva rialla, que sortia de cop amb la força d’un guèiser, si bé la Verònica feia esforços inútils per controlar-la, i per aquest motiu es duia les mans a la boca, com si s’avergonyís de mostrar el darrer vestigi d’una nena riallera i despreocupada. Per la seva banda, la Verònica m’explicà que no havia acabat els seus estudis de Dret, i que havia començat a guanyar alguns calerons com a fotògrafa en bodes i batejos de veïns del barri que no podien pagar els preus d’uns fotògrafs professionals. Ara, alternava els seus estudis de fotografia amb una feina de cambrera per hores. El vi ens va anant escalfant, i la meva mà, exploradora autònoma i deslligada de la meva voluntat, trobà bona rebuda a la seva cuixa. No sé d’on em vingué l’empenta:

– Vero, et puc demanar una cosa?

– El què?

– Mira, fa molt de temps que jo no… Vull dir, que darrerament amb les dones tampoc…

– Quan t’he dit jo que no?

Després d’aquella nit, el meu esperit es relaxà. Em llevava a mig matí, rellegia algun dels pocs llibres que restaven a les prestatgeries de la meva habitació i dinava. Una migdiada que no afegia res i, a la tarda, a fer turisme de barri: un dia al Guinardó, un altre la vila de Gràcia, i un altre Sants. El subsidi de l’atur em mantindria al menys durant el proper mig any. No tenia cap mena d’urgència, ara ja no.

El darrer dia d’abril el barri triat va ser la Barceloneta. Per raons òbvies, és aquest un indret que no suporta comparacions amb cap altre de Madrid. Malgrat que, en amagar-se el sol, el vent que bufava era fred, vaig seure a l’extrem d’un espigó de la platja de Sant Sebastià. Les ones trencaven sota els meus peus, que penjaven inconscients sobre una foscor absoluta, diàfana, engolidora. Només el xiuxiueig entretallat d’una parella que cardava mig amagada entre les roques, acompanyava el curs de les ones i dels meus pensaments. L’horitzó d’una mar negra i lleugerament esfereïdora em recordà alguna cosa de la pròpia vida, però la inquietud es va esvair en no descobrir el lligam.

A l’endemà, dia dels Treballadors, vaig acudir a la convocatòria de la columna de Nou Barris. El punt de trobada eren els Jardinets de la República, entre la plaça de Llucmajor i el Parc de la Guineueta. La sortida cap al centre de Barcelona era programada a les quatre de la tarda.

Passada l’hora prevista, al voltant de quatre-centes persones vam envair la calçada del Passeig de Verdum i, escortats a la rere-guàrdia per un cotxe de la Guàrdia Urbana, vam emprendre el camí cap a la manifestació central. Alguns veïns curiosos s’ho miraven des del balcó de casa, i la riuada de gent, al passar, els hi cantava: “Vecino, despierta, el paro está en tu puerta“, o els hi interpel·lava directament: “No nos mires, únete“, amb escàs èxit. En d’altres moments, la veu del col·lectiu avisava: “Si això no s’arregla, guerra, guerra, guerra! Si això no s’apanya, canya, canya, canya!“.

Em movia per la manifestació com una abella de flor en flor, ara parlant amb aquests, ara amb aquells de més enllà. Al final la gent del Cercle Anarquista Noubarrienc s’hi havien sumat, a la convocatòria unitària, respectant l’absència d’aquells membres que no s’hi veien amb cor de caminar del bracet de determinats grups, ideològicament dispars. De cop, algú va prémer el meu braç amb força, i en mirar qui m’havia fet el seu presoner, la sorpresa fou bestial: “No te hagas el chulo, que te pincho aquí mismo, cabrón”. Qui em saludava d’aquesta manera tan familiar era “El Chino”, un amic de Carabanchel.

Avançàvem Fabra i Puig avall, cap a la Meridiana, on ens havíem de trobar amb la columna de Sant Andreu. “El Chino” m’aferrava com si li anés la vida. En aquell segon la capçalera de la columna va divisar a la de Sant Andreu. Entre ambdues columnes només s’imposava la Meridiana, per on passaven els darrers cotxes abans que la urbana no impedís la circulació. En el precís moment que les columnes van tenir l’asfalt lliure de vehicles, van arrancar a córrer l’una cap a l’altra entre una cridòria festiva, fraternal i reivindicativa. “El Chino”, palplantat enmig de la corredissa, va rebre una empenta fortuïta que m’alliberà, circumstància que vaig aprofitar per tocar el dos i córrer cames ajudeu-me, mirant de confondre’m entre la gentada. Els veïns de Nou Barris i de Sant Andreu s’abraçaven eufòrics, com els veïns de l’est i l’oest de Berlín en caure el mur. Els meus ulls, però, ballaven esperitats d’una banda a l’altra mirant de localitzar “El Chino”.

Les dues columnes, ara en una de sola, van apoderar-se de la Meridiana en direcció a la Plaça de les Glòries. M’imaginava en el paper del conill que fuig dels llebrers, entrenats únicament per donar-li mort. Només se m’acudí fer-me una cigarreta. Quan l’anava a encendre, un braç em passà pel coll i vaig sentir la veu d'”El Chino” que a cau d’orella m’aconsellava: “Cabrón, pórtate bien que ya me has tocado bastante los huevos”. La pressió del braç sobre la meva gola m’escanyava amb prou força com per barrar el saludable pas d’oxigen als pulmons. “El Chino” era un pispe de metre vuitanta, cabell curt, cara de pocs amics, amb la presència de goril·la de discoteca i uns bíceps tous com boles de petanca. M’havia d’estar gairebé de puntetes per no veure’m suspès en l’aire. Però dins de cadascú de nosaltres hi ha un petit mecanisme, que rarament s’activa, i que es diu instint de supervivència. Vaig fer un esforç i confiant en la providència, vaig cridar: “Un secreta! Ep, un secreta!

Caldria rumiar com és que els bandarres i els policies, els criminals i els defensors de la llei i l’ordre, poden arribar a confondre’s els uns i els altres, tant per la seva aparença com pels seus modals. No la sabria dir, la raó. El cert és que la meva alerta fou atesa per un grup de joves punkis d’una ràdio lliure de Nou Barris, que van fer-se ressò. Més manifestants van centrar la seva atenció en nosaltres, i “El Chino” es va veure envoltat per una colla cada cop més àmplia de cares enfurismades que l’escridassaven. Va afluixar la pressió del seu braç i, per segon cop, em vaig deslliurar d’ell. “El Chino” va cometre la fotesa de retornar els insults als manifestants, que ja venien calentets de casa i no van desaprofitar l’ocasió de desfogar-se amb un policia milhomes. Amb empentes i clatellots el van expulsar del curs de la manifestació, i en ser fora, uns urbans li van demanar la documentació. Al llarg de la seva vida, “El Chino” havia assolit un historial delictiu més interminable que la línia Barcelona-El Ferrol. No era d’estranyar que tingués algun afer pendent amb la justícia. El cas és que se’l van endur emmanillat. Adéu, Chino, adéu.

Les cames em feien figa. No he estat mai un home d’acció. Ni ho pretenc ara, a la meva edat. El meu repòs a Nou Barris havia estat temporal. D’això ja no en tenia dubte. No vaig arribar a la manifestació de Passeig de Gràcia. Em calia marxar, i com més aviat millor. On vaig fugir i què vaig fer, però, com s’acostuma a dir, és una altra història

Posted in: Madrid, relat