La fi del #bipartidisme? Passejant amb #VOX i #Podemos

Posted on 23 Febrer 2014

0


El parc del Buen Retiro

No pretén ser cap anàlisi representativa, vagi per endavant. No hi ha mostra. El seu valor és anecdòtic, com no podria ser d’una altra manera. Detalls que configuren el dia a dia. Una paraula escoltada aquí, una mirada copsada allà. Ara bé: qui sap si no són en aquestes petites càpsules de realitat on es pot llegir i interpretar millor els designis dels temps? Dubto, però la porta resta oberta.

A Madrid, passejo tots els vespres al voltant d’una hora llarga pel parc del Buen Retiro. Després d’una feixuga jornada malvenent la meva força de treball, no m’impulsa l’afany de fer esport. Si el motiu hagués de ser mantenir el meu escàs físic, ben probablement em prendria una cervesa al sofà del meu saló. La raó de les passejades camina a quatre potes, és de color canyella i respon al nom de Lluna. “¿Luna?” em demanen de tant en tant, “No, no: Lluna, es de una protectora de animales de Granollers”.

Doncs bé, passejar amb la Lluna m’ha vingut la mar de bé per socialitzar-me i prendre el pols al meu nou barri, al districte d’El Retiro. A grans trets, és un barri de gent gran, en aparença benestant (ah, la misèria camuflada!), on de l’església sempre surt molta gent i el Partit Popular representa la primera opció política (percentatge a les eleccions al Congrés de Diputats de l’any 2011: PP, 60,14%; PSOE, 19,52%; UpyD, 9,48; IU-LV, 5,90). Venint de Nou Barris, no puc pas dir que em senti com a casa.

Guarniments nadalencs al districte del Retiro.

I gràcies a la Lluna, he pogut establir una relació cordial amb gent que, com jo, aprofita el luxe de tenir un parc fabulós com El Retiro a prop de casa per sortir a passejar amb els gossos. En el nostre cas, ja formem part d’una manada habitual. De les diferents persones que la integrem, avui només vull mencionar a E. i a M.

E. és un home d’uns cinquanta anys llargs, amb aspecte d’estibador del port, però que en realitat viu a casa la mare, treballa amb una plaça fixa a un hospital, i sempre està pensant en comprar-se una (altra) finca a prop de Madrid ciutat. Estiueja per la Costa Brava, té pisos llogats a Gandia i a diferents capitals de província (Sòria, Àvila, Zamora). Durant deu anys, va ser regidor d’esports i joventut pel Partit Popular a la Junta Municipal d’El Retiro (sí, on el quadre va desaparèixer). Això li permet explicar anècdotes curioses, com quan s’encarregava d’organitzar anualment un concert d’òpera, en el què Sonsoles Espinosa, la senyora de José Luis Rodríguez Zapatero, hi cantava a la coral. “Sonsoles es una señora, no como la Botella”. Malgrat haver estat militant de carnet del PP molts anys, no en parla gens bé: en els darrers mesos ha tingut problemes de caire laboral. “Logré la plaza con el PSOE, ¡y ahora vienen los míos a quitármela!”.

Per la seva banda, en M. no arriba als 40 anys. És alt, prim, i no té feina des de fa tot just un any. No rep el subsidi d’aturat, perquè era autònom. Viu de rellogat en una casa on la senyora enverina de tant en tant al seu gos. La senyora no vol gossos a casa seva, i no es veu amb cor de fer fora a M., però sí de matar al pobre animal. Històries sense cap ni peus. M. s’ha hagut de vendre l’ordinador, televisió, bicicleta, cotxe,… per pagar el seu menjar i el del gos.

Un cop fetes les presentacions, l’altre dia em vaig trobar a M. i a E. pel Retiro. Com sempre, em vaig sumar a la seva conversa. M. em va demanar si n’estava al corrent, de Podemos. Certa vegada havíem parlat de La Tuerka i de Pablo Iglesias. Li vaig dir que alguna cosa en sabia, sobre aquesta iniciativa. M. estava cofoi, il·lusionat amb la possibilitat de votar a Podemos. “En las últimas elecciones voté a UpyD, pero total, para nada…”. Quin viratge, vaig pensar.

E., per la seva banda, va ficar cullerada: “Ya está bien de PP y PSOE. Yo voy a votar a VOX. Y no sólo eso. Ya tengo una cuadrilla de siete chicos para el día de las elecciones que hagan de apoderados en los colegios electorales y que ningún voto vaya al PP, o se pierda en el recuento…”, malfiant-se de tot i de tothom. Quan li comento que és la primera persona aparentment normal amb qui tinc tracte, que es confessa seguidor de l’extremadreta, em diu: “Admiro a Vidal-Quadras y a Ortega Lara. Son gente íntegra”. “¿Vidal-Quadras? ¿Es un vacile?”. “Oye, perdona, ¡es el vice-presidente del parlamento europeo!” Davant la meva cara, que devia ser un poema, remata: “Y a Santi Abascal lo conozco de muchos años, y es una persona excelente”. No em van sorprendre gaire, les seves raons. E., en alguna conversa sobre la consulta del 9-N a Catalunya, havia afirmat: “Si yo mandara, suprimía todos los parlamentos autonómicos”. Una manifestació a la què jo només havia contestat: “Empieza por suprimir el tuyo si te sobra o te molesta, pero deja a los demás tranquilos”. L’afany per imposar de sempre.

El cas és que m’interessava més què es deien E. i M. entre ells, que no pas el que jo els hi pogués dir. I aquí, sota el meu parer, M. va ser prou assenyat: “Por muchos votos que obtenga VOX, si ha de apoyar al PP para gobernar, irán juntos”.

La primera cosa que em va cridar l’atenció és com dues opcions electorals noves, no gaire mediàtiques, havien aconseguit arrelar tan aviat. I la segona, la polarització de les posicions que impliquen aquestes noves opcions. Extrema dreta i extrema esquerra. Encara és aviat per anunciar la fi del bipartidisme, però de més verdes en maduren. Per la ciutadania que va viure la Restauració borbònica (la primera, la del segle XIX), suposo que, enmig de l’alternança de Sagasta i Cánovas del Castillo, se li faria difícil imaginar el gresol de partits que van poblar la II República espanyola. Veurem.

“Fuente de la Sardana. El círculo catalán a la Villa de Madrid, 1964” a El Retiro