Contra el mite del #NouBarris ‘rojo’

Després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, m’he pres la llibertat d’observar el comportament electoral de les persones que residim a Nou Barris. Una mica per interès sociològic, però sobretot per curiositat de veí tafaner.

Amb l’anàlisi de les dades, penso haver descobert la font d’un malentès, sobre el què es construeix certa imatge -segons el meu parer, mítica- del districte de Nou Barris. El mite significaria aquest territori com a popular, lluitador i d’esquerres. Per filar prim, diré que, electoralment parlant, aquest mite queda força malmès. Ras i curt, i sense ànim d’ofendre, Nou Barris no és cap Marinaleda. Ni s’hi assembla.

La clau d’aquest error mític es fonamenta en l’hegemonia del PSC a Nou Barris. Tot és discutible i tot es pot debatre, però per afavorir l’intercanvi d’opinions aclariré que la interpretació de les dades parteix d’una premissa diàfana: el PSC, a l’espectre ideològic, el situo a la dreta. Una dreta moderada, si volem ser benèvols. En cap cas, però, com a una opció ferma i decidida d’esquerres.

Dit això, comencem? 

Els resultatsResultats Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 al districte de Nou Barris. Elaboració pròpia.

La primera columna recull el nombre de vots de cada partit en números absoluts, la segona columna són les mateixes dades -en cursiva- però a les eleccions autonòmiques de 2010. La tercera columna és el tant per cent sobre el total dels vots vàlids (a candidatures i en blanc). I la darrera columna és el tant per cent sobre la població total cridada a participar de les eleccions.

D’entrada, la dada que cal destacar és que el percentatge més alt se l’enduu l’abstenció: un 35,15% de les noubarrienques van decidir ni apropar-se als col·legis electorals. Interpretar l’abstenció exigeix d’una audàcia extrema: els motius d’abstenir-se poden abastir des de plantejaments llibertaris fins a qualsevol indisposició personal.

Per significar-se tant com l’abstenció, caldria sumar els percentatges obtinguts per PSC, PP i CiU, que plegats representen un 36,03% de la població total (i un 56, 08% dels vots vàlids). És a dir, que un altre terç de la població va fer confiança a una d’aquestes formacions: PSC, PP o CiU. No és gaire d’esquerres, oi? 

% de vots vàlids a Nou Barris per a les formacions polítiques que van assolir representació al Parlament de Catalunya. Elaboració pròpia.

Evolució de la tendència de vot a Nou Barris

Taula amb l’augment i la pèrdua de vots de les eleccions 2010 a les 2012 a Nou Barris. Elaboració pròpia.

O exposat d’una altra manera:

Augment i pèrdua de vots de les eleccions del 2010 a les del 2012 a Nou Barris. Elaboració pròpia.

Aquestes dades fan referència a l’evolució en aquests dos darrers anys, entre les autonòmiques de 2010 i les d’enguany. Ara bé, entre l’una i l’altra, Nou barris també fou cridat a participar a les municipals de 2011. Per tant, en els tres darrers anys les veïnes del nostre districte hem passat per les urnes -si així hem volgut- tres cops. Qui ha parlat de crisi de la democràcia? Disculpeu el sarcasme.

Evolució del vot a Nou Barris. Elaboració pròpia.

D’aquestes dades en podem excloure diverses idees a discussió: l’hegemonia del PSC minva (ni que sigui per l’inevitable pas del temps i l’autorregulació demogràfica anomenada ‘mort’), el PP manté certa tendència a créixer, i CiU fou premiada a les municipals per castigar un PSC massa rovellat.

Si parlem seriosament, la darrera campanya del PSC tenia dues “idees-força”: la sensatesa (?) i el federalisme. Un discurs tebi i edulcorat, apte per a una espantada classe mitjana. Un discurs, a més, que pel que fa a la proposta federalista exigia d’una ingenuïtat fronterera amb la idiotesa: mentre el PSC parlava de federalisme i de reformar la Constitució, alhora dirigents del PSOE manifestaven “claro y castellano” com d’intocable és el text constitucional.

I respecte a la qüestió econòmica i social, què s’en pot esperar del PSC? Un posicionament mancat d’esperit i de propostes resolutives, sempre un centenar de quilòmetres darrere els moviments de base i les formacions polítiques d’esquerres. La hipòtesi seria la següent: la clivella nacional ha suposat que molts votants del PSC fessin confiança aquest cop a C’s o al PP, mentre que la clivella social hauria suposat una fugida de votants cap a ICV-EUiA i altres formacions més a l’esquerra. I malgrat una cosa i l’altra, el PSC és a Nou Barris la formació amb més vots.

(No sé què faig dedicant el meu temps a comentar la situació del PSC, que amb el cor a la mà se m’enrefot olímpicament).

Per altra banda, Ciutadans multiplica el seu suport per sis, mentre que Esquerra Republicana de Catalunya (que a les municipals es presentà com a Unitat, en coalició amb Reagrupament i Democràcia Catalana) duplica el seu suport en número de vots totals.

Per últim, la CUP -que al 2010 no es presentà a les autonòmiques- en només un any multiplica per quatre els seus suports a Nou Barris. I tenint en compte que la decisió de presentar-se als darrers comicis comptà amb un marge escàs d’un mes i mig, cal felicitar a la Comissió Municipalista de la Trobada Alternativa per haver assolit aquesta fita.

Gràfic tendència de vot a Nou Barris del 2010 al 2012 entorn les formacions amb representació (excepte PxC i la CUP)

En aquest gràfic no he inclòs a la CUP, perquè no hi va participar a les eleccions de 2010. I sí he comptat amb PxC, principalment perquè em venia de gust. I perquè trobo útil no perdre’ls de vista. 

Si trobo temps entre la feina (poc) remunerada i fer bugades, cuinar, etc., i mantenir una relació de parella, ben probablement reprendré aquesta anàlisi per aprofundir-hi més.

Etiquetat: 25N, 9barris, anàlisi electoral, eleccions al parlament, Nou Barris, PSC, tertúlia

Posted in: apunts etnogràfics